12. Taxis, rafflesia, Laksa i altres històries de Malàisia

L'últim dia a Singapur vam tornar a omplir les motxilles i, carregats com gitanos, vam anar a agafar l'autobús que ens portava a Kuala Lumpur. Després de l'experiència del viatge de més de trenta hores amb autobús i ferri per Indonèsia, aquest trajecte va ser una delícia: els seients eren molt més espaiosos i confortables del normal, no hi havia més persones de les permeses oficialment, no pujaven venedors cada dos per tres a insistir que compréssim els seus productes i ens van posar una pel·lícula i tot (Fast & Furious 5, a tot tai!). Just quan entràvem a la capital de Malàisia vam veure un cotxe tunning, però que en comptes de posar spoilers i alerons havia embellit el 4x4 amb ninots. Quin professional! Enlloc d'anar al mecànic deu anar al Toys”R”Us...

Aquesta entrada triomfal a Malàisia ens va dir adéu quan vam posar els peus a terra. Per norma general, quan estem arribant al poble o ciutat que dormirem llegim la Lonely Planet per saber quin allotjament pot estar bé. A vegades passem de la guia o els establiments que ens proposa no els trobem o són més cars del que diu la ressenya, i anem mirant els hostels que ens trobem pel camí. Però en el cas de les gran ciutats, tal com vam fer a Sydney i Singapur, sí que fem la reserva prèviament per internet, per estalviar-nos mal de caps. Aquesta vegada, però, no vam imprimir el mapa sobre com arribar-hi, sinó que ens vam quedar amb una idea vaga de la seva ubicació. Com que la llei de Murphy no falla, no el vam trobar i després de molt caminar carregats i de preguntar a vàries persones que no sabien a on era, vam decidir agafar un taxi perquè ens hi portés. El que ens va passar va ser bastant còmic... El diàleg va anar més o menys així:

• A quina adreça heu d'anar?
• A 4th Floor, No 27, Jln Tun Sambathan 4 Brickfiel, Kuala Lumpur.

Al cap d'una estona ens tornava a preguntar l'adreça i li repetíem.

• No ho trobo. Quin número?
• 27.

El taxista, per dir-ne d'alguna manera, anava passant pel carrer on hi havia d'haver el hostel i no el trobava. Evidentment, no tenia GPS.

• No ho trobo. Quin número?
• 27.

El “fenòmenu” va parar el taxi i pretenia que baixéssim i ens espaviléssim a buscar-lo. Nosaltres flipàvem!

• Hem pagat perquè ens hi portis, no perquè ens deixis aquí tirats.
• Si no em dieu el número com voleu que ho trobi?
• Però si te l'hem dit 3 o 4 vegades!

L'home s'indignava.

• No sé on és, no puc conèixer totes les adreces de la ciutat!
• Ja ho entenem, només faltaria, però si no saps a on és pregunta-ho a algú, fes alguna cosa.
• A qui vols que ho pregunti?
• A nosaltres ens ho dius? Com vols que ho sapiguem, acabem d'arribar a la ciutat. Ets tu el taxista i que t'has d'espavilar a trobar-ho.

Al final, davant d'aquest situació absurda, li vam demanar que ens tornés a on l'havíem agafat. Li va semblar bé i vam acordar que no el pagàvem. El més fort va ser que amb el segon taxista ens va passar el mateix. A més, l'home ens deia que feia cinquanta anys que vivia a KL, precisament a la zona on érem, se la coneixia a la perfecció i que al carrer que ens havia de portar no hi havien números baixos, sinó números alts a partir del 100. A part, parlava com si ens fotés crits. Al final, veient que no anàvem enlloc, li vam dir que ens deixés a prop d'algun cyber cafè, perquè ja començàvem a dubtar que haguéssim anotat l'adreça bé. L'home no tenia ni idea d'on hi havia internet. En fi, ens va deixar al mig d'un carrer qualsevol, vam espavilar-nos a trobar un cyber cafè però quan hi vam entrar no tenien connexió a internet (...) i al final ens vam il·luminar i vam pensar que al tablet potser visualitzaríem els e-mails que havíem descarregat anteriorment, sense necessitat d'estar on-line, i podríem llegir el correu de la reserva. Va ser la salvació! Vam poder llegir les indicacions sobre com arribar-hi. L'adreça estava bé! La mare que va matricular els dos taxistes! Quina colla de dròpols!

Anècdotes a part, la nostra estada a Kuala Lumpur va ser breu. Venint de Singapur, KL és un “quiero y no puedo”. És com una còpia pirata i mal acabada, sense massa interès, a excepció de les Torres Petronas, que són molt atractives. Si haguéssim aterrat aquí procedents d'Indonèsia, segur que ens hagués produït una sensació diferent i ens hagués agradat molt més. Vam arribar-hi el diumenge a la tarda i vam marxar-ne el dimecres al matí. La parada ens va servir per tramitar el visat de Tailàndia, posar en ordre alguns temes, visitar les Coves de Batu (un temple hinduista) i visitar Chinatown i Little India.

Després de passar sense pena ni glòria per KL teníem al cap la promesa de les baixes temperatures, les plantacions de te i el bosc plujós de les Cameron Highlands. Fent ruta cap a aquest nou destí vam quedar parats amb el paisatge que anàvem veient: muntanyes altes amb carenes arrodonides cobertes per una densa capa de vegetació, que intercalava falgueres de més de tres metres amb palmeres que els hi feien ombra. Tot d'una, però, vam veure com de l'esplendor natural fèiem un salt al plàstic dels hivernacles, que fent equilibris per no lliscar pendent avall, ocupaven extensions interminables (un mar de plàstic a l'estil d'El Ejido). I finalment Tanah Rata, la petita població des d'on vam explorar la zona, i que ens va rebre amb aire fresc i net. Arribar a aquell poblet va ser sinònim de treure l'abric i el calçat tapat i, també, sinònim de sorpresa. Des d'allà vam contractar el tour que ens va portar a veure la segona flor més gran del món, la rafflèsia. El dijous al matí ens vam equipar per anar a “la selva” i després de passar una hora entaforats en un Jeep conduït per un kamikaze, caminar tres hores, travessar dos ponts fets de bambú i veure aranyes de mig pam que no et maten però que et deixen distret, vam poder veure la flor. La veritat és que enfangar-nos fins a sota genoll, suar com porquets i deixar-nos posar una branca de falguera al cap (a mode de para-sols-repel·lent-de-mosquits-ridiculitzador-de-guiris) no va tenir preu un cop vam arribar al nostre destí. Quin esclat de natura! La flor, vermellosa, aixecava poc més d'un pam de terra, però tenia un diàmetre de prop d'un metre, un pes d'uns deu quilos i cinc pètals carnosos que semblaven ventalls. Aquesta flor pertany a una família de plantes paràsites que estan distribuïdes per Borneu, Malàisia, Sumatra, Filipines i Brasil, i només se'n troben quinze espècies en tot el món. Entre altres coses, es caracteritza per no tenir tija, no fer la fotosíntesi, tenir un creixement lent (es desenvolupa durant un any i mig) i una vida molt curta (un cop ha florit viu uns set dies) i fer una olor de carn podrida que atrau a molts insectes i repel·leix els humans. Per nosaltres va ser una gran experiència poder veure-la en el seu hàbitat natural.

Durant aquesta petita parada per les muntanyes, vam tenir l'oportunitat de provar el Durian, o rei dels fruits, que per nosaltres és més aviat com una tortura... La seva flaire intensament desagradable es fa sentir a metres de distància, i el seu sabor no és menys desagradable. La textura mantegosa del teixit que envolta la llavor té un regust a ceba que no ens va agradar gens. El volíem provar, però no repetirem l'experiència.

Ens hagués agradat viatjar per Taman Negara (un parc nacional de jungla ombrívola, humida i impenetrable), per la costa est de la península de Malàisia i per alguna de les seves illes, com Palau Tioman, que la Marta i en Joan ens van recomanar visitar per la seva bellesa, però al ser època de monsons, les pluges ens han impedit viatjar per aquest costat del país. Per tant, vist KL i Tanah Ratah, ja teníem moltes ganes d'anar cap a Tailàndia. Abans, però, volíem fer la última parada a aquest país, concretament a Georgetown, a l'illa de Penang, considerada la capital malaia del menjar al carrer. Hi vam arribar divendres al matí a bord d'una nevera amb rodes, perquè l'autocar que ens hi va portar tenia l'aire condicionat al màxim. Quan vam baixar, la xafogor ens va donar la benvinguda i vam tornar a ser persones. Després de buscar allotjament al barri xinès, vam anar a dinar a un establiment d'aquest col·lectiu. Era curiós perquè qui dirigia el negoci eren dones que caminaven coixes. No ens en riem, però era molt còmic, especialment perquè anaven passant totes per la nostra taula a intentar que demanéssim alguna cosa més a part dels plats que havíem escollit. Vam acabar sucumbint i demanant una espècie de te de flors amb gust a mel, molt bo. El plat principal van ser uns noodles cruixents, que submergies en una sopa gelatinosa que contenia gambes, vedella i una verdura verda que hem trobat a mols plats però que encara no sabem què és. Va estar bé, però el va superar el sopar al restaurant hindú Java, on per menys de 3 € tots dos vam menjar tres plats boníssims: unes verdures fregides picants amb dues salses de curry diferents al costat, el Fried koay teow (un plat típic de Malàisia molt popular a Penang, de noodles d'arròs aplanats fregits amb gambes, mongetes, ous, salsa de soja i altres ingredients) i una espècia de pa de pita farcit amb formatge.

L'endemà dissabte vam quedar amb la Teh, que vam conèixer juntament amb la seva família al hostel que ens vam allotjar a Singapur, i que quan vam marxar ens va dir que si passàvem per Penang que li diguéssim que ens faria de guia. Ens va tractar com a grans amics i durant tot el dia ens va portar amunt i avall amb el seu cotxe, fins a acabar donant la volta a tota l'illa. Vam començar anant a esmorzar a un restaurant de menjar típic de Hong Kong. Durant aquests quasi tres mesos que portem fora hem fet grans esmorzars, a base d'arrossos o noodles fregits molt saborosos, de pancackes amb plàtan i mel o d'altres plats deliciosos. Però aquest, de moment, s'emporta el premi al més bo i espectacular. Mare de Déu quin festival! No sabem com es diu el que vam menjar, però eren aliments cuits al vapor molt gustosos. Per les fotos us podeu fer una idea de la felicitat i energia que teníem quan vam sortir:) Ens va explicar la història colonial de la ciutat i vam visitar diversos edificis històrics, però el que ens va agradar més van ser els temples budistes, especialment tres que tenien una forta personalitat cadascun: un en el que tothom cremava encens a marxes forçades i del que vam haver de sortir de picor als ulls, un altre que hi havia una estàtua gegant d'un Buda estirat acompanyat per quatres de més petites en posició de meditació, que en realitat eren quatre cossos momificats i recoberts de làmines d'or, i per últim, un que estava dedicat a les serps i com no podia ser de cap altra manera, n'hi havien de vives repartides per diversos llocs. Durant una estona es va afegir amb nosaltres l'Olivier, un noi belga de mare xilena amb el que havíem coincidit a l'ambaixada de Tailàndia a Kuala Lumpur, i que ens vam trobar per casualitat. Per dinar vam menjar plats típics de Penang, que per desgràcia no ens van agradar gaire. El plat principal era una sopa anomenada Laksa bastant forta de gust, feta a base de caldo de peix, fideus d'arròs gruixuts, menta i chili. Per postres, tres plats molt curiosos, i gens recomanables, fets a base de gel i gelatines, i d'altres ingredients com mongetes vermelles, blat de moro, fruita... A mitja tarda la Teh ens va tornar a deixar el hostel i li vam agrair el que va fer per nosaltres. Quina dona més generosa, alegre i atenta! Per sopar, ja pel nostre compte, i per compensar al desingust del dinar, vam tornar a sopar al Java, on vam tornar a degustar grans plats.

Ahir diumenge a les 5 del matí ens van recollir al nostre allotjament amb un mini-autobús per a traslladar-nos fins a Koh Lanta, una illa al sud-oest de Tailàndia. En teoria havien de ser vuit hores de trajecte i canviar només una vegada de transport, però al final van resultar ser deu hores amb sis mini-autobusos diferents. Anàvem com baldufes d'un costat a l'altre, perquè a cada parada no sabíem què ens esperava i només d'arribar ja ens entaforaven directament cap al proper destí. Al final va ser divertit i tot i vam arribar a Koh Lanta just a temps per a fer un dinar-berenar. Ens hem allotjat a un resort a tocar de la platja, a una zona que està plena de xiringuitos-restaurants i llocs de massatges, tot amb una aire molt pintoresc. Hem trobat un altre paradís, que a diferència de Gili Trawangan, a la nit es bolca a la platja, que es transforma i il·lumina amb les llums suaus i de diferents colors dels establiments que la ressegueixen. Creen una atmosfera molt relaxada i acollidora, on si no hi ha res de nou, durant una setmana hi farem parada i fonda. Vora el mar trobarem l'energia per afrontar el Nadal sense la família i els amics.

No podem acabar aquesta entrada sense escriure unes quantes dades d'interès:)

- Malàisia és com dos països en un, partit pel mig pel mar de la Xina Meridional. La part peninsular és un bufet multi-cultural de sabors malais, xinesos i hindús, mentre que Borneu alberga selves, orangutans, pics granítics i tribus remotes.

- Respecte al menjar, Malàisia, sobretot la costa est peninsular, desplega una de les millors gastronomies del món, des de la cuina nonya xino-malaia i els currys hindús sobre fulla de plata, fins als bufets xinesos.

- La bellesa d'aquesta nació no s'ha de buscar en l'acumulació, sinó en la fusió, una singularitat que la converteix en un dels països més estables, segurs i governables del sud-est asiàtic.

- Els malais estan obsessionats pels rècords mundials i es publica anualment un llibre que els recull. En aquest s'inclouen el màxim de dies passats per una persona en una caixa amb 6.069 escorpins.

- El terme malai abraça diversos grups ètnics: malais, xinesos, hindús, els indígenes orang asli (poble original de la península), i al Borneu malai, diverses tribus.

- Quasi tots els malais són musulmans, i tot i que l'islamisme sigui la religió oficial es garanteix la llibertat de culte.

11. Singapur, el petit oasi del sud-est asiàtic

Si vens d'Indonèsia, Singapur sembla que formi part d'una dimensió paral·lela. Estan de costat, però els separa una distància abismal. Amb només dues hores de vol, dilluns vam tornar al primer món. Singapur és un país ric, amb quasi cinc milions d'habitants i amb l'objectiu d'arribar a sis i mig. Si el seu creixement en quan a població no és prou significatiu, resulta que és una nació petita que s'eixampla des de fa anys i en què els enginyers treballen durament per guanyar terreny al mar. Als anys 60 van agafar terra de les seves muntanyes fins a deixar un territori quasi totalment pla, però des de fa anys en compren en grans quantitats als països veïns.

Segons una llegenda malaia, un príncep de Sumata va veure un lleó a l'illa de Temasek i va fundar una ciutat anomenada Singapura (ciutat lleó). Aquesta ciutat marina va rebre un fort impuls quan Sir Thomas Stamford Raffles va arribar amb la missió de garantir una base estratègica per l'Imperi britànic en aquest racó de món. Durant la Segona Guerra Mundial els japonesos la van conquerir, però al cap de pocs anys va aconseguir la independència. En les últimes 3 dècades, ha passat de ser un país pobre a un dels més rics, que té per objectiu continuar desenvolupant industries com el turisme, els serveis financers, els mitjans de comunicació digitals i la investigació biomèdica.

De la informació que t'arriba de Singapur a través dels mitjans de comunicació t'esperes trobar una ciutat policial en què t'han de multar per tot. Però la realitat és molt diferent: no veus policia quasi per enlloc, tot i que sí que hi ha moltes càmeres de vigilància pels carrers. És molt acollidora, hospitalària i extremadament neta, ja que no hi ha papers pel terra ni pintades per enlloc. El metro, anomenat MRT, està impecable.

Una gran part de la població viu en pisos de protecció oficial, que reben unes fortes subvencions del govern. Són construccions que criden molt l'atenció perquè destaquen per la seva senzillesa, en clar contrast amb els moderns grata-cels, centres comercials, teatres i edificis oficials. En Norman Foster va dissenyar la cúpula del Tribunal Suprem, que sembla una nau espacial.

El 75% de la població són xinesos, seguits dels malais (13%) i dels hindús singapuresos (9%) i la resta de diferents nacionalitats. Aquesta diversitat ètnica fa que hi hagi quatre idiomes oficials: l'anglès, el xinès, el tàmil i el bahasa. Tots els habitants han de ser bilingües, amb l'anglès i un dels altres tres idiomes, en funció de l'origen dels pares. Aquesta mescla de cultures queda totalment reflectida als fogons, ja que trobes una oferta gastronòmica immensa, amb cuines de molts països asiàtics, en els nombrosos mercats de menjar repartits per tota la ciutat. No cal dir que ens hem submergit de ple a descobrir nous sabors!

Un dels altres aspectes on pots comprovar la multi-culturalitat d'aquesta societat és en els diferents barris. El primer dia a la ciutat ens va portar a conèixer el Colonial, on hi vam veure tot d'edificis imponents, herència de l'estada dels britànics, i el CBD (el centre de negocis). Les edificacions robustes i clàssiques del primer rivalitzen amb els grans grata-cels de ferro i formigó d'alçada vertiginosa que caracteritzen el segon. La proximitat d'un amb l'altre forma un conjunt molt divers que conflueix a la riba sud del riu Singapur. En aquesta zona és on hi vam trobar l'estàtua del Merlion, un híbrid entre lleó i peix que als anys 60 es va crear com a icona de la ciutat (mentre que el lleó simbolitza la fortalesa del país, el peix vol reflectir la unió de la nació amb el riu i el mar).

El riu, molt important pels singapuresos, adopta un aspecte ben diferent per aquestes dates, perquè al llarg del desembre hi van posant milers de boies de color blanc, decorades amb els desitjos pel nou any que els vianants anònims hi van escrivint. El dia 31 celebren el cap d'any des d'aquest punt, amb una macro festa que combina música, pirotècnia i jocs de llum i aigua. Com que és una convocatòria oberta a tothom, no vam voler deixar passar l'oportunitat de participar-hi tot escrivint els nostres desitjos pel 2012. A aquesta zona, coneguda com Marina Bay, hi ha una gran activitat, ja que també hi ha un escenari a l'aire lliure, on ahir al vespre hi vam poder escoltar tango, molts centres comercials de nova generació i el circuit de Fòrmula 1 (el primer Gran Premi nocturn de la història). Tot i que l'últim dia de l'any no serem aquí, vam poder veure un petit tastet del que pot arribar a ser l'espectacle de canvi d'any, perquè ahir a la nit vam assistir a una performance de llum, aigua, vídeo-projeccions i música molt ben aconseguida i emotiva.

A mesura que han anat passant els dies ens hem anat perdent pels barris més petits i frenètics de la ciutat. Els que més destaquen per les olors a encens, pels diferents tipus de temples, pels colors de les cases i pels habitants són Little India i Chinatown. Pels noms ja us haureu fet una idea del que és més característic de cadascun... Little India és un barri desordenat on s'apilonen des de temples budistes i taoistes a botiguetes de venta de saris, de records, d'espècies... Els productes han envaït el carrer i avançar esquivant camisetes, rellotges, sabates i vianants és el més comú. Chinatown, en canvi, està regit per l'ordre. Els centres comercials harmonitzen amb els pisos de protecció oficial (cada bloc amb el seu color i el seu número ben conservat), el temple que preserva el dent de Buda està ubicat entre un mercat de productes frescos i incomptables llocs per menjar, i pels carrers de vianants que fan tan característics aquests barris.

L'últim barri que vam visitar va ser el musulmà, el Kmapong Glam. Tot i que té la mesquita més gran de la cuitat, culminada per una gran cúpula daurada, és el que passa més desapercebut de tots. En ell hi vam veure des de grans executius dinant a corre-cuita o botigues de teles i estores, a noies tapades de dalt a baix amb grans vels. Tot plegat és digne de ser vist, per nosaltres, va tenir poc encant. Molt allunyada d'aquest barri hi ha Orchard Road. D'ella havíem llegit que reuneix tots els grans i caríssims centres comercials que ens podem imaginar i que per Nadal s'engalana amb la millor il·luminació. Quan vam posar els peus al carrer no podíem imaginar que l'impacte seria tan gran. Milions de llums, arbres, boles i estrelles ens van transportar a casa (heu de tenir en compte que els dinou dies que vam estar per Indonèsia no vam veure cap referència de Nadal i el xoc va ser important), però una hora després vam posar, de nou, els peus a terra i ens vam adonar que estàvem molt lluny...

Un dels aspectes en els que destaca Singapur és en la tecnologia, i fins hi tot hi ha algun centre comercial que només venen aparells electrònics, com el Funan DigitalLife Mall o el Sim Lim Square. Va ser en aquest últim on vam ampliar el nostre arsenal. Si el netbook, l'iPod i les dues càmeres digitals que portem no eren suficients, vam adquirir un tablet! Hi havia alguna oferta d'alguna marca estranya, com Innovative, i una altra que no recordem però que quan ens van ensenyar l'aparell es va tancar sol... Davant d'aquesta falta de confiança, vam optar per comprar un Acer, més car però que si més no coneixem i ens va bé, ja que el netbook és d'aquesta marca. Així que a partir d'ara, en els llargs trajectes i en les hores mortes podrem llegir llibres i guies al tablet, i jugar amb les aplicacions que ens haguem descarregat. I quan tinguen connexió a Internet, després ja podrem fer de tot:)!

Si en algunes ciutats europees es va posar de moda repartir pel carrer estàtues de vaques pintades per diferents artistes, aquí han fet el mateix però amb elefants. L'Elephant Parade Singapore 2011 és l'exhibició d'aquestes figures a l'aire lliure més gran del món, i té per objectiu ajudar a la conservació dels elefants d'Àsia. En vam veure un decorat a la daliniana, la qual cosa confirma que l'esperit d'en Dalí ens persegueix, ja que a la nostra habitació de Brisbane hi havia penjada una reproducció d'un quadre seu. Comencem a sospitar que tindrem més trobades amb el geni surrealista. Qui sap si algun dia tindrem un quadre seu...?!

Els llums de Nadal que ens han fet sentir com a casa, però també hi ha col·laborat la simpatia de la mestressa de la botiga xinesa de sota al hostel. Quina alegria de dona! I els seus pastissets de mongeta verda i vermella són boníssims!

Demà agafarem el bus per anar a Kuala Lumpur, Malàisia, però només estarem 6 hores a la carretera i ja haurem creuat mig país. Serà bufar i fer argolles!

10. Carretera i manta per Indonèsia

Els últims dies a Gili Trawangan van donar molt de sí. Vam poder donar la volta a l'illa caminant, veure la posta de sol des de la banda oest, sopar cada nit al mercat de menjar amb ple de parades que muntaven quan es feia fosc (alguna tenia peixos “frescos” exposats que no ens vam atrevir a provar), llegir, beure cerveses Bintang ben fredes... I també vam fer snorkelling, ja que en alguns punts entraves a l'aigua, nedaves deu o quinze metres i al·lucinaves amb la riquesa del fons marí, amb la gran quantitat de peixos de colors i coralls. Va ser en una de les “immersions” que vam veure una tortuga de més d'un metre de llarg que arrancava corall amb la boca per menjar les algues que hi havia, mentre molts peixos petits aprofitaven per engolir el plàncton que es desprenia. Com que era molt pacient, la vam tocar i tot, no fos cas que ens ho estiguéssim imaginant!


L'últim vespre que vam passar a l'illa paradisíaca ens va colpir amb una posta de sol irreal. I diem irreal perquè no vam ser capaços d'experimentar en sentiments tota la bellesa que ens inspirava. La llum taronjada que inundava l'aire li conferia una tonalitat commovedora. L'aigua cristal·lina evolucionava fins a fusionar-se amb el cel blau, que seguidament adquiria una brillantor que es filtrava entre diverses capes de núvols, des del gris més opac, al ja familiar taronja o al blanc inexpressiu. I la sorra, que harmonitzava tots els colors. Érem conscients d'aquell moment únic, però per més que ens hi esforcéssim no podíem arribar a sentir la veritable essència de l'instant. El sol ens deia adéu, i nosaltres érem incapaços de retornar la salutació.


En un primer moment deixar enrere el “Gili paradise” va ser un xoc, ja que de la seva calma i del seu silenci vam fer el salt cap a l'ensordidora Mataram, la capital de Lombok. Parar en aquesta ciutat ens va suposar dues coses: poder lligar el transport amb bus fins a Surabaya, una ciutat al nord-est de Java, i adonar-nos que érem dels poquíssims turistes que hi passejàvem (la gent ens mirava descaradament encuriosida i amb un somriure, a vegades tímid, ens saludaven i ens deien coses en bahasa indonesi).

L'experiència de fer un viatge de vint-i-dues hores en un bus ple d'autòctons, agafant dos ferris i fent diverses parades per arreglar el motor va ser impressionant. El primer impacte el vam tenir abans de sortir de l'estació-mercat de Mataram quan, per art de màgia, van anar apareixent venedors que pujaven a dalt del bus oferint tot tipus de productes: arrós cuit dins paperines, aigua, roba, refrescos, snacks, mocadors, etc. Quan ja ens pensàvem que arrencàvem i pujava el que nosaltres crèiem que era l'últim passatger, acompanyat de la seva guitarra, ens va sorprendre que el noi es palplantés al principi del passadís i es posés a cantar una cançó melancòlica. Després de veure tot això, el que ens va venir al cap va ser que només faltava que pugés el venedor de pollastres vius...però per sort no va passar. Que ens aturéssim cada 5 minuts per carregar caixes (que amuntegaven al sostre del bus), i sobretot, per afegir més i més persones, també ens va sorprendre, ja que tot i sortir de l'estació amb el bus ple, quan portàvem mitja hora de trajecte, ja havíem recollit a més de 15 persones (que sí, d'acord, hi cabien, però dretes al final o assegudes al mig del passadís sobre caixes de refrescos, en unes condicions deplorables). Per si no n'havíem tingut prou amb tots els venedors que havien aparegut durant el matí, a les parades que vam fer pel sopar i al ferri de Bali a Java (en plena nit) vam tenir la mateixa sort... Però després de passar per aquesta petita odissea vam decidir repetir-la, i sense ni adonar-nos-en (vam posar els peus a terra no gaire més d'una hora) ens vam veure una altra vegada en el mateix escenari però amb destí a Yogyakarta. La història es va repetir: venedors a tota hora oferint de tot i més, aturant-nos a carregar gent cada dos per tres, nosaltres com els únics no-indonesis objecte de l'observació de la resta de passatgers, etc. I finalment, deu hores després vam arribar al nostre destí final a Indonèsia, Yogya, una ciutat que li agraden els ocells.


Aus per donar i per llogar és el que et trobes al mercat dels ocells, amb milers de bitxos voladors de totes les espècies. I és que als yogyakartans, si és que s'anomenen així, els hi alegren la vida i els hi agraden les seves melodies. És comprensible, perquè si una cosa té la ciutat, és que és molt sorollosa. De fet, són ells els que fan fressa, al menjar, al parlar i al circular. Aquesta gent té un gran problema de mobilitat: anar a peu no és comú i hi ha una gran quantitat de motos, cotxes i altres vehicles. Si continuen així hauran de tirar cases a terra per ampliar els carrers i arribarà un dia que no se n'adonaran i estaran vivint en uns auto-xocs gegants. Però Fires de Sant Martirià a banda, pel carrer hem trobat a gent molt simpàtica i agradable. En general són tots molt macos, però per desgràcia a vegades molt pesats. Ara, que comparats amb els marroquins són un sol, perquè aquells sí que són mosques colloneres, sovint amb un punt de malícia. En canvi aquí són bonassos.

Tot i que Yogya és el primer destí turístic de Java, la capital és Jakarta, un lloc que diuen que no val la pena visitar, per la seva falta d'encant i bellesa, encara que té la curiositat que durant quatre anys hi va viure i estudiar un jove Barack Obama, que es veu que parla indonesi (qui sap si també català en la intimitat, com la perla del bigoti...). Però tornant a Yogya, entre els seus interessos destaquen els bàtiks, una tècnica originària de Java que s'ha estès arreu del món. Ens van ensenyar el procés d'elaboració d'aquestes pintures i és increïblement llarg i laboriós. El resultat solen ser estampats amb colors molt cridaners i amb temàtiques molt diverses. Una altra atracció turística és el kraton, el palau del sultà. No té massa res d'especial, a banda de poder comprovar que aquí tenen una situació tant trista com la nostra, amb una figura de sang “noble” que transmet els seus privilegis una generació darrera l'altra. És ben bé que per desgràcia l'estupidesa humana no té límits.

A aquesta ciutat també hi vam trobar una manifestació d'estudiants que reclamaven més igualtats entre homes i dones, i tenir més recursos per lluitar contra la SIDA. Un professor d'aquests nois ens va explicar que el seu pare tenia dues dones, però que cada vegada era menys comú. La tendència està canviant, en una ciutat que té un peu a la tradició i l'altre a la modernitat, però que encara li queda molt camí per recórrer, com a altres parts del país. A nosaltres moltes vegades ens resulta xocant la manera que tenen d'actuar, amb molta falta d'organització. A més, a molts comerços o serveis hi ha molt més personal del necessari i tot i així van lentíssims, ja que no tenen sang i demostren molt poca professionalitat. Des d'una mentalitat europea, resulta difícil entendre aquestes diferències culturals i socials, i això que hem estat a algunes de les illes més desenvolupades d'Indonèsia.


Ahir dissabte ens vam aixecar a quarts de cinc del matí per visitar Borobudur, considerat un dels monuments més majestuosos del sud-est asiàtic. És un temple budista que després de ser abandonat pel declivi d'aquesta religió a la zona va quedar sepultat durant vuit segles de cendra volcànica, ja que està rodejat per volcans, entre ells el Merapi, el més impetuós d'Indonèsia, quasi permanent actiu des de fa cents d'anys. Té deu pisos en forma de piràmide i hi ha vora 1.500 panells en relleu que il·lustren les ensenyances budistes, amb 432 imatges de Buda en diferents càmeres. A dalt de tot hi ha estupes amb 72 estàtues grans de Buda.


Avui és el nostre últim dia a Indonèsia i demà ben aviat al matí volarem cap a Singapur, un país ric i molt evolucionat que contrasta amb els estats pobres que el rodegen.

Ah, per cert, si a l'anterior entrada linkàvem un vídeo de la mare d'en Marc, ara toca fer publicitat del meu pare, ja que el passat 29 de novembre va inaugurar una exposició de quadres a la Sala de plens de l'Ajuntament de Banyoles, que es prolongarà fins el 24 de desembre. En ella s'hi agrupen quadres pintats a l'oli, sobre tela i fusta, en què s´hi conjuga una temàtica diversa i un estil molt acurat, que transmet un realisme impactant. A veure si us animeu a anar-hi, perquè pinta molt bé:)!

09. Selamat Datang di surga (benvinguts al paradís!)

Amb l'entrada al sud-est asiàtic, a través d'Indonèsia, hem començat a viatjar d'una altra manera, carregant la motxilla a l'esquena i buscant allotjament cada vegada que canviem de destí. Aquest fet ja ha tingut les primeres conseqüències: deixar la roba de més que havíem portat per la nostra estada estudiant anglès, per quedar-nos amb l'essencial i alleugerir pes, i entrar en el xip de regatejar els preus dels allotjaments (i de moltes altres coses).

Venint d'Austràlia, que en alguns aspectes és més cara que Europa, els preus d'aquí ens semblen increïblement baixos: dormim per 10 € tots dos i pel mateix preu esmorzem, dinem i sopem. Evidentment et pots gastar molt més ja que l'oferta és molt variada, però després d'un mes i mig gastant més del que prevèiem, toca cuidar la butxaca. Força al canut!

Estem gaudint molt de la gastronomia, dels arrossos i dels noodles que serveixen a les kaki lima (les parades de menjar del carrer) i als warung (restaurants locals). I és que a partir d'aquesta base, hi ha molts plats diferents, una gran majoria picants. No ens agrada tant sentir-nos com euros amb potes o caixers embolants, ja que pel carrer contínuament ens volen vendre tot tipus de productes i ens ofereixen allotjaments, taxis i massatges. De totes maneres, des del principi ens ho hem agafat amb filosofia i ara ja ens hi estem acostumant i passem bastant d'ells, que és el millor, perquè al principi acabes una mica tip d'anar responent educadament a tothom que no.

Després d'un vol de 6 hores, el dimecres 16 de novembre vam arribar a Bali, amb una diferència horària de 3 hores respecte Austràlia. La nostra primera parada va ser a Legian i Kuta, que tot i que no ens n'havien parlat gaire bé per la seva mala explotació turística a l'estil de Lloret, estan ubicats al costat de l'Aeroport i ens van anar bé per situar-nos i canviar de mentalitat en aquest nou continent. Aquí va ser on vam descobrir la Bintang, la cervesa típica, i on per primera vegada vam veure les ofrenes religioses que et vas trobant a cada pas: davant de botigues, restaurants, cases, temples... Es tracta de petites plates fetes de bambú amb flors, arròs i a vegades una galeta, que cada matí es reparteixen i suposem que es beneeixen, ja que la persona que ho posa fa un petit ritual i formula algun tipus d'oració. A l'entrada de moltes cases hi pots trobar una espècie de torre on es realitzen ofrenes per demanar als bons esperits que els protegeixin i que no deixin que els mals esperits entrin. El següent destí va ser Ubud, al centre de l'illa, que es caracteritza per la rica cultura local. Vam tenir la sort de trobar allotjament amb una família molt amable que tenia habitacions independents noves i molt acollidores. Tot i també ser molt turístic, Ubud té molt més encant, ja que està rodejada de camps d'arròs preciosos i al centre hi vam poder veure moltes mostres de la seva artesania i pintura. Una de les expressions artístiques que més ens va agradar va ser la dansa Legong. La posada en escena no podia ser més exòtica: en un palau atrotinat decorat amb teles i parasols vermells i daurats, un escenari rodejat pel gamelan (els instruments que acompanyen l'espectacle, que estan formats per xilofons, tambors, gongs i una flauta de bambú) i uns ballarins que ens van sorprendre tan pel seu vestuari com per la seva mobilitat. El més característic del ball són els moviments espasmòdics dels dits de les mans i dels ulls, les postures impossibles que adopten els peus i l'expressivitat de la cara. Amb tota aquesta gesticulació representen històries que parlen de guerrers i les seves lluites, de la bellesa d'Irian Jaya, l'ocell del paradís, de l'energia de la joventut i de les aventures romàntiques de les adolescents balineses.



Els 6.000 quilòmetres que vam fer en cotxe per Austràlia van donar molt de si, però també ens van carregar una mica. Ara ens hem buscat la nostra recompensa: Gili Trawangan. És una de les tres illetes que hi ha al nord-oest de Lombok, l'illa a l'est de Bali. Vam desembarcar a la platja, baixant per una escala portàtil i posant els peus a l'aigua. Un dels aspectes que fa més especial aquest lloc és que no hi ha trànsit motoritzat i que només t'hi pots desplaçar a peu, en bici o en carro tirat per un cavall. A aquesta tranquil·litat si sumen platges precioses de sorra blanca, el mar de color blau-turquesa, un sol radiant, temperatures de 25 a 35 graus, infinitat de cafès i restaurants arran de sorra... Si et submergeixes a l'aigua i nedes 15 metres et trobes molts tipus diferents de corall i de peixos de colors. Vaja, com el Mediterrani, jejeje. Per nosaltres és el paradís! Com dirien en indonesi, Selamat Datang di surga! (benvinguts al paradís). Hi vam arribar dilluns i segurament ens hi estarem fins diumenge, ja ho veurem. És el que té de bo viatjar amb temps, sense reservar i sense tenir cap itinerari ben definit: pots fer el que vols en funció del que et vas trobant i del que et van explicant els altres viatgers.


Abans de passar-vos informació d'aquest país, que trobareu més avall, toca “fardar” de mare. No té res a veure amb el viatge, però ahir va sortir al programa Divendres de TV3 parlant d'arbres i de la història de la Fira de l'Avet. Es estrany veure la teva mare sortint a TV3 des de l'altra punta de mon:) I tambe van entrevistar a l'Oriol, el formatger mes jove de Catalunya, que fa uns formatges bonissims i des d'Espinvelves tira endavant el seu somni, amb un parell de collons! (segona finestra, a partir del minut 13:40).

Ara sí, us deixem amb algunes dades interessants sobre Indonèsia:

- És humida i calorosa durant tot l’any, amb una estació seca (de maig a setembre) i una altra de pluges (comença al setembre, i al gener i al febrer plou quasi tots els dies). De moment hem tingut molta sort i menys ahir a la tarda, que va ploure més estona, només hem ensopegat petits ruixats.

- És el país que té més musulmans del món, amb més de 220.000.000 de fidels d'una població de 240.000.000 d'habitants. Tot i així, comparat amb altres països islàmics, sempre ha tingut fama de bastant tolerant. Però tot i que l'islam monopolitzi la vida religiosa, molts dels monuments històrics més impressionants, com els temples de Borobudur i Pramaban, a Java, tenen origen els els regnes hinduistes i budistes.

- És el quart país més poblat del món i més de la meitat dels seus habitants viuen a la illa de Java, un dels llocs més densament habitats del planeta, amb 940 persones per quilòmetre quadrat.

- Està format per 17.508 illes, de les quals només 6.000 estan habitades.

- Hi ha una gran mescla de pobles i cultures, sobretot a Bali.

- Dels 400 volcans que té, 130 estan actius (10% de tots els existents al planeta).

- Conté el 10% dels boscs del planeta, i per desgràcia, en les últimes dècades ha sigut el país que ha perdut més jungla, juntament amb Brasil. Greenpeace calcula que el 50% dels 150 milions d'hectàrees de bosc han desaparegut, i que el propi Govern permet la tala de 1,8 milions d'hectàrees a l'any.

- Del 1965 al 1998 hi va haver la dictadura d'en Suharto, que de fet va prendre el càrrec a un altre dictador, en Sukarno. Ara sembla que s'està establint una democràcia factible, que té molts problemes en el seu desenvolupament, entre ells la corrupció, la destrucció del medi ambient, la pobresa, el fonamentalisme religiós i la reforma fiscal.

- És molt més pobre que la majoria dels seus veïns asiàtics: quasi el 50% de la seva població sobreviu amb 2 dòlars al dia i en moltes zones rurals les oportunitats de millorar escassegen.

- 1 euro equival a un mica més de 10.000 rupies indonèsies, amb la qual cosa a l'hora de pagar sembla que t'hagis d'arruïnar!

- Potser perquè no es beu molt d'alcohol, l'èxtasi ha triomfat com la Coca-cola. De fet, n'és el primer productor del món. Però curiosament, pel carrer no ens n'han ofert, a diferència de marihuana, que si n'haguéssim comprat cada vegada que ens n'han volgut vendre ja podríem haver muntat un coffe shop...

- És tabú ensenyar la planta dels peus a algú, ja que és equivalent a treure el dit del mig de la mà.

08. Yummy, yummy!

Si alguna cosa hem fet a les antípodes ha sigut sucumbir al dolç! Mira que nosaltres no volíem... però les Tim-Tam (galetes que són tota una institució a aquí), els muffins i els donuts, bufff, ens miraven amb una carona. I després van aparèixer els pancakes, els cupcakes... A partir d'ara prometem canviar i abandonar el costat fosc de la força, però fins ara la consigna ha sigut Yummy, yummy! (mmmm, que bo)!

Desvariejaments produïts pel mono de sucre a banda i entrant en matèria: la següent gran parada va ser Fraser Island, l'illa de sorra més gran del món i un dels pocs llocs de la terra on el bosc tropical creix sobre aquest substrat. Per fer realitat aquesta excursió ens vam convertir en xaiets per unes hores i vam compartir l'experiència amb 38 Fraser explorers més dins d'un bus adaptat per circular sobre la sorra. A l'illa no hi ha carreteres i tots els mitjans de transport que hi accedeixen (motos, autocars, 4x4, avionetes...) han d'anar per la platja. És impressionant veure com hi condueixen, com si fos una autopista, però esquivant onades, dunes i la resta de cotxes. A l'illa també vam poder fer el xafarder per les restes del vaixell Maheno (arrossegat a la costa després de naufragar en rebre l'impacte d'un cicló), remullar-nos a l'Eli Creek i al llac McKenzie (dues de les zones amb aigua dolça que hi ha i on és permès el bany perquè no hi ha risc de trobar-te amb animals perillosos) i fer una caminada pel bosc tropical. “L'aventura” va estar bé però vam aprofitar molt més les hores que vam passar a Rainbow Beach, un poblet de surfistes al nord del Great Sandy National Park en què ens vam banyar i ens vam relaxar caminant per una platja llarguíssima, amb dunes de més de 120 metres de diferents colors.


Dimecres vam fer camí fins a Byron Bay. Tot i no tenir la bellesa natural de Rainbow Beach, tenia altres al·licients, com que la sorra de la platja feia una fressa molt divertida al trepitjar-la (aquí en Joaquín Cortés hi faria meravelles) i que hi havia molt d'ambient, bàsicament jove i surfista (vaja, com nosaltres:). Hi vam arribar dimecres a la tarda i dijous al matí ens vam aixecar abans que el sol per veure'l sortir mar endins, des del far del Cape Byron, l'extrem més oriental d'Austràlia. El taronja escardat que es va filtrar mandrosament entremig dels núvols fins a imposar-se per sobre de la línia de l'horitzó, ens va donar energies per afrontar els prop de 900 quilòmetres que vam recórrer cap al sud fins a les Blue Mountains (una matada, sí). A 1.100 metres sobre el nivell del mar, reben el seu nom del color de l'oli que desprenen els eucaliptus. Les vam poder contemplar des del mirador de Katoomba, i tot i que ens vam quedar amb les ganes de visitar-les a peu, les vam escrutar llargament amb la mirada (quin remei...). Un dels punts més destacats és Three Sisters, que segons la llegenda aborigen, aquestes roques són tres germanes a qui el seu pare va empresonar per protegir-les d'un monstre llegendari (imaginació al poder!).


I va arribar el moment de fer l'última parada al país-illa-continent dels animals perillosos, a Sydney. Hi vam posar les mans dissabte al matí i hi hem passat quatre dies. Ha sigut un punt i a part en el viatge per la costa est, ja que hi hem canviat totalment la rutina: hem abandonat en Zorak (el super cotxe amb el que finalment hem recorregut 5.600 quilòmetres) i ens hem instal·lat a un hostel ubicat al centre de la ciutat, al CBD (Central Business District). No ens havíem creat cap expectativa i ens ha enamorat. We love Sydney! Les famoses icones de l'Opera House i del Harbour Bridge no decepcionen . A més, hem tingut la sort de coincidir amb l'esdeveniment Sculptures by the sea (www.sculpturebythesea.com), en el que com el nom indica, hi ha instal·lades estàtues en un camí de ronda al sud de Bondi (la platja més popular). Com podreu veure per les fotos, n'hi ha de molt originals i creatives. El dia que vam fer aquesta ruta caminant vam continuar fins a arribar a un cementiri al costat de mar, amb unes vistes precioses i en què en comptes de xiprers hi ha palmeres. Quina mort més tropical! Però no tant “positiva” com la del Cementiri Alegre que vam veure a Romania, amb tombes plenes de colors i dibuixos graciosos sobre la causa de la mort del finat. També vam trobar moments de tranquil·litat, però més terrenals, als Jardins Botànics, amb una diversitat enorme, amb mils d'arbres i bambús, i una de les millors col·leccions de palmeres del món, amb més de cent espècies diferents, entre d'altres. La zona de Darling Harbour, amb alguns museus, i el Fish Market, amb ple peixateries al costat de la llotja, també ens han agradat molt. A destacar el centre comercial The Strands, molt bonic i construït a l'estil victorià, com altres edificis relativament antics que es conserven de la ciutat. Captivadora la història del Hyde Park Barracks Museum, en el que et mostren aquest edifici que es va construir el 1.819 per allotjar 600 reclusos, perquè es veu que fins aquell moment al final de cada jornada s'havien de buscar allotjament (o sigui, ets anglès, et condemnen a viure a l'altra punta de món, en condicions miserables i fent treballs molt durs, i al final del dia t'has d'espavilar a buscar un lloc per dormir. Això sí que és saber putejar al personal!!!!!). El passat presidiari d'Austràlia és present de moltes maneres en aquesta ciutat i la fa més atractiva. Es veu que ara tenir avantpassats reclusos està molt ben vist i fins i tot hi han hagut programes de televisió que han buscat aquestes relacions. Qui no vol haver tingut un re-besavi mangui?!


Demà volarem a Bali, Indonèsia, i començarem el nostre pelegrinatge pel sud-est asiàtic. Enyorarem els australians, la seva simpatia i l'exuberant naturalesa, però tenim ganes de descobrir una nova cultura i mentalitat. No sabem què hi trobarem, però l'anomenada smiling land (terra del somriure) segur que ens reserva grans emocions. Endavant les atxes! O com diria en Roger Mas, foc a l'obaga!

07. Descobrint Austràlia

Ja portem poc més de 4.000 quilòmetres per l'altra punta de món, recorreguts en onze dies. Està essent tota una aventura i cada dia ens ofereix nous capítols, cada vegada més sorprenents. Però com diria Jack l'Esbudellador, anem per parts:

Durant l'última setmana que vam estar a Brisbane vam fer dues barbacoes (o barbies, com en diuen aquí) per acomiadar-nos de tothom, ja que a la majoria de parcs n'hi ha d'elèctriques rodejades de taules molt grans que es poden utilitzar gratuïtament (això sí que és facilitar els pícnics!). Dimecres vam anar a Kangaroo Point, des d'on teníem unes vistes molt maques de la city, per dir adéu a la Xisca (que al final per mala sort no va poder venir), en Miguelito i en Virgilio. L'endemà la vam fer amb els companys de classe i en Richard, el nostre professor d'anglès i una gran persona que ens n'alegrem molt d'haver conegut. Aquest dia vam anar al parc del costat de Shafston, el Morway, i vam passar una bona estona amb persones de tot el món: d'Austràlia, Brasil, Bolívia, Suècia, Alemanya, Suïssa, França, País Basc, València... Va ser un moment emotiu que sempre recordarem, però tot i sentir-nos ben acompanyats i a gust, era hora de donar el tret de sortida a 5 mesos de viatge, dels quals les tres primeres setmanes per la costa est d'Austràlia!



Així que el divendres 28 d'octubre vam marxar de Brisbane a bord d'en Zorak, el monovolum que ens serveix de transport, cuina i llit:



De divendres a diumenge vam fer camí cap al nord fins a Port Douglas, un dels últims pobles que pots accedir amb cotxe a la costa est. Van ser més de 1.600 quilòmetres en els quals vam veure canviar el paisatge diverses vegades: la major part frondosos boscos d'eucaliptus, però també prats verdíssims que ens van traslladar a Irlanda, conreus de plàtans a l'estil de la Canàries i vegetació de bosc plujós tropical. Com a anècdotes queden els dos cangurs Wallabies petits que van creuar per davant nostre just a temps perquè no els atropelléssim, els nombrosos senyals d'advertència de zones de coales i cassowaries (no en vam veure cap) i dels perills de la carretera (tanques publicitàries dient no corris estúpid, d'altres dient el mateix de maneres diferents, i el més impactant una gàbia metàl·lica reproduint el moment de col·lisió frontal entre una moto i un cotxe). D'aquests tres dies, el més destacat va ser que vam passar per Rockhampton (la capital australiana de la vedella), Arlie Beach (amb un mar color blau-turquesa impressionant), Bowen (on van rodar la pel·lícula Austràlia, amb la Nicole Kidman i en Hugh Jackman), Mision Beach (amb una platja realment gran i preciosa, per un costat, i per l'altre, una de més petita en la que només ens vam refrescar un moment perquè hi havia un avís que recentment s'hi havia vist un cocodril) i finalment Port Douglas, en què hi va haver dos aspectes que ens van cridar molt l'atenció i que hem vist que es repeteix en altres punts de la costa: 1- Et recomanen banyar-te sempre entre dues banderes que delimiten la zona que el socorrista vigila i que està rodejada de xarxes perquè no passin les meduses, que en aquest poble només són 50 metres en una platja de 4 milles. 2- Hi havien molts punts amb ampolles de vinagre per les picades de medusa (entenem que per les que no són letals...).



Sens dubte, una de les parades que ens feia més il·lusió en aquest viatge per Austràlia era la Gran Barrera de Corall. Aquesta estructura es va formar fa 500 milions d'anys i amb més de 2.000 km de longitud, actualment engloba més de 2.000 illes i aprop de 3.000 esculls de corall de diferents tipus. Una vegada vam arribar a Port Douglas va ser molt fàcil lligar-ho tot per passar el dilluns navegant en un gran catamarà i fer snorkel per 3 zones de la part externa de la barrera, la que es troba en més bon estat de conservació. Va ser una gran experiència! Vam poder veure una bona part de les més de 400 espècies de coralls (de durs, de tous, amb forma de cervell, de bolet, d'arbre, etc). De les més de 2.000 varietats de peixos tropicals que s'hi poden trobar, nosaltres en vam poder veure de: lloros (els reconeixereu fàcilment a les fotos perquè tenen la boca en forma de bec), pallassos gaudint de l'hospitalitat de les anemones papallones, rat-penats, un peix globus gegant i un llarg etcètera. Fins i tot vam tenir l'oportunitat de veure i nedar amb un tauró de 2 metres, que anava completament a la seva i no va fer cas a en Marc quan el va estar perseguint per fer-li una foto. Tot el que vam veure ens va encantar i miressis a on miressis hi havia formes de vida extraordinàries. I això que només en vam visitar una petita part! Però ja en vam tenir prou per fer-nos una idea de l'especial que és i dels tresors que amaga.



L'endemà vam tornar a tocar de peus a terra i ens vam dirigir cap al nord, per endinsar-nos al Daintree National Park i arribar al Cape Tribulation, un paratge de gran bellesa i un dels pocs llocs on la selva tropical arriba fins al mar. Vam quedar absorbits per la bellesa de la vegetació, la mida i la forma d'alguns arbres, i també acollonits quan va caure una taràntula a 2 metres davant nostre. Sort que no vam veure cap serp, perquè el terror que els hi tenim... Visitat el punt més septentrional del nostre viatge per aquest continent, vam començar a fer camí cap al sud. Primer vam recórrer la costa parant a Cairns i a Townsville, dues ciutats molt obertes al mar. Després vam tirar cap a l'interior per veure el bush, que és com anomenen l'espai que queda entre el litoral i l'outback, l'enorme desert del centre. A Townsville una cambrera ens va preguntar cap a on ens dirigíem i ens va aconsellar que ens desviéssim una mica per visitar Ravenswood, un petit poble construït durant la febre de l'or i que ara està en total decadència. El consell no va tenir preu, perquè la sensació d'estar al mig del no res, en un racó anti-turístic amb mines clausurades i ferralla abandonada, va ser molt curiosa. També vam parar a Charters Towers, un poblet ramader que semblava tret d'una peli d'en Clint Eastwood. De fet, la sensació d'estar en un western la vam tenir diverses vegades al llarg de la carretera. La diferència més gran, a part dels nombrosos eucaliptus, era el gran número de cangurs morts que vam trobar als vorals de la Highway. Però tornàvem al salvatge oest quan trobàvem falcons i fins i tot una àguila gegant que s'alimentaven de la seva carn. Vam retrobar-nos amb el mar el divendres passat, de Yepoon a Emu Park, i a l'igual que a la pujada vam fer nit a Rockhampton.



Tot i que no està permès dormir a dins el cotxe al carrer (has d'anar a càmpings), nosaltres ho hem fet tots els dies. Sempre busquem algun carrer tranquil i poc transitat. Dissabte ens vam aixecar a les 6 h i quan ens estàvem preparant per marxar cap al sud, va aparèixer el noi de la casa del davant. Per aquelles casualitats de la vida era català. Es diu Samuel i porta tres anys vivint a Queensland amb la Mònica, la seva parella alemanya. Ens va convidar a entrar a prendre alguna cosa. Aquest primer oferiment va evolucionar i gràcies a la seva generositat vam acabar fent una rentadora, connectar-nos a internet, dinar i passar el matí a una xerrada sobre l'energia solar i la tarda al festival Jazz on Quay. Per afegir més coincidències, quan estàvem asseguts a la gespa escoltant jazz i parlant relaxadament, es va aproximar la dona que teníem al costat i ens va preguntar si érem catalans. Era la Marina, una holandesa que havia passat els últims 7 anys vivint a l'Estartit i era una assídua del Mariscal, mítica sala de concerts amb 31 anys d'història on vaig anar a veure un concert del meu pare l'any passat ( pel que vam parlar pot ser que fins i tot hi fos). La seva parella és un australià que havia treballat en gires de la Madonna i dels Rolling Stones. Va ser un dia rodó que no esperàvem, que ens va ensenyar una altra cara de com viatjar i ens va donar l'oportunitat de conèixer gent molt maca. Al final vam dormir a casa d'en Samuel i la Mònica, i a banda de permetre'ns gaudir de moltes comoditats, ens van explicar moltes coses d'aquesta terra. Per aquesta regió, es veu que hi ha 5 tipus de persones: els aborígens, moltes vegades marginats i amb problemes d'alcoholisme; els terratinents, que tenen grans propietats i arrels amb els primers anglesos rics que van invertir en aquest país durant la colonització; els habitants de Rockhampton (Rocky pels amics) que treballen donant serveis a la gent del voltant i que en una gran proporció són obesos (fa pocs anys, Austràlia va ser declarat el país amb més obesitat del món i aquesta n'era la primera ciutat); i els miners i els ramaders. Aquests últims viuen a l'estil dels cowboys americans i mengen grans quantitats de vedella, però a diferència dels residents de Rocky la cremen i estan fibrats.

Una de les aficions dels ramaders de la zona són els rodeos i ahir al matí vam tenir la sort de poder assistir a una final i passar més de 3 hores rodejats de barbes a l'estil ZZ Top, rock, country, indumentària far west i d'un gran espectacle. Vam gaudir com nens veient les més de 10 proves diferents en les que competien els cowboys i les cowgirls, com la muntada de vedelles per nens i adolescents, la muntada de toros enormes pels homes més curtits, les curses de velocitat per les noies més atrevides... Una vegada més, teníem la sensació d'estar en el més profund de nord Amèrica, però de fet tots dos països tenen en comú que són anglesos que s'han desenvolupat en grans extensions de terreny i en un clima diferent.





Avui hem arribat a Hervey Bay des d'on volem anar cap a Fraser Island, l'illa de sorra més gran del món, però això ja formarà part d'una nova entrada...