21. Good bye Ho Chi Minh!

Prova superada! Vam agafar l'últim bus nocturn del viatge i no vam morir d'incomoditat en l'intent! Tot i despertar-nos mil vegades, vam poder dormir a estones, i el dimecres 22 vam arribar a les vuit del matí a Hanoi, al nord del país, sota un cel gris impenetrable que va fer acta de presència per primera vegada a Hoi An, sis dies abans, i que des d'aleshores ens acompanya allà a on anem. No cal dir que enyorem el cel blau...

Ennuvolada, rural i austera, Hanoi té una aparença més comunista. És el cor polític del país però transmet la sensació que és una ciutat provinciana a la que la capitalitat se li fa grossa. Els últims set dies els hem passat aquí, a excepció de divendres i dissabte passat que vam anar a la Badia de Halong. Ens hem allotjat al centre, al cas antic, parcel·lat per carrers estrets, molt transitats i plens de vida. Els bars, restaurants i botigues surten a fora i envaeixen les voreres, en el que es converteix en una explosió de vida al carrer. Les motos aparquen a l'espai per on suposadament han de transitar els vianants, per la qual cosa hi ha moments que has d'anar esquivant vehicles, persones assegudes en tamborets menjant i productes de tot tipus. Però moltes vegades és impossible passar i has de caminar per la carretera, compartint espai amb una infinitat de cotxes, motos, bicis i cyclos. Desplaçar-te pel centre de la ciutat és una aventura per si mateix. És com si durant tot l'any hi haguessin les gangues al carrer, però amb molt de trànsit.

Hem tingut temps per vorejar el llac Hoan Kiem, al centre de la ciutat, veure el Temple de la Literatura, d'arquitectura vietnamita tradicional del segle XI i seu de la primera universitat nacional, perdre'ns per infinitat de carrers i carrerons, i visitar el complex del mausoleu de Ho Chi Minh. Lloc de pelegrinatge de molts vietnamites, aquest espai comprèn un museu que explica la seva vida, dues residències oficials en les que va viure durant diferents períodes de la seva vida (austeres, es veu que com ell), una pagoda d'un pilar, el Palau Presidencial i el mausoleu que conté la figura momificada del líder comunista (seguint la tradició de Lenin, Stalin i Mao). Va ser embalsamat en contra del seus desitjos, ja que volia ser incinerat. El sarcòfag, de fusta amb figures molt elaborades i els laterals de vidre, conté el cos il·luminat per una tènue llum vermella. La figura té una aparença estranya, molt irreal. Un fossar i quatre guardes separen el sarcòfag del passadís per on camines. Tot plegat en un ambient molt solemne. Però fa certa gràcia saber que el cos gaudeix de tres mesos de vacances a l'any a Rússia, per tenir cura del seu manteniment.

Originades fa menys de mil anys al nord del país, les marionetes d'aigua són un art escènic fascinant que fusiona llegendes fantàstiques amb escenes de la vida al camp. L'escenari sobre el que es manipulaven aquestes marionetes de fusta, creades pels arrossaires, eren els propis camps inundats. Ja sigui en teatres ambulants o llocs fixes, actualment aquest art es continua desenvolupant sobre l'aigua, o a dintre si tenim en compte que a les persones que manipulen les figures els hi arriba l'aigua fins a mitja cintura, amagades darrera la pagoda que fa de teló de fons. Les marionetes tenen el tronc i les cames d'una sola peça i els braços, el cap i algun complement, articulats. Representen a personatges de la vida diària del camp i a criatures mítiques, com dragons, unicorns o fades. Acabem d'assistir a una representació al Teatre Thang Long, on a banda de veure tot el moviment hem pogut escoltar a una orquestra amb instruments tradicionals, que han posat la banda sonora i la veu als personatges. Les fotos que hem tirat ens han quedat bastant malament i no fan justícia al que hem vist. És un espectacle que podríem definir com a entranyable: les marionetes van contínuament d'un costat a l'altre, creuant-se entre elles, i oferint un gran dinamisme. La música està molt bé i ajuda a crear una atmosfera molt especial, ajudada pels “efectes especials” casolans, com la boira sobre l'aigua o la pluja. Molt recomanable!

Declarada Patrimoni Mundial per la Unesco, la Badia de Halong és una zona preciosa en la que més de tres mil illes esquitxen les aigües del golf de Tonkín. Formades per esculls de pedra calcària i cobertes de vegetació, ofereixen un paisatge únic. Per les fotos pot semblar un decorat dels Pastorets, ja que la boira distorsiona la visió i a la llunyania es veuen les protuberàncies en diferents tons de blau. Però vist en directe té molta força i al·lucines amb el paisatge. Per navegar-hi, vam embarcar-nos en un creuer de “luxe”. Bé, de luxe per gent com nosaltres, perquè les persones amb un alt poder adquisitiu poden llogar embarcacions només per elles per cinc-cents dòlars per cap. A bord de l'Alova, de seguida ens vam entendre amb les onze persones restants que feien la travessia: un holandès, una parella de Londres, una d'EUA i dues famílies també d'aquest país, concretament d'Alaska. Precisament, una de les dues famílies havia viscut durant quasi un any a Catalunya, primer a Capmany (al costat de Figueres) i després a Sitges. És més, coneixien Banyoles i l'estany. Una vegada més ens va sorprendre com pots creuar camins amb altres persones als llocs més inesperats.

L'experiència al vaixell va ser immillorable: estèticament era molt bonic; els àpats que hi vam fer, especialment el sopar, van ser deliciosos; la nostra cabina era confortable i et podies relaxar i gaudir de la vista a la coberta. A més, vam poder practicar l'anglès i parlar durant molta estona amb en Todd, el pare de la família que havia viscut a Catalunya.

A banda de navegar entre les illes, també vam visitar la Cova Sorprenent. El nom es deu a que a mesura que t'hi endinses cada vegada trobes cavitats més grans i maques, sense esperar-t'ho, per la qual cosa la sensació que tens és la de sorpresa.

Des que el dimecres 16 de novembre vam arribar a Bali, hem fet milers de quilòmetres en tot tipus d'autobusos, mini-autobusos, furgonetes, vaixells, avions, tuk-tuks, etc. I ens hem trobat amb moltes situacions diferents: a Indonèsia, sent els únics turistes entre els passatgers i rodejats d'escarabats; a Singapur i Malàisia, en autobusos VIP; a Tailàndia, tractats com baldufes i traspassats d'una furgoneta a una altra, sense saber quantes vegades més canviaríem de vehicle ni quanta estona hi estaríem, i dormint de nit en un vaixell amb ple de matalassos al terra...

Deixarem enrere una infinitat d'anècdotes i demà marxem del sud-est asiàtic, tres mesos i mig després de posar-hi els peus per primera vegada. Com a imatge de comiat ens ve al cap una escena de la pel·lícula Good bye Lenin, protagonitzada per en Daniel Brühl.

Al film, la seva mare, una fèrria militant comunista, cau en un coma just abans de la caiguda del mur de Berlín. Quan es desperta, un temps després, el metge li diu al personatge interpretat per en Daniel que la seva mare ha d'evitar situacions dures, ja que fàcilment pot tenir un segon atac de cor i morir. Per evitar-ho, el fill la porta a casa, li oculta la fi de la República Democràtica Alemanya i fa tot el possible perquè tot continuï com si no hagués passat res. Fins que un dia la mare es troba millor i mentre el seu fill dorm surt al carrer. Aquesta és l'escena que ens ve a la memòria: la mare, des de la vorera, veu passar un helicòpter que porta penjada una estàtua d'en Lenin i que s'allunya fins a ocultar-se darrera d'un edifici. Aquest moment descriu molt gràficament la desaparició del control comunista sobre l'Alemanya de l'est.

Però a la nostra realitat els papers s'intercanvien i som nosaltres els qui ens allunyem volant des d'un avió, veient com la societat vietnamita avança cap al capitalisme i s'allunya progressivament de l'oncle Ho, que descansa tranquil·lament al seu recinte funerari, al més pur estil soviètic.

20. Salvats per la cuina vietnamita

Una opció senzilla i econòmica per viatjar per Vietnam és l'open bus, en el que compres un bitllet per travessar el país, en el nostre cas de Saigon (al sud) a Hanoi (al nord) fent parades a diverses ciutats interessants. Cada vegada que vols canviar de destí només has d'avisar a la companyia amb un dia d'antelació perquè et reservin plaça. Després de recórrer mils de quilòmetres en autobús, cada vegada que hi pugem ens sentim com si fos la nostra segona casa. De fet no tenim ni la primera, però a hores d'ara ens estem plantejant viure en una auto-caravana quan tornem a Catalunya. Més que res per no perdre l'hàbit de passar moltes hores a la carretera. Això o canviar de feina i passar a treballar a la Nacional II...

Després de dir adéu a Saigon, el dissabte 11 de febrer al migdia vam arribar a Mui Ne. Vam trobar-hi una combinació d'elements una mica estranya. Potser el que menys esperàvem veure eren moltes botigues i allotjaments amb cartells en rus. Es veu que un dels operadors turístics més importants de Rússia ofereix aquest destí des de fa temps, per la qual cosa és comú que hi viatgin persones d'aquest país.

Però amants del vodka a banda, vam allotjar-nos en un resort econòmic amb una piscina arran de mar, que vam aprofitar com és deguda davant de la insistència del lorenzo vietnamita en fer-nos suar com dos godalls. Els banys en aigua dolça van ser especialment benvinguts després de passar un matí pedalant en bici. La nostra intenció era dirigir-nos a unes dunes a uns quants quilòmetres d'on érem, però pel camí ens vam topar amb una gran sorpresa! Primer vam veure a dones al costat de la carretera, per sobre la platja, que tiraven gambes petites a unes gran xarxes perquè s'assequessin al sol. A sota, diversos pescadors treien una xarxa del mar, sense massa sort. Al cap d'una estona vam trobar unes drassanes a l'aire lliure. Diversos vaixelles estaven essent reparats o reformats de forma totalment manual sobre la sorra. A l'aigua, una embarcació amb rodes estava aparcada sobre l'aigua... A terra ferma, pescadors amb petites barques rodones, que semblaven més banyeres que no pas embarcacions decents per flotar sobre l'aigua, preparaven els estris per fer-se la mar. Al seu costat, un grapat de gent seleccionava el que havien pescat, rebutjant estrelles de mar, eriçons i altres organismes, que anaven a parar sobre el que semblava un cementiri de tresors naturals. Darrera seu, un gran nombre de barcos tacaven el mar i deixaven ben clar que allà hi havia un poble de pescadors. Vam continuar avançant fins que hi vam arribar, i el que hi vam veure encara ens va agradar més. Els 4x4 carregaven cossis plens de peixos petits, que un grup de dones descarregaven de les “banyeres” encallades uns quinze metres endins, per culpa de la manca de profunditat. Era un ambient de pescadors rurals, d'una comunitat de veïns que viuen artesanalment del mar. No sabem com devien ser els nostres pobles de pescadors cent anys enrere, però intuïm que devien tenir un esperit i una vitalitat similars.

A la tarda, després de l'intent fallit del matí d'arribar a les dunes, ho vam tornar a intentar, però aquesta vegada amb moto. A tot el sud-est asiàtic és molt comú llogar-ne, però nosaltres encara no ho havíem fet. Va ser tota una aventura haver de conduir enmig del trànsit. El seu codi de circulació és molt senzill: qui vol passar pita. Això vol dir que si algú et vol avançar et pita o que tu ho has de fer als que s'incorporen a la carretera sense mirar, per dir-los-hi que estàs passant. El sistema els hi funciona bastant bé, tot i que sempre acaben tocant el clàxon en accés i moltes vegades sense sentit, i al final acaba sent molest. Tinc la teoria que el número de vegades que toquen el clàxon és proporcional al grau en el que volen demostrar la seva virilitat. O sigui que estan fets tots uns macho man! Tornant al tema, a les dunes, el contrast de colors entre el taronja de les dunes i el blau del mar era molt atractiu.

Arribar a Dalat, el dilluns 13, va ser com entrar en un altre país. Des d'Austràlia que no havíem tingut la necessitat d'abrigar-nos, a no ser que fos en els transports públics per protegir-nos dels aires condicionats. En canvi aquí ho vam haver de fer, ja que aquesta població a 1.457 metres d'altitud té un clima més fresc durant tot l'any i és coneguda com la ciutat de l'eterna primavera. De fet, és un lloc a contra-corrent, ja que a banda de la diferència climàtica, i hi ha cases d'estil francès, en comptes de vietnamita, i a les zones del voltant s'hi cultiven maduixes i flors, no arròs. Però el que el fa un lloc molt divertit és que és el destí preferit de les parelles vietnamites per passar la lluna de mel. La ciutat té menys de dos-cents mil habitants i rep cada any uns tres-cents mil turistes, la majoria d'ells vietnamites. Això es deu al paisatge forestal i boirós que té la zona, especialment en l'època humida, i a les seves cascades. Si per nosaltres el paradís és una platja amb sorra blanca, aigües turqueses i palmeres, en l'imaginari de l'Extrem Orient l'edèn està format per muntanyes boscoses amb cascades i boira. Al llac Xuan Huong vam poder veure a diverses parelles, suposem que de recent casats, creuant les seves aigües a bord d'ànecs gegants. Oooh, que romàntic:)

De Dalat també ens va agradar molt l'ambient del vespre/nit al voltant del mercat i de les parades de menjar, i la Casa Boja Hang Nga, un conjunt d'edificis a mig camí entre Alícia al país de les Meravelles i l'univers gaudinià, encara que d'una qualitat i originalitat molt inferior. En tot cas, no és el tipus d'atracció que t'esperes trobar en aquest país, tot i que queda clar que no ets a Europa una vegada transites pels passadissos que passen per sobre els teulats, a gran alçada, i només estàs protegit per una barana de trenta o quaranta centímetres. Més val no patinar...

Veient tanta muntanya ens van venir moltes ganes de caminar i vam decidir pujar el segon cim més alt del país. El Lang Bian té una alçada de 2.167 metres per sobre el nivell del mar i ofereix unes vistes espectaculars d'aquesta antiga vall volcànica, tacada d'hivernacles on hi cultiven les maduixes i les flors. Vam fer la ruta amb un guia local, en Liêm, que ens va donar molta informació de la zona, des de la situació de la minoria Lat, a la mitologia que envolta la muntanya. Durant la ruta ens va fer moltes preguntes sobre la cultura catalana i la relació de Catalunya amb Espanya (té un amic de Barcelona que li havia explicat que Catalonia is not Spain, cosa que vam corroborar) i nosaltres també vam aprofitar perquè ens fes cinc cèntims sobre com viuen. Una altra vegada vam sentir el que sembla que és una tònica a tot el sud-est asiàtic: cobren poc i no tenen vacances, només dies lliures de tant en tant. A banda, a Vietnam és il·legal criticar al govern, o sigui, al partit comunista que governa tot el país des del final de la guerra.

Vam descendir de la muntanya per tornar a la costa, aquesta vegada a Nha Trang, la capital de platja de Vietnam. Va ser dijous passat, 16 de febrer, i va ser el nostre comiat a les temperatures altes, la calor i el sol brillant. Ens podríem haver banyat en aquest espècie de Lloret de Mar a la vietnamita, ja que la seva platja convidava a fer-ho, però vam preferir mirar-nos-ho tot des d'un banc del passeig marítim, sota l'ombra d'un arbre. Sí, sembla una imatge d'una parella de la tercera edat, però encara que us pugui fer ràbia, ja en tenim prou de calor i d'aigua salada, i vam preferir llegir i estar frescos. Fins al vespre, que vam pujar al bus nocturn que ens va deixar a Hoi An l'endemà al matí.

I amb Hoi An va arribar la pluja, que encara no ha marxat... Tot i que fins que siguem al nord del país no entrarem a l'hivern, si que hem començat a notar un descens de les temperatures. Al ser un país tant allargat, el sud és tropical i només hi ha dues estacions (la seca, de novembre a març, i la plujosa), mentre que al nord tenen quatre estacions com nosaltres. Per tant, d'aquí a poc passarem de l'estació seca tropical que hem anat trobant al llarg del sud-est asiàtic, a l'hivern, que per sort no és tan fred com el de Catalunya, a no ser que vagis a les muntanyes del nord. De totes maneres, tot i que fa uns quants dies que plou, no ens podem queixar, ja que fins ara hem tingut molta sort amb el temps!

A l'hotel que ens vam allotjar a Saigon vam conèixer a en Larry, un americà que l'endemà volava a Tailàndia a un festival motero (amb Hells Angels inclosos), però que el 15 anava a Hoi An. Fa disset anys seguits que viatja a Vietnam i ens va recomanar un lloc per dormir. El fet és que teníem ganes d'anar a aquest establiment per tornar-nos-el a trobar, ja que volíem conversar amb ell i fer-li preguntes. És un ex-soldat que quan tenia dinou anys va ser destinat durant dos anys al delta del Mekong per lluitar contra el Viet Cong. Suposem que forma part dels nombrosos ex-combatents que a partir dels 90, amb l'obertura a l'exterior per part del país comunista, van aprofitar per venir i afrontar els fantasmes del passat. I potser, en molts casos, el sentiment de culpabilitat. A la pregunta de si li havia afectat lluitar aquí tan jove ens va contestar que moltíssim, que quan va tornar la seva dona es va acabar divorciant perquè havia entrat en el tema alcohol, drogues i armes. Per sort seva, després es va centrar i es va casar per segona vegada amb la que encara avui és la seva dona. També ens va dir que té gravat a la memòria sobrevolar zones devastades pel napalm i per altres productes químics. Ens va sobtar molt la manera en la que ens ho va explicar, com si ja hagués fet les paus amb si mateix, tot i que al dir-li que havíem visitat els túnels de Cu Chi ens va dir que durant la guerra i va ser una vegada, que no hi ha tornat mai més i que té amics que hi van lluitar. Potser són records massa dolorosos.

Diuen que Hoi An és la ciutat amb més encant de tot el país, i segurament deu ser així. Si més no a nosaltres ens va agrada molt. Caminant pel barri vell, declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, és fàcil imaginar-se com devia ser aquesta zona cent cinquanta anys enrere. Era un port comercial internacional al segle XVII, i la influència de les cultures xinesa, japonesa i europea encara es reflexa en l'arquitectura i en l'art local. Vam entrar en algunes cases d'antics comerciants, conservades generació rere generació i obertes al públic des de fa uns anys, i vam poder comprovar la barreja d'estils. Són cases de fusta que cada anys, durant uns quants dies, queden parcialment inundades per l'aigua desbordada del riu Hoai. Algunes vegades l'aigua puja fins a dos metres. Com que ja estan construïdes pensades amb aquest contratemps, els materials utilitzats són molt resistents, i el que han de fer és retirar els mobles, esperar que tot torni a la normalitat, netejar i tornar a posar el mobiliari.

La ciutat també és el millor punt del país per comprar roba feta a mida. Com que estem entrant a l'hivern i no tenim gaire roba d'abrigar, hem de comprar el que ens falta. Aprofitant aquests dos fets, i després de mirar diverses opcions, em vaig decidir per fer-me fer una jaqueta a mida en un temps rècord. Vaig triar el model que em va agradar, la tela de fora, el forro i em van mesurar de tot arreu. L'endemà a les una del migdia me la vaig anar a provar, només van haver de canviar una cremallera que no anava gaire bé i a les sis de la tarda la vaig recollir. La sastreria estava plena de nois i noies que encarregaven vestits. Un èxit absolut!

A Cambotja, tips de menjar arròs i noodles molt menys gustosos que a Indonèsia i Tailàndia, ens vam passar a les patates fregides, les hamburgueses i la pasta. Al final també ens vam cansar de la nova “dieta”, però ho vam fer just a temps, perquè a l'entrar a Vietnam la història va canviar. Tenen una cuina molt variada i gustosa, sobretot al centre del país. De fet, la cuina de Hue està considerada la millor de Vietnam, ja que l'emperador Tu Duc, que va regnar durant la segona meitat del segle XIX, cada dia obligava a cinquanta cuiners que li preparessin cinquanta plats diferents, amb la qual cosa van haver de ser molt creatius.

A la capital imperial de Hue hi vam arribar ahir al migdia i ens vam haver de posar el jersei. A part de gastronomia, la ciutat també té una tradició cultural i espiritual molt forta. Va ser capital del país del 1802 al 1945 i té un recinte imperial que allotja la Ciutat Prohibida. A l'estil de la xinesa, era la residència privada de l'emperador i els únics servents que hi podien entrar eren els eunucs, que no suposaven cap amenaça per a les concubines. Per desgràcia, una gran part dels edificis van desaparèixer quan els americans els van bombardejar...

Demà a la tarda agafarem un bus nocturn per recórrer els cinc-cents quilòmetres que ens separen de Hanoi, la capital. D'entrada pot semblar que és una distància curta i que no hi estarem massa, però al sud-est asiàtic tot es magnifica. En teoria hi estarem unes catorze hores... Quan portarem noranta quilòmetres creuarem la Zona Desmilitaritzada (DMZ), que del 1954 fins al 1975 va servir com a línia divisòria entre Vietnam del Nord i Vietnam del Sud. Era una extensió de cinc quilòmetres a cada costat de la línia i va ser escenari d'algunes de les batalles més dures de la Guerra Americana. Trenta-set anys després de la finalització de la guerra encara queden zones amb artilleria sense explotar. De fet, a tot al país cada any moren unes cinc-centes persones víctimes d'aquests artefactes.

19. Good morning Vietnam!

L'entrada a Vietnam no podria haver sigut més evocadora. El diumenge 5 de febrer vam deixar Cambotja enrere i ens vam endinsar en un paisatge distant però alhora familiar. El delta del Mekong va presentar-se disfressat del nostre estimat Empordà. D'acord, hi havia molts elements dissonants, com els grans canals tacats de tot tipus d'embarcacions, un trànsit ininterromput de motos carregades amb mercaderies diverses i vietnamites a granel. Però amb una mica d'esforç podies obviar aquests detalls i quedar-te amb la gran plana, les carreteres amb rectes infinites i els camps d'arròs. Si a aquestes similituds hi afegies la música de Sanjosex, els dos paisatges es fusionaven fins a tal extrem que ens transportaven als nostres estius, als moments d'il·lusió en què recorrem el Baix Ter Montgrí per Tarroella (com en diuen ells) en busca de la platja de Pals, escoltant el músic bisbalenc. En qualsevol moment esperàvem creuar Serra de Daró i veure aparèixer el Bisbe. Aquesta fusió es veia alterada pels barrets cònics dels treballadors dels arrossars, tant característics d'aquest racó de món, de la mateixa manera que la música adquiria personalitat amb els cants imperfectes d'en Carles Sanjosé. Un verd intens de melodies quotidianes, un paisatge proper i auster embolcallat per cançons senzilles. És precisament aquesta falta de pretensions el que fan del paisatge empordanès, del vietnamita i de la música del cantautor bisbalenc uns elements tan especials que ens captiven. Potser és per això que ens els sentim tan nostres!

La màgia del moment va desaparèixer quan vam arribar a Chau Doc, vam haver de canviar de mini-bus i vam quedar comprimits entre maletes i videoclips horribles, a un volum molt alt, de cançons d'artistes nacionals. L'Helena durant una part del viatge va haver de “lluitar” contra el vietnamita de l'altre costat de passadís, que li pressionava la maleta que hi havia entre ells. L'home era tossut, mal educat i parlava el seu idioma. L'Helena era pacient, decidida i li parlava en català. Una anècdota del viatge i un diàleg entre cultures.

Si una cosa tenen els vietnamites és que sembla que visquin al país de Lil·liput. L'amplada del passadís del mini-bus era d'uns trenta centímetres i quan vam parar per menjar vam veure el que és una tònica al país: els bars destinats a la gent local tenen cadires de plàstic de la mida dels nens petits. No cal dir que a nosaltres no ens importa gaire perquè som baixets i ens sentim com a casa, però podríem dir que Vietnam no es país para altos...

Finalment a quarts d'una de la nit vam arribar a la zona principal d'allotjaments per motxillers de Saigon, vam trobar un hotel, vam anar a sopar i bona nit! L'endemà ens vam despertar i vam començar a recórrer l'oficialment anomenada Ciutat Ho Chi Minh, nom que se li va atorgar després que els vietnamites del nord vencessin als yanquis i als vietnamites del sud a la que aquí s'anomena Guerra Americana. Què dir d'aquest conflicte armat que molts de nosaltres coneixem a través de nombroses pel·lícules? Potser el més sorprenent és veure com per a ells això forma part del passat i ja és història. Tenen una frase que ho descriu a la perfecció: Vietnam és un país, no una guerra. El fet que la major part de la població tingui menys de 30 anys ajuda a que sigui una societat que miri cap al futur.

Tot i així, el Museu dels Vestigis de la Guerra és un dels elements que recorden aquesta tragèdia. A l'entrada del recinte, a l'aire lliure, hi ha alguns tancs, helicòpters i bombarders nord-americans, i només d'accedir a l'edifici trobes a un grup de persones realitzant treballs manuals i a un noi tocant el teclat. Són persones amb deformacions físiques greus causades pel napalm i per altres productes químics utilitzats pels yanquis. Entre les diverses mutacions, els hi poden faltar mans, braços, ulls, tenir gepes exageradament grans, problemes de pell... Però no són ells els qui van estar exposats a aquests productes tòxics, sinó els seus pares. Es calcula que a Vietnam hi ha més de tres milions de persones víctimes de l'agent taronja, i cap d'elles rep cap tipus de compensació de l'administració dirigida pel Sr. Barack Obama. El museu acull moltes fotos impactants dels horrors comesos, armes i explicacions diverses d'aquesta guerra que va costar la vida a tres milions de vietnamites i que en va ferir a dos. És el punt de vista dels vencedors, d'un conflicte en què els EUA es van haver de retirar. I tot i que només s'ofereix la seva versió del conflicte, no pots evitar sentir molta empatia, ja que van ser les víctimes de la demència yanqui. Perquè el pensament que tens quan marxes és el de que fills de puta que van ser el govern i els soldats nord-americans. De fet, l'insult queda petit en comparació amb la sensació que tens, i més quan són un país que assassinen impunement arreu del món de forma sistemàtica.

Un altre punt històric que teníem ganes de visitar és Cu Chi, a trenta quilòmetres de Saigon, famós pels quasi dos-cents cinquanta quilòmetres de túnels que hi va construir el Viet Cong durant vint-i-cinc anys. Primer, per amagar-se dels francesos, van excavar uns quaranta quilòmetres, i més tard, per lluitar contra els americans, dos-cents més. En alguns punts hi havia tres nivells de túnels: el primer a tres metres de profunditat, el segon a sis, i el tercer entre vuit i deu. A hores d'ara n'han desaparegut un 95%, ja que eren túnels sense apuntalar i sense cap tipus de material perquè aguantessin. Vam fer-ne un tram i resultava claustrofòbic, i això que després de la guerra el van ampliar perquè hi poguessin passar els turistes. Es veu que en algunes seccions només s'hi podia passar caminant flexionant les cames, de manera que les natges toquessin els talons. Cada quaranta o cinquanta metres feien una petit forat que sortia a la superfície i servia de ventilació.

De dia, quan els bombardejaven, hi feien vida. Hi tenien cuines (feien el menjar al matí perquè el fum que sortia es confongués amb la boira), habitacions, hospitals, trampes per si hi entraven els soldats americans, pous que recollien l'aigua d'algun riu subterrani...

I de nit, amb la foscor, sortien a la superfície i aprofitaven els cràters que havien fet les bombes llançades pels B-52 per tirar-hi la terra que extreien dels nous túnels, així els americans no sabien a on eren. A la llum de la lluna i vestits amb roba fosca, el Viet Cong controlava la zona. Resulta increïble com van aprofitar al màxim els recursos que tenien al seu abast: plantaven arròs a on podien per alimentar-se, obrien les bombes que no havien explotat per construir mines anti-persona, del cautxú que extreien dels arbres de la zona en feien sandàlies, amb la sola de la sabata girada, de manera que posaven una trampa i marxaven. Els soldats americans, en comptes de veure petjades que marxaven d'un punt veien que hi anaven i seguien el rastre, fins a caure a la trampa, que podia ser des d'una mina anti-persona a desenes de trampes amb molta mala llet fetes amb bambú, un altre dels materials que tenia infinitat d'aplicacions.

És inimaginable pensar com hi podien fer vida i lluitar, en plena guerra i amb l'afegit de la humitat i dels mosquits que hi devien haver. És una autèntica heroïcitat que diu molt de la gran fortalesa de caràcter dels vietnamites. Dubtem que hi hagi cap país europeu que sigués capaç d'arribar fins aquests extrems per tal de defensar el seu territori.

Hem trobat un vídeo al Youtube que mostra com funcionaven les trampes que construïen. Així us en feu una idea més exacte que amb les fotos:

<

Amb deu milions d'habitants, per Saigon hi transiten cinc milions de motos. És fàcil imaginar que hi ha un trànsit ferotge i que tothom pita per fer-se sentir i reclamar prioritat de pas. Molts motoristes van amb màscares per protegir-se del fum, oferint una estampa tot curiosa. Però a banda de la contaminació acústica i ambiental, la locomotora que impulsa els canvis del país i la ciutat més poblada i important (que no la capital) ens ha captivat pel seu dinamisme. Després de la relativa tranquil·litat de Tailàndia i del ritme pausat de Laos i Cambotja, ja teníem ganes d'activar-nos i tornar a caminar per una gran metròpolis. Hem recorregut a peu els carrers del centre, el districte 1 d'un total de vint-i-un, dels quals cinc rurals. Creuar els carrers i endinsar-te en un mercat és un pas més en el perfeccionament de l'art d'esquivar, ja sigui per evitar la massa de cotxes i motos o als insistents venedors.

Però tot i tenir ganes de ciutat, no volíem perdre l'oportunitat de retrobar-nos amb la mare de tots els rius i recórrer algunes de les ramificacions que formen el seu delta. A bord d'una de les centenars d'embarcacions que creuen el riu, vam anar al mercat flotant de Cai Be. De bon matí és quan hi ha més moviment, i és quan les barcasses-magatzem-casa ocupen l'amplada del canal mostrant el seu gènere. A l'hora que hi vam arribar nosaltres, però, tan sols quedaven venedors de carbasses, moniatos, cistells i tapioques. Eren fàcilment identificables perquè cadascun portava una canya de bambú llarguíssima enganxada a la proa, on hi havia penjada una mostra del material que venia. Aquest “màstil de mercat” no va ser el que ens va cridar més l'atenció, sinó que van ser els ulls blancs sobre fons vermell que la gran majoria de vaixells del delta tenen pintats a sota la proa. Tenen una funció protectora, ja que els mariners creuen que veuen tot el que hi ha a l'aigua i això els fa sentir segurs. La veritat és que davant d'aquella mirada intensa i intimidant un no es queda indiferent. Aquesta regió del país, també és coneguda com la zona d'elaboració de caramels de coco i de paper d'arròs, dos grans clàssics en l'alimentació vietnamita. En els dos casos, la producció és 100% sostenible: ho aprofiten tot i el residu és nul. Però el que caracteritza a aquesta zona són els camps d'arròs. Vietnam és el segon exportador mundial d'aquest cereal (superat només per Tailàndia) i la meitat de la seva producció es realitza al delta.

La vida rural al delta està estretament lligada a la riquesa de productes que porta el riu. Des de petites cloïsses, al sediment que enriqueix la plana per la collita de l'arròs o a la sorra que draguen de les parts més profundes, “lo riu és vida”, com dirien per les Terres de l'Ebre. Fins i tot s'aprofiten les plantes aquàtiques, que provenen de Cambodja, i que fan servir per capturar peixets que llavors són empresonats i engreixats fins que són suficientment grans per poder-los vendre.

De tornada a la gran ciutat, vam fer bona part de la ruta a través de camps d'arròs que destacaven pel verd intens dels brots joves. Però hi havia uns elements que per nosaltres no encaixaven... les tombes. Enmig de les plantacions, i esquitxant el verd amb tons blans i marronosos, apareixen tombes que reclamen la seva part de protagonisme. En aquesta zona és tradició enterrar als morts als camps propietat de la família, en comptes de fer-ho a un cementiri.

Tot i que hi ha molta propaganda comunista per tot arreu i que no hi ha llibertat política, Vietnam ha seguit l'exemple de Xina i ha obert la seva economia al capitalisme. El govern utilitza la censura per controlar als quasi noranta milions d'habitants, com es pot comprovar en el fet que des del 2009 no és possible accedir al Facebook ni a altres pàgines web considerades perilloses.

A partir de demà començarem a pujar cap al nord de Vietnam, visitant els llocs que trobem més interessants. La primera parada serà Mui Ne, una de les últimes oportunitats per gaudir de la calor...

18. Same same but different

Els diversos països que hem visitat del sud-est asiàtic tenen moltes coses en comú, però també grans particularitats. De fet, els tailandesos ho resumeixen en la frase same same but different (igual, igual, però diferent). Ho vam poder comprovar una vegada més el dijous 26 de gener, quan per anar de Siem Reap a Battambang vam agafar un vaixell. Aquesta vegada, però, no vam navegar pel Mekong, que no passa per aquesta regió, sinó que ho vam fer pel Tonle Sap, que primer és un llac i després un riu. Diverses embarcacions vam sortir del port més o menys al mateix moment, però al cap d'uns minuts el fitipaldi del nostre conductor va fer un trompo a la dreta i no se li va acudir res més que emmerdar-se a passar per un petit canal guanyat a la vegetació, on en el que si no vigilaves t'hi podies deixar un ull, perquè les branques dels arbustos entraven a dins de la cabina amb set de venjança. La mare que els va matricular, aquests cambotjans són un perill públic!

Passada un estona vam tornar a al·lucinar, però aquesta vegada amb els poblats que vam anar trobant, ja que són pobles flotants formats per vaixells-cases que suren sobre l'aigua o per cases construïdes varis metres per sobre d'ella. La pobresa dels seus habitants és bastant extrema i a nosaltres se'ns va fer molt difícil imaginar com pots arribar a viure en aquest entorn. Tot i així, aquest recorregut té molt d'encant, ja que les construccions són d'una gran bellesa. Aquesta forma de vida es deu a un fenomen natural molt curiós: durant l'estació seca (de desembre a abril), el riu Tonle Sap desaigua al Mekong i el llac es buida dramàticament. Pel contrari, en època de pluges (de maig a octubre), les aigües del Mekong pressionen les del Tonle Sap cap amunt i provoquen un augment enorme del volum del llac. Aquest fet és molt beneficiós i implica un canvi en el sentit de la corrent del riu Tonle Sap dues vegades a l'any. Aquestes inundacions són molt necessàries, ja que aporten grans quantitats d'aigua i de nutrients, i gràcies a elles poden cultivar grans extensions d'arròs, de les que en depenen moltes famílies.

A Battambang, tot i ser la segona ciutat del país, no hi vam trobar massa res, o sigui que l'endemà mateix al matí vam agafar un bus cap a la capital, Phenom Penh. Aquí el tràfic s'intensifica considerablement i creuar el carrer a vegades resulta tota una heroïcitat. Com en altres països veïns, has d'anar travessant progressivament enmig dels cotxes i motos. Al primer moment costa, i val la pena anar seguint algun dels autòctons, però després d'anar trobant-ho a varis països al final ja hi desenvolupes certa facilitat. No estem fets uns pequeños saltamontes però ja som bastant ninges, perquè si no t'hi acostumes ho tens clar: només hi ha semàfors a les interseccions importants i a la resta no hi ha senyals ni de cediu el pas ni de stop, sinó que tots van intercalant-se i fluint intermitentment. Com deia en Bruce Lee, be water my friend!

Parlant d'aigua, vam poder contemplar el punt on el riu Tonle Sap desemboca al Mekong, i a on es produeix en canvi de direcció de l'aigua en època de pluges, cosa que no vam arribar a entendre com pot arribar a passar, vista l'amplada i la forma del lloc. És ben bé que no hi entenem pas ben res...

Com vam comentar a l'entrada anterior, l'assassí d'en Pol Pot i els seus esbirros van matar a un gran nombre de cambotjans durant el seu regnat. A Phnom Penh hi ha la tristament famosa presó de Presó de Seguretat 21 (S-21), ara reconvertida en museu. Les aules d'aquest antic institut, inicialment anomenat Tuol Sleng, van ser transformades en cambres de tortura. En l'època de major activitat, hi assassinaven a cent persones cada dia, i en total es creu que hi van deixar la vida unes vint mil persones en quatre anys, nens inclosos. Les instal·lacions, formades per quatre edificis, es mostren bastant igual a com les van trobar quan van alliberar la ciutat, i al pati hi ha enterrats els catorze cadàvers que hi van trobar quan van entrar-hi. No cal dir que és bastant impactant. Realment és trist comprovar com hi ha “persones” que es poden arribar a deshumanitzar d'una forma tant brutal, i que això passa repetidament al llarg de la història. Perquè som tant desgraciats els humans?!

Abans de continuar el viatge, encara vam tenir temps per veure el monument a la Independència (construït el 1958 per commemorar la independència de França), els voltants del Palau Reial i racons de la ciutat plens de brutícia, perquè tot s'ha de dir, Cambodja és un país molt recomanable per visitar però és molt brut. Ah, i també vam visitar el mercat nocturn, que a part d'haver-hi un escenari gegant on hi feien una espècie de karaoke molt dolent, a uns decibels desorbitats, allotja parades de roba i, més sorprenent, de DVDs pirates (que es noti que han tancat megaupload!). També hi ha parades de menjar, on excepcionalment vam aprofitar per gaudir de la gastronomia local. Tant a Laos com a Cambodja, el plats són molt menys gustosos que a Tailàndia i a Indonèsia, i comencem a estar una mica tips d'arròs i noodles, per la qual cosa estem fent un període de desintoxicació que passa per menjar patates fregides, hamburgueses i pasta!

Amb ganes de sol i platja vam arribar dilluns 30 al migdia a Sihanoukville. Després d'un mes sense veure el mar (quina nostàlgia, snifff) ja tocava fer un volta i volta sobre la sorra blanca. S'ha de reconèixer que no és un lloc especialment bonic, però pel que nosaltres volíem ja ens va servir. A més, el dimarts hi vam poder celebrar el nostre cinquè aniversari junts amb un bon sopar (qui ens havia de dir quan ens vam conèixer que estaríem junts i que faríem cinc anys aquí).

L'endemà al matí vam fer una sortida amb barca pel Parc Natural de Ream, on vam poder veure molts manglars, alguns ocells i diverses famílies de pescadors guanyant-se la vida amb la pesca de gambes i ostres, ja sigui amb xarxes o una a una amb les mans. El que ens va colpir més va ser la conversa que vam tenir amb un dels conservadors del parc, en Chamra. Ens va explicar que treballa cada dia de set del matí a set de la tarda, set dies a la setmana. Quan vol festa ho ha de demanar i només li concedeixen si ho justifica per motius familiars. El seu sou mensual és de 35 dòlars (uns 50 euros) i ha intentat canviar de feina però li ha estat impossible, i això per parla l'anglès bastant bé. Des d'Indonèsia que anem passant per zones molt pobres, però a Cambotja ha sigut el lloc on hem trobat més gent demanant pel carrer i a més persones que els hi falta algun membre del cos, suposem que a causa de les mines anti-persona. La seva vida ha de ser molt dura!

No entenem com és possible, però a Cambodja està de moda que les nenes-noies-dones vagin en pijama pel carrer a ple dia. Suposem que és per una qüestió de comoditat, però amb la calor que fa, només de veure les mànigues llargues que porten ja suem, per no dir que els estampats que porten, moltes vegades amb ossets de peluix, són de vergonya aliena... Tot i així, com diu el meu pare, és normal que vagin en pijama perquè són de Can boja (Cambotja)!

De Sihanoukville vam passar a Kampot el dijous passat al matí, anxovats dins d'una furgoneta. Sort que només van ser dues hores... Aquest poble és famós pel seu pebre. Diuen que abans que la guerra civil passés factura, no hi havia cap restaurant francès que presumís de ser-ho a París sense pebre de Kampot a la seva taula. Després de molt de temps sense cultivar-lo, des de fa uns anys s'ha recuperat el seu cultiu, tal com vam poder comprovar al mercat local, que a part d'aquest producte oferien tot tipus de verdures, peixos i carns, aquests dos últims a unes condicions anti-higièniques sorprenents. Aquí un inspector de sanitat estaria més ocupat que en súper-Rajoy salvant la gran pàtria espanyola... El moment més surrealista el vam tenir quan vam anar a una oficina de turisme, no hi havia ningú atenent i vam ser nosaltres qui vam acabar informant a uns altres turistes a on podien trobar una fleca... Com diuen els punks, do it yourself (fes-t'ho tu mateix)!

I ahir divendres va arribar el gran dia. Vam caure en la trampa de fer una sortida al Parc Nacional de Bokor, cèlebre per l'estació de muntanya francesa, avui abandonada, pel seu clima fresc i pel bosc. Va ser un complet desastre. A aquesta suposada zona protegida, un milionari d'aquests que fan ràbia s'hi està gastant un bilió de dòlars per construir-hi un casino, un hotel de tres estrelles i un de cinc. Vaja, el que tothom espera trobar en una zona suposadament protegida...

I per acabar el nostre pas per Cambodja hem fet una parada a Kep. Si Kampot és conegut gràcies al seu pebre, Kep és famós pels crancs cuinats amb aquesta espècie. El poble en sí no té massa encant, però quan t'acostes a la platja tot canvia. El mercat del cranc fa honor al seu nom. Un grapat de dones tapades fins les orelles treuen gàbies de bambú de l'aigua on hi guarden els crancs vius. Els burgesos de Phnom Penh, que passen el cap de setmana a aquesta ciutat tot fent pícnics de marisc, s'acosten a les venedores i regategen el preu de les peces que volen. És una llotja directe de venedor a consumidor. A part de crancs, el mercat ofereix gambes, popets, calamars, llagostins...és un autèntic paradís! A un costat de les venedores hi ha les cuineres, que pel mateix preu et couen el que acabes de comprar.

Però nosaltres per dinar hem triat l'opció més còmode: una renglera de restaurants, al costat del mercat, que t'ofereixen l'especialitat local bona i cuinada. Mmmmm, hi hem menjat molt bé. Aquest vespre tocarà repetir-ho!

Disposats a tornar a passar deu hores en un autobús, demà entrarem a Vietnam i ens dirigirem a Ciutat Ho Chi Minh (l'antiga Saigon). Ens sap greu deixar enrere els cambotjans, perquè ens tenen el cor robat! Però ja toca canviar de país!