09. Selamat Datang di surga (benvinguts al paradís!)

Amb l'entrada al sud-est asiàtic, a través d'Indonèsia, hem començat a viatjar d'una altra manera, carregant la motxilla a l'esquena i buscant allotjament cada vegada que canviem de destí. Aquest fet ja ha tingut les primeres conseqüències: deixar la roba de més que havíem portat per la nostra estada estudiant anglès, per quedar-nos amb l'essencial i alleugerir pes, i entrar en el xip de regatejar els preus dels allotjaments (i de moltes altres coses).

Venint d'Austràlia, que en alguns aspectes és més cara que Europa, els preus d'aquí ens semblen increïblement baixos: dormim per 10 € tots dos i pel mateix preu esmorzem, dinem i sopem. Evidentment et pots gastar molt més ja que l'oferta és molt variada, però després d'un mes i mig gastant més del que prevèiem, toca cuidar la butxaca. Força al canut!

Estem gaudint molt de la gastronomia, dels arrossos i dels noodles que serveixen a les kaki lima (les parades de menjar del carrer) i als warung (restaurants locals). I és que a partir d'aquesta base, hi ha molts plats diferents, una gran majoria picants. No ens agrada tant sentir-nos com euros amb potes o caixers embolants, ja que pel carrer contínuament ens volen vendre tot tipus de productes i ens ofereixen allotjaments, taxis i massatges. De totes maneres, des del principi ens ho hem agafat amb filosofia i ara ja ens hi estem acostumant i passem bastant d'ells, que és el millor, perquè al principi acabes una mica tip d'anar responent educadament a tothom que no.

Després d'un vol de 6 hores, el dimecres 16 de novembre vam arribar a Bali, amb una diferència horària de 3 hores respecte Austràlia. La nostra primera parada va ser a Legian i Kuta, que tot i que no ens n'havien parlat gaire bé per la seva mala explotació turística a l'estil de Lloret, estan ubicats al costat de l'Aeroport i ens van anar bé per situar-nos i canviar de mentalitat en aquest nou continent. Aquí va ser on vam descobrir la Bintang, la cervesa típica, i on per primera vegada vam veure les ofrenes religioses que et vas trobant a cada pas: davant de botigues, restaurants, cases, temples... Es tracta de petites plates fetes de bambú amb flors, arròs i a vegades una galeta, que cada matí es reparteixen i suposem que es beneeixen, ja que la persona que ho posa fa un petit ritual i formula algun tipus d'oració. A l'entrada de moltes cases hi pots trobar una espècie de torre on es realitzen ofrenes per demanar als bons esperits que els protegeixin i que no deixin que els mals esperits entrin. El següent destí va ser Ubud, al centre de l'illa, que es caracteritza per la rica cultura local. Vam tenir la sort de trobar allotjament amb una família molt amable que tenia habitacions independents noves i molt acollidores. Tot i també ser molt turístic, Ubud té molt més encant, ja que està rodejada de camps d'arròs preciosos i al centre hi vam poder veure moltes mostres de la seva artesania i pintura. Una de les expressions artístiques que més ens va agradar va ser la dansa Legong. La posada en escena no podia ser més exòtica: en un palau atrotinat decorat amb teles i parasols vermells i daurats, un escenari rodejat pel gamelan (els instruments que acompanyen l'espectacle, que estan formats per xilofons, tambors, gongs i una flauta de bambú) i uns ballarins que ens van sorprendre tan pel seu vestuari com per la seva mobilitat. El més característic del ball són els moviments espasmòdics dels dits de les mans i dels ulls, les postures impossibles que adopten els peus i l'expressivitat de la cara. Amb tota aquesta gesticulació representen històries que parlen de guerrers i les seves lluites, de la bellesa d'Irian Jaya, l'ocell del paradís, de l'energia de la joventut i de les aventures romàntiques de les adolescents balineses.



Els 6.000 quilòmetres que vam fer en cotxe per Austràlia van donar molt de si, però també ens van carregar una mica. Ara ens hem buscat la nostra recompensa: Gili Trawangan. És una de les tres illetes que hi ha al nord-oest de Lombok, l'illa a l'est de Bali. Vam desembarcar a la platja, baixant per una escala portàtil i posant els peus a l'aigua. Un dels aspectes que fa més especial aquest lloc és que no hi ha trànsit motoritzat i que només t'hi pots desplaçar a peu, en bici o en carro tirat per un cavall. A aquesta tranquil·litat si sumen platges precioses de sorra blanca, el mar de color blau-turquesa, un sol radiant, temperatures de 25 a 35 graus, infinitat de cafès i restaurants arran de sorra... Si et submergeixes a l'aigua i nedes 15 metres et trobes molts tipus diferents de corall i de peixos de colors. Vaja, com el Mediterrani, jejeje. Per nosaltres és el paradís! Com dirien en indonesi, Selamat Datang di surga! (benvinguts al paradís). Hi vam arribar dilluns i segurament ens hi estarem fins diumenge, ja ho veurem. És el que té de bo viatjar amb temps, sense reservar i sense tenir cap itinerari ben definit: pots fer el que vols en funció del que et vas trobant i del que et van explicant els altres viatgers.


Abans de passar-vos informació d'aquest país, que trobareu més avall, toca “fardar” de mare. No té res a veure amb el viatge, però ahir va sortir al programa Divendres de TV3 parlant d'arbres i de la història de la Fira de l'Avet. Es estrany veure la teva mare sortint a TV3 des de l'altra punta de mon:) I tambe van entrevistar a l'Oriol, el formatger mes jove de Catalunya, que fa uns formatges bonissims i des d'Espinvelves tira endavant el seu somni, amb un parell de collons! (segona finestra, a partir del minut 13:40).

Ara sí, us deixem amb algunes dades interessants sobre Indonèsia:

- És humida i calorosa durant tot l’any, amb una estació seca (de maig a setembre) i una altra de pluges (comença al setembre, i al gener i al febrer plou quasi tots els dies). De moment hem tingut molta sort i menys ahir a la tarda, que va ploure més estona, només hem ensopegat petits ruixats.

- És el país que té més musulmans del món, amb més de 220.000.000 de fidels d'una població de 240.000.000 d'habitants. Tot i així, comparat amb altres països islàmics, sempre ha tingut fama de bastant tolerant. Però tot i que l'islam monopolitzi la vida religiosa, molts dels monuments històrics més impressionants, com els temples de Borobudur i Pramaban, a Java, tenen origen els els regnes hinduistes i budistes.

- És el quart país més poblat del món i més de la meitat dels seus habitants viuen a la illa de Java, un dels llocs més densament habitats del planeta, amb 940 persones per quilòmetre quadrat.

- Està format per 17.508 illes, de les quals només 6.000 estan habitades.

- Hi ha una gran mescla de pobles i cultures, sobretot a Bali.

- Dels 400 volcans que té, 130 estan actius (10% de tots els existents al planeta).

- Conté el 10% dels boscs del planeta, i per desgràcia, en les últimes dècades ha sigut el país que ha perdut més jungla, juntament amb Brasil. Greenpeace calcula que el 50% dels 150 milions d'hectàrees de bosc han desaparegut, i que el propi Govern permet la tala de 1,8 milions d'hectàrees a l'any.

- Del 1965 al 1998 hi va haver la dictadura d'en Suharto, que de fet va prendre el càrrec a un altre dictador, en Sukarno. Ara sembla que s'està establint una democràcia factible, que té molts problemes en el seu desenvolupament, entre ells la corrupció, la destrucció del medi ambient, la pobresa, el fonamentalisme religiós i la reforma fiscal.

- És molt més pobre que la majoria dels seus veïns asiàtics: quasi el 50% de la seva població sobreviu amb 2 dòlars al dia i en moltes zones rurals les oportunitats de millorar escassegen.

- 1 euro equival a un mica més de 10.000 rupies indonèsies, amb la qual cosa a l'hora de pagar sembla que t'hagis d'arruïnar!

- Potser perquè no es beu molt d'alcohol, l'èxtasi ha triomfat com la Coca-cola. De fet, n'és el primer productor del món. Però curiosament, pel carrer no ens n'han ofert, a diferència de marihuana, que si n'haguéssim comprat cada vegada que ens n'han volgut vendre ja podríem haver muntat un coffe shop...

- És tabú ensenyar la planta dels peus a algú, ja que és equivalent a treure el dit del mig de la mà.

08. Yummy, yummy!

Si alguna cosa hem fet a les antípodes ha sigut sucumbir al dolç! Mira que nosaltres no volíem... però les Tim-Tam (galetes que són tota una institució a aquí), els muffins i els donuts, bufff, ens miraven amb una carona. I després van aparèixer els pancakes, els cupcakes... A partir d'ara prometem canviar i abandonar el costat fosc de la força, però fins ara la consigna ha sigut Yummy, yummy! (mmmm, que bo)!

Desvariejaments produïts pel mono de sucre a banda i entrant en matèria: la següent gran parada va ser Fraser Island, l'illa de sorra més gran del món i un dels pocs llocs de la terra on el bosc tropical creix sobre aquest substrat. Per fer realitat aquesta excursió ens vam convertir en xaiets per unes hores i vam compartir l'experiència amb 38 Fraser explorers més dins d'un bus adaptat per circular sobre la sorra. A l'illa no hi ha carreteres i tots els mitjans de transport que hi accedeixen (motos, autocars, 4x4, avionetes...) han d'anar per la platja. És impressionant veure com hi condueixen, com si fos una autopista, però esquivant onades, dunes i la resta de cotxes. A l'illa també vam poder fer el xafarder per les restes del vaixell Maheno (arrossegat a la costa després de naufragar en rebre l'impacte d'un cicló), remullar-nos a l'Eli Creek i al llac McKenzie (dues de les zones amb aigua dolça que hi ha i on és permès el bany perquè no hi ha risc de trobar-te amb animals perillosos) i fer una caminada pel bosc tropical. “L'aventura” va estar bé però vam aprofitar molt més les hores que vam passar a Rainbow Beach, un poblet de surfistes al nord del Great Sandy National Park en què ens vam banyar i ens vam relaxar caminant per una platja llarguíssima, amb dunes de més de 120 metres de diferents colors.


Dimecres vam fer camí fins a Byron Bay. Tot i no tenir la bellesa natural de Rainbow Beach, tenia altres al·licients, com que la sorra de la platja feia una fressa molt divertida al trepitjar-la (aquí en Joaquín Cortés hi faria meravelles) i que hi havia molt d'ambient, bàsicament jove i surfista (vaja, com nosaltres:). Hi vam arribar dimecres a la tarda i dijous al matí ens vam aixecar abans que el sol per veure'l sortir mar endins, des del far del Cape Byron, l'extrem més oriental d'Austràlia. El taronja escardat que es va filtrar mandrosament entremig dels núvols fins a imposar-se per sobre de la línia de l'horitzó, ens va donar energies per afrontar els prop de 900 quilòmetres que vam recórrer cap al sud fins a les Blue Mountains (una matada, sí). A 1.100 metres sobre el nivell del mar, reben el seu nom del color de l'oli que desprenen els eucaliptus. Les vam poder contemplar des del mirador de Katoomba, i tot i que ens vam quedar amb les ganes de visitar-les a peu, les vam escrutar llargament amb la mirada (quin remei...). Un dels punts més destacats és Three Sisters, que segons la llegenda aborigen, aquestes roques són tres germanes a qui el seu pare va empresonar per protegir-les d'un monstre llegendari (imaginació al poder!).


I va arribar el moment de fer l'última parada al país-illa-continent dels animals perillosos, a Sydney. Hi vam posar les mans dissabte al matí i hi hem passat quatre dies. Ha sigut un punt i a part en el viatge per la costa est, ja que hi hem canviat totalment la rutina: hem abandonat en Zorak (el super cotxe amb el que finalment hem recorregut 5.600 quilòmetres) i ens hem instal·lat a un hostel ubicat al centre de la ciutat, al CBD (Central Business District). No ens havíem creat cap expectativa i ens ha enamorat. We love Sydney! Les famoses icones de l'Opera House i del Harbour Bridge no decepcionen . A més, hem tingut la sort de coincidir amb l'esdeveniment Sculptures by the sea (www.sculpturebythesea.com), en el que com el nom indica, hi ha instal·lades estàtues en un camí de ronda al sud de Bondi (la platja més popular). Com podreu veure per les fotos, n'hi ha de molt originals i creatives. El dia que vam fer aquesta ruta caminant vam continuar fins a arribar a un cementiri al costat de mar, amb unes vistes precioses i en què en comptes de xiprers hi ha palmeres. Quina mort més tropical! Però no tant “positiva” com la del Cementiri Alegre que vam veure a Romania, amb tombes plenes de colors i dibuixos graciosos sobre la causa de la mort del finat. També vam trobar moments de tranquil·litat, però més terrenals, als Jardins Botànics, amb una diversitat enorme, amb mils d'arbres i bambús, i una de les millors col·leccions de palmeres del món, amb més de cent espècies diferents, entre d'altres. La zona de Darling Harbour, amb alguns museus, i el Fish Market, amb ple peixateries al costat de la llotja, també ens han agradat molt. A destacar el centre comercial The Strands, molt bonic i construït a l'estil victorià, com altres edificis relativament antics que es conserven de la ciutat. Captivadora la història del Hyde Park Barracks Museum, en el que et mostren aquest edifici que es va construir el 1.819 per allotjar 600 reclusos, perquè es veu que fins aquell moment al final de cada jornada s'havien de buscar allotjament (o sigui, ets anglès, et condemnen a viure a l'altra punta de món, en condicions miserables i fent treballs molt durs, i al final del dia t'has d'espavilar a buscar un lloc per dormir. Això sí que és saber putejar al personal!!!!!). El passat presidiari d'Austràlia és present de moltes maneres en aquesta ciutat i la fa més atractiva. Es veu que ara tenir avantpassats reclusos està molt ben vist i fins i tot hi han hagut programes de televisió que han buscat aquestes relacions. Qui no vol haver tingut un re-besavi mangui?!


Demà volarem a Bali, Indonèsia, i començarem el nostre pelegrinatge pel sud-est asiàtic. Enyorarem els australians, la seva simpatia i l'exuberant naturalesa, però tenim ganes de descobrir una nova cultura i mentalitat. No sabem què hi trobarem, però l'anomenada smiling land (terra del somriure) segur que ens reserva grans emocions. Endavant les atxes! O com diria en Roger Mas, foc a l'obaga!

07. Descobrint Austràlia

Ja portem poc més de 4.000 quilòmetres per l'altra punta de món, recorreguts en onze dies. Està essent tota una aventura i cada dia ens ofereix nous capítols, cada vegada més sorprenents. Però com diria Jack l'Esbudellador, anem per parts:

Durant l'última setmana que vam estar a Brisbane vam fer dues barbacoes (o barbies, com en diuen aquí) per acomiadar-nos de tothom, ja que a la majoria de parcs n'hi ha d'elèctriques rodejades de taules molt grans que es poden utilitzar gratuïtament (això sí que és facilitar els pícnics!). Dimecres vam anar a Kangaroo Point, des d'on teníem unes vistes molt maques de la city, per dir adéu a la Xisca (que al final per mala sort no va poder venir), en Miguelito i en Virgilio. L'endemà la vam fer amb els companys de classe i en Richard, el nostre professor d'anglès i una gran persona que ens n'alegrem molt d'haver conegut. Aquest dia vam anar al parc del costat de Shafston, el Morway, i vam passar una bona estona amb persones de tot el món: d'Austràlia, Brasil, Bolívia, Suècia, Alemanya, Suïssa, França, País Basc, València... Va ser un moment emotiu que sempre recordarem, però tot i sentir-nos ben acompanyats i a gust, era hora de donar el tret de sortida a 5 mesos de viatge, dels quals les tres primeres setmanes per la costa est d'Austràlia!



Així que el divendres 28 d'octubre vam marxar de Brisbane a bord d'en Zorak, el monovolum que ens serveix de transport, cuina i llit:



De divendres a diumenge vam fer camí cap al nord fins a Port Douglas, un dels últims pobles que pots accedir amb cotxe a la costa est. Van ser més de 1.600 quilòmetres en els quals vam veure canviar el paisatge diverses vegades: la major part frondosos boscos d'eucaliptus, però també prats verdíssims que ens van traslladar a Irlanda, conreus de plàtans a l'estil de la Canàries i vegetació de bosc plujós tropical. Com a anècdotes queden els dos cangurs Wallabies petits que van creuar per davant nostre just a temps perquè no els atropelléssim, els nombrosos senyals d'advertència de zones de coales i cassowaries (no en vam veure cap) i dels perills de la carretera (tanques publicitàries dient no corris estúpid, d'altres dient el mateix de maneres diferents, i el més impactant una gàbia metàl·lica reproduint el moment de col·lisió frontal entre una moto i un cotxe). D'aquests tres dies, el més destacat va ser que vam passar per Rockhampton (la capital australiana de la vedella), Arlie Beach (amb un mar color blau-turquesa impressionant), Bowen (on van rodar la pel·lícula Austràlia, amb la Nicole Kidman i en Hugh Jackman), Mision Beach (amb una platja realment gran i preciosa, per un costat, i per l'altre, una de més petita en la que només ens vam refrescar un moment perquè hi havia un avís que recentment s'hi havia vist un cocodril) i finalment Port Douglas, en què hi va haver dos aspectes que ens van cridar molt l'atenció i que hem vist que es repeteix en altres punts de la costa: 1- Et recomanen banyar-te sempre entre dues banderes que delimiten la zona que el socorrista vigila i que està rodejada de xarxes perquè no passin les meduses, que en aquest poble només són 50 metres en una platja de 4 milles. 2- Hi havien molts punts amb ampolles de vinagre per les picades de medusa (entenem que per les que no són letals...).



Sens dubte, una de les parades que ens feia més il·lusió en aquest viatge per Austràlia era la Gran Barrera de Corall. Aquesta estructura es va formar fa 500 milions d'anys i amb més de 2.000 km de longitud, actualment engloba més de 2.000 illes i aprop de 3.000 esculls de corall de diferents tipus. Una vegada vam arribar a Port Douglas va ser molt fàcil lligar-ho tot per passar el dilluns navegant en un gran catamarà i fer snorkel per 3 zones de la part externa de la barrera, la que es troba en més bon estat de conservació. Va ser una gran experiència! Vam poder veure una bona part de les més de 400 espècies de coralls (de durs, de tous, amb forma de cervell, de bolet, d'arbre, etc). De les més de 2.000 varietats de peixos tropicals que s'hi poden trobar, nosaltres en vam poder veure de: lloros (els reconeixereu fàcilment a les fotos perquè tenen la boca en forma de bec), pallassos gaudint de l'hospitalitat de les anemones papallones, rat-penats, un peix globus gegant i un llarg etcètera. Fins i tot vam tenir l'oportunitat de veure i nedar amb un tauró de 2 metres, que anava completament a la seva i no va fer cas a en Marc quan el va estar perseguint per fer-li una foto. Tot el que vam veure ens va encantar i miressis a on miressis hi havia formes de vida extraordinàries. I això que només en vam visitar una petita part! Però ja en vam tenir prou per fer-nos una idea de l'especial que és i dels tresors que amaga.



L'endemà vam tornar a tocar de peus a terra i ens vam dirigir cap al nord, per endinsar-nos al Daintree National Park i arribar al Cape Tribulation, un paratge de gran bellesa i un dels pocs llocs on la selva tropical arriba fins al mar. Vam quedar absorbits per la bellesa de la vegetació, la mida i la forma d'alguns arbres, i també acollonits quan va caure una taràntula a 2 metres davant nostre. Sort que no vam veure cap serp, perquè el terror que els hi tenim... Visitat el punt més septentrional del nostre viatge per aquest continent, vam començar a fer camí cap al sud. Primer vam recórrer la costa parant a Cairns i a Townsville, dues ciutats molt obertes al mar. Després vam tirar cap a l'interior per veure el bush, que és com anomenen l'espai que queda entre el litoral i l'outback, l'enorme desert del centre. A Townsville una cambrera ens va preguntar cap a on ens dirigíem i ens va aconsellar que ens desviéssim una mica per visitar Ravenswood, un petit poble construït durant la febre de l'or i que ara està en total decadència. El consell no va tenir preu, perquè la sensació d'estar al mig del no res, en un racó anti-turístic amb mines clausurades i ferralla abandonada, va ser molt curiosa. També vam parar a Charters Towers, un poblet ramader que semblava tret d'una peli d'en Clint Eastwood. De fet, la sensació d'estar en un western la vam tenir diverses vegades al llarg de la carretera. La diferència més gran, a part dels nombrosos eucaliptus, era el gran número de cangurs morts que vam trobar als vorals de la Highway. Però tornàvem al salvatge oest quan trobàvem falcons i fins i tot una àguila gegant que s'alimentaven de la seva carn. Vam retrobar-nos amb el mar el divendres passat, de Yepoon a Emu Park, i a l'igual que a la pujada vam fer nit a Rockhampton.



Tot i que no està permès dormir a dins el cotxe al carrer (has d'anar a càmpings), nosaltres ho hem fet tots els dies. Sempre busquem algun carrer tranquil i poc transitat. Dissabte ens vam aixecar a les 6 h i quan ens estàvem preparant per marxar cap al sud, va aparèixer el noi de la casa del davant. Per aquelles casualitats de la vida era català. Es diu Samuel i porta tres anys vivint a Queensland amb la Mònica, la seva parella alemanya. Ens va convidar a entrar a prendre alguna cosa. Aquest primer oferiment va evolucionar i gràcies a la seva generositat vam acabar fent una rentadora, connectar-nos a internet, dinar i passar el matí a una xerrada sobre l'energia solar i la tarda al festival Jazz on Quay. Per afegir més coincidències, quan estàvem asseguts a la gespa escoltant jazz i parlant relaxadament, es va aproximar la dona que teníem al costat i ens va preguntar si érem catalans. Era la Marina, una holandesa que havia passat els últims 7 anys vivint a l'Estartit i era una assídua del Mariscal, mítica sala de concerts amb 31 anys d'història on vaig anar a veure un concert del meu pare l'any passat ( pel que vam parlar pot ser que fins i tot hi fos). La seva parella és un australià que havia treballat en gires de la Madonna i dels Rolling Stones. Va ser un dia rodó que no esperàvem, que ens va ensenyar una altra cara de com viatjar i ens va donar l'oportunitat de conèixer gent molt maca. Al final vam dormir a casa d'en Samuel i la Mònica, i a banda de permetre'ns gaudir de moltes comoditats, ens van explicar moltes coses d'aquesta terra. Per aquesta regió, es veu que hi ha 5 tipus de persones: els aborígens, moltes vegades marginats i amb problemes d'alcoholisme; els terratinents, que tenen grans propietats i arrels amb els primers anglesos rics que van invertir en aquest país durant la colonització; els habitants de Rockhampton (Rocky pels amics) que treballen donant serveis a la gent del voltant i que en una gran proporció són obesos (fa pocs anys, Austràlia va ser declarat el país amb més obesitat del món i aquesta n'era la primera ciutat); i els miners i els ramaders. Aquests últims viuen a l'estil dels cowboys americans i mengen grans quantitats de vedella, però a diferència dels residents de Rocky la cremen i estan fibrats.

Una de les aficions dels ramaders de la zona són els rodeos i ahir al matí vam tenir la sort de poder assistir a una final i passar més de 3 hores rodejats de barbes a l'estil ZZ Top, rock, country, indumentària far west i d'un gran espectacle. Vam gaudir com nens veient les més de 10 proves diferents en les que competien els cowboys i les cowgirls, com la muntada de vedelles per nens i adolescents, la muntada de toros enormes pels homes més curtits, les curses de velocitat per les noies més atrevides... Una vegada més, teníem la sensació d'estar en el més profund de nord Amèrica, però de fet tots dos països tenen en comú que són anglesos que s'han desenvolupat en grans extensions de terreny i en un clima diferent.





Avui hem arribat a Hervey Bay des d'on volem anar cap a Fraser Island, l'illa de sorra més gran del món, però això ja formarà part d'una nova entrada...