17. Angkor, la capital perduda de l'imperi khmer

La segona part del nostre viatge per Laos ens va endinsar encara més al seu ritme calmat. Bé fos per la influència del clima (més i més calorós a mesura que vam avançar cap al sud), per la vinculació amb l'agricultura (el 80% dels laosians viuen d'ella) o per l'alt grau de pobresa que hi ha, tot fluïa molt lentament. Després de passar la nostra segona nit consecutiva dalt d'un sleeping bus, vam arribar a la ciutat de Pakse. Aquesta vegada l'experiència va ser més gratificant que l'anterior, ja que al conductor no se li va acudir entretenir-se ni amb vídeos de karaoke ni amb música estrident. El que no van faltar, però, van ser els constants bots, que evidenciaven el mal estat de la carretera, i que ens van gronxar dolçament fins que vam agafar un son profund.

A l'època seca, que ha sigut quan hem visitat Pakse, tota la ciutat pren tonalitats marronoses-vermelloses que contrasten amb l'abundància d'aigua que li ofereixen els rius Mekong i Se Don. L'austeritat d'aquesta zona agrícola, amb poques carreteres asfaltades, es fa molt evident quan surts de la ciutat i circules per la rodalia, on la majoria de la gent viu amb el poc que guanya del conreu del te i del cafè (que llavors s'exporta majoritàriament a França). La raó per la que vam fer la “parada i fonda” en aquesta ciutat va ser la nostra intenció de fer una ruta pel Bolaven Plateau (Phu Phieng Bolaven en Lao). Aquest altiplà és la principal regió cafetera de Laos, i engloba gran quantitat de cascades, poblats de diferents ètnies i té un clima més fresc perquè es troba per sobre els set-cents metres d'alçada. Ens vam apuntar a una sortida d'un dia que vam passar envoltats de francesos (turistes majoritaris que visiten la seva antiga colònia) i del que vam veure us en fem cinc cèntims.

Plantació de te. Aquest tipus de conreu està molt estès en aquesta zona de terra fèrtil perquè també s'hi reuneixen les condicions climàtiques òptimes pel seu desenvolupament. Ens va sorprendre que d'una mateixa planta se'n puguin obtenir les diferents varietats de te (blanc, verd i negre). Tot depèn del grau de maduresa que té la fulla quan es recull, del tipus d'assecat que es fa (sobre foc o al sol) i de si es posen o no a fermentar. Per cada quilo de fulla fresca recollida, el recol·lector en rep vuit cèntims d'euro.

Plantació de cafè. En aquesta zona s'hi conreen la varietat Aràbica (de planta baixa i amb gra blanc) i Robusta (de planta alta i de gra que va del vermellós al negre), les dues molt apreciades per la seva intensitat d'aroma i sabor. A la majoria de cases que vam anar veient als costats de la carretera hi havia grans de cafè escampats sobre lones assecant-se al sol.

Poblats de minories ètniques. Dins la gran diversitat d'ètnies que hi ha al país, vam veure'n dues, l'Alak i la Katu. La primera es caracteritza pel fet de ser animista (construeixen una casa d'esperits que és el centre de la comunitat) i per realitzar un sacrifici anual de búfals d'aigua. El segon grup té la particularitat que cada membre es fa construir el seu propi taüt (antigament de fusta i actualment de ciment) que guarda a sota casa tot esperant que arribi “el gran dia”. En aquest poblat tots els habitants tenen per costum fumar amb una gran pipa d'aigua des dels tres anys, cosa que malauradament vam poder comprovar.

Tad Lo, Tad Fane i Tad Yuang. Són els noms de les tres grans cascades que vam visitar i van donar el toc naturalista a la ruta. Amb vegetació exultant i alçada vertiginosa, són el contrapunt a l'enorme extensió de conreu per la que vam passar

La nostra estada a Pakse es va acabar aquí. El dimecres 18, de nou entaforats en una mini-van, ens vam dirigir més al sud, cap a l'últim destí laosià: Si Phan Don o les 4.000 illes del Mekong. Aquesta és la zona on el riu avarca la seva màxima amplada, tot serpentejant enmig d'un arxipèlag d'illots i bancs de sorra (que desapareixen amb la crescuda del riu). Estant allotjats a l'illa de Don Khone, vam suportar els cops de calor sobre una bicicleta atrotinada que ens va portar cap a les cascades de Khone, a mig camí entre Laos i Cambodja. El que ens va captivar més d'aquesta darrera parada a Laos van ser les postes de sol darrera el Mekong, la serenitat i austeritat del seu entorn i les trobades al capvespre de les dones del poble per anar-se a rentar juntes al riu.

Per nosaltres i pel que hi hem trobat, Laos és un país que està molt bé si no te n'esperes res. El nostre problema és que ens n'havien parlat tan bé que tot i agradar-nos, ens ha decepcionat una mica.

Les ganes de descobrir Cambotja ens van dur de nou a pujar en un bus atapeït, aquesta vegada diürn, que va trigar unes tretze hores a dur-nos fins a Siem Reap, al nord-oest del país.

Com els seus veïns laosians, Cambodja té una història recent molt dura i cruel. Als bombardejos que va patir per part dels americans durant la Guerra del Vietnam, s'hi suma el fet d'haver viscut el pitjor genocidi del sud-est asiàtic. El 17 d'abril de 1975 va caure la capital del país a mans del maoistes radicals liderats per Pol Pot. A partir d'aquest dia van portar a terme una revolució brutal i dement, amb la intenció que el país subsistís només de l'agricultura, intentant transformar-lo en una cooperativa agrària descomunal dominada pels pagesos. D'aquesta manera es van desallotjar les ciutats i es van traslladar els habitants al camp, on realitzaven jornades duríssimes de dotze o quinzes hores. En gairebé quatre anys van morir quasi tres milions de persones, un terç de la població total. Es va perseguir qualsevol manifestació artística i el fet de portar ulleres o de parlar un idioma estranger era suficient perquè s'executés a un ciutadà. El règim dels khmers rojos va arribar al seu final gràcies als vietnamites, que van alliberar la ciutat de Phnom Penh, pràcticament buida, el 7 de gener de 1979. Els khmers rojos van fugir cap a l'oest amb tots els civils que van poder detenir per refugiar-se a les muntanyes frontereres amb Tailàndia. La Guerra Civil es va prolongar durant els anys 80 i el febrer del 91, amb totes les faccions incloses, van firmar els Acords de Pau de París, a través del qual l'ONU adquiria poders per administrar el país durant dos anys. Els últims resistents del règim no es van rendir fins a la primavera del 98, any que també va morir, eludint la justícia, Pol Pot.

Una de les conseqüències és que és un dels països amb més mines antipersones en actiu del món, sobretot a la seva part oest i nord-oest, amb molts caps minats sense senyalitzar. Els treballs de neteja progressen, però hi ha racons a on s'han d'extremar les precaucions

Dissabte passat va ser dia d'exploració, de tràmits i de compres a la ciutat de Siem Reap. Ha sigut la nostra primera parada a Cambodja, i pel que hem llegit i pel que vam veure en el viatge en bus, un oasi dintre d'aquest país, en què hi ha molta pobresa i falta d'infraestructures. Però a Siem Reap hi ha molts hotels, resorts i prosperitat. Això es deu a que és la ciutat que hi ha al costat dels temples d'Angkor. De totes maneres, hi ha carrers del centre que no estan asfaltats. A part de l'Old Market, amb parades de tot tipus, també vam visitar Artisans Angkor, una espècie d'escola d'arts i oficis amb una botiga on pots comprar les seves creacions. En aquesta ciutat ens ha agradat poder tornar a viure les nits amb ambient, amb carrers envaïts per parades de menjar i nombrosos mercats nocturns.

D'entrada, el que més ens ha agradat de Cambojda són els seus habitants. Tot i que a vegades t'insisteixen molt en que els hi compris algun producte (totalment comprensible tenint en compte la seva situació econòmica), amb diferència són la gent més amable i alegre que ens hem trobat en tot el viatge. Pel que ens havien comentat moltes persones, això ho havíem de trobar en els laosians, però no ha estat així. Fins i tot els tailandesos són simpàtics però no ens van acabar d'agradar del tot, ja que molts que treballen de cara al públic són mandrosos, poc afortunats i fins i tot mal educats.

Tres dels últims quatre dies els hem dedicat a explorar Angkor, la capital perduda de l'imperi khmer (res a veure amb els assassins liderats per Pol Pot, que van agafar-ne el nom), que s'estén al llarg d'uns quatre-cents quilòmetres quadrats (nosaltres n'hem visitat la part principal). Considerada la vuitena meravella del món, aquest conjunt de temples rodejats per la selva tenen esculpides en columnes, estopes, frisos i relleus vuit segles d'història d'Indochina, d'un imperi que va desplegar cultura, art i civilització per gran part del sud-est asiàtic. Hi ha censats trenta-cinc grans temples, un centenar de construccions religioses menors i quasi un miler de petites ruïnes. Durant vuit-cents anys i fins el segle XV, Angkor no va ser només un enorme recinte religiós, sinó que era una ciutat completa d'una gran potència militar, artística, científica i religiosa. Els edificis primer reproduïen l'univers filosòfic hindú, ja que estaven sota la influència religiosa i cultural de la Índia. Al segle XII el rei Jayavarman VII va decidir convertir-se al budisme. Amb ell, el regne va arribar al seu màxim esplendor. Els vells temples es van reconvertir a la nova religió oficial, però sense expulsar ni penalitzar l'espiritualitat hinduista. A partir d'aquí l'imperi va rebre diversos saquejos, fins que el 1432 l'últim rei khmer va decidir abandonar la ciutat i traslladar la capital més al sud, a l'actual Phnom Phen, lluny de la perillosa frontera tailandesa. Des d'aquest moment, els temples van quedar sols i van ser devorats per la jungla durant quasi cinc-cents anys. Quan el francesos, a l'època colonial, van decidir excavar i estudiar aquests misteriosos temples, el primer que van haver de fer va ser dedicar anys sencers a desbrossar la selva que cobria per complet la ciutat perduda.

Tot i l'allau de visitants que hi ha per tot arreu, caminar entre aquestes ruïnes et fa sentit com un petit explorador en una de les pelis de l'Indiana Jones. Nosaltres les hem recorregut en bici i en total devem haver pedalat uns seixanta quilòmetres. Ha sigut cansat, sobretot en les hores que fa un sol de justícia i una xafogor impressionants, però ha valgut molt la pena. Ens hem sentit com nens petits amb corbates noves! Entre el més destacat, hem visitat Angkor Wat, que porta vuit-cents anys d'ús ininterromput, ja que va ser l'únic temple que es va conservar en ús com a monestir budista una vegada caiguda la dinastia khmer, i Ta Prohm, que és el que millor reprodueix el que es van trobar els francesos quan van arribar, ja que està quasi igual: arrels i arbres gegants s'imposen per sobre les pedres i formen una nova unió, que resulta impossible separar sense destruir l'edifici. Aquest espai és l'escenari perfecte per pel·lícules d'aventurers, i no és d'estranyar que s'hi rodés una de les pelis de Tomb Raider.

Per gaudir encara més, si és possible, de la bellesa d'aquesta zona de temples, aquesta tarda hem vist la posta de sol des del Penhom Bakheng, que ofereix unes grans vistes de tota la regió. Així ens hem acomiadat d'Angkor, que ens ha impressionat per la seva varietat arquitectònica, per l'extensió que ocupa i pel que hem imaginat que devia ser en la seva època de màxima esplendor. 

16. Seduïts pel Mekong

Dimarts vam fer l'últim tram llarg per terres tailandeses, de Chiang Mai a Chiang Khong. Entremig vam visitar el temple blanc de Wat Rongkhun, a Chiang Rai, i ens va agradar molt per la seva originalitat, força visual i mescla de tradició i modernitat. Obra de l'artista tailandès Chaloemchai Khositphiphat, es va començar a construir a finals dels 90 i encara no està acabat. No està permès fotografiar-lo de dintre. Una llàstima, perquè enmig d'unes grans pintures amb calaveres hi trobes l'Spiderman, en Superman i fins i tot en Dorameon.

Al vespre vam arribar a la frontera i vam tenir el nostre primer contacte amb el Mekong. Des de l'allotjament podíem veure com a l'altra banda d'aquest riu marronós es desplegava el nostre proper destí, Laos. L'endemà al matí vam creuar-lo i vam entrar oficialment a la República Democràtica Popular Lao, governada pels comunistes des del 1975, per la qual cosa és habitual veure pel carrer banderes amb la falç i el martell, al costat de les nacionals.

Del 1965 al 1973 va tenir lloc l'anomenada Guerra Secreta, paral·lela a la del Vietnam. Mentre un gran nombre d'agents de la CIA entraven en secret al país per entrenar als combatents anticomunistes hmong a la selva, el Viet Minh (combatents vietnamites del nord) enviaven monicions de forma massiva al sud per lluitar contra els americans, a través de territori laosià per la denominada Ruta de Ho Chi Minh. Els EUA van respondre arrasant l'est i el nord-est amb continuats bombardejos. Es diu que cada vuit minuts descarregava un avió B-52 ple d'artilleria. Es calcula que van caure 260 milions de submunicions, 80 milions de les quals no van explotar. Això vol dir que hi ha vàries zones del país que no s'hi pot accedir. Un crim de guerra brutal, ja que els propis pilots estatunidencs van admetre que mai van intentar distingir entre civils i militars, i que a la que alguna cosa es movia bombardejaven.

Direcció a Luang Prabang, dimecres i dijous els vam passar majoritàriament a bord d'un vaixell enmig d'un riu de fang. Amb el sobrenom de la mare de tots els rius, el Mekong té una llargada estimada de quasi bé 5.000 quilòmetres de longitud, que el converteixen en un dels més grans del món. Neix a l'altiplà del Tibet i desemboca al Vietnam en un gran delta, després de serpentejar per Xina, Myanmar, Tailàndia, Laos i Cambodja. Condiciona la vida de 70 milions de persones i és l'hàbitat d'espècies en perill d'extinció com el dofí d'Irrawaddy. A nosaltres ens va seduir des de bon principi, amb els paisatges preciosos que ofereix. Rodejat de muntanyes, de tant en tant pots observar poblats de cabanyes de bambú, nens despullats banyant-se a les seves aigües, homes i dones desplaçant-se per la seva riba o pescadors en plena feina. Amb la calidesa que desprèn, la nostra intenció és anar-nos retrobant amb el Mekong fins el seu delta al Vietnam. Només trenca momentàniament el seu silenci les llanxes ràpides pilotades per l'Alonso de torn, que passen com coets com si tinguessin por de creuar-se amb alguna naga, deessa-serp amb molts caps que apareix en moltes llegendes del sud-est asiàtic, i que pots trobar en forma d'estàtua en nombrosos temples budistes.

Dijous a la nit vam arribar a Luang Prabang. Tot i que ens n'esperàvem més, el centre històric té bastant d'encant, per la combinació d'edificis d'arquitectura colonial francesa i un gran nombre de wats (temples) protegits per la Unesco. Després de trobar allotjament ens vam dirigir al mercat nocturn, format per petites parades amb els productes ben ordenats al terra, com cafè, teles, begudes amb tot tipus d'animals a dins, làmpades i una infinitat de diferents objectes.

Un dels punts d'interès de la ciutat és el Palau Reial. Aquí sí que ho van saber fer bé: a la revolució del 1975, la família reial va ser desterrada a les coves de Vieng Xai, al nord del país, i el seu palau va ser convertit en museu. Tot i que per desgràcia Laos forma part dels vint països més pobres de tot el món, en aquest aspecte ens passen la mà per la cara. Quina vergonya que arreu encara quedin tantes monarquies!

L'últim dia a Luang Prabang ens vam aixecar a quarts de sis del matí per assistir al Tak Bat, la ronda que fan els monjos a primera hora del matí perquè la gent els hi faci donació dels aliments que necessiten per passar el dia. El cel encara estava fosc i vam tenir una sensació tot curiosa, perquè ens sentíem com si anéssim a rebre els reis a Espinelves... Va ser una distorsió bastant gran, suposem que provocada pel fet de no haver viscut el Nadal... Sigui com sigui, no vam poder veure tot el procés perquè havíem de deixar l'habitació, esmorzar i remuntar el riu uns vint-i-cinc quilòmetres. A bord d'una barca, aquesta vegada molt més petita, vam fer una primera parada a un vaixell-gasolinera per omplir el dipòsit. De fet, més que en una barca semblava que anéssim en un Vespino. El segon cop que vam posar els peus a terra ferma va ser a un petit poble on quasi tothom ven teles o whisky d'arròs. Finalment vam arribar al nostre objectiu: les coves de Pak Ou, dues cavitats plenes de budes, i convertides en una espècie de cementiri d'imatges rebutjades. La de dalt té uns 60 metres de profunditat i no hi ha llum. Il·luminant l'espai amb el flash de la càmera de fer fotos, era com caminar per la casa del terror.

Laos té un creixement del 8% anual i té per objectiu no figurar entre els vint països més pobres del món el 2020. Tot i aquest alt índex de creixement, al país li manquen moltes infraestructures, ja que no té ferrocarrils, hi ha moltes zones rurals sense electricitat i té carreteres en molt mal estat, com vam poder comprovar amb el bus nocturn de Luang Prabang a Vientián. Representa que és una de les carreteres principals del país, i molts trams són sense asfaltar, amb moltes corbes, pujades i baixades. Hi havia estones que anàvem lentíssims i sentíem les rodes xerricar per sobre el terra. Tenim uns amics, la Marta i en Javi, que van fer aquest mateix recorregut fa dos anys, i que a mitja nit l'autobús va atropellar i matar a una vaca, i als conductors no se'ls hi va ocórrer res més que carregar-la al costat de la maletes... Nosaltres no vam xocar contra ningú, però només de sortir vam trobar un accident, en el que havien atropellat a un motorista i tenia la cara plena de sang. Pel que es veu és una ruta poc segura... Tot i aquest contratemps, vam tenir un viatge bastant bo en un autobús molt nou, encara que durant tota la nit el conductor va estar escoltant cançons pop laosianes horribles. Sort dels taps a les orelles i que estàvem cap al final del bus, perquè sinó n'hi havia per atropellar-lo i posar-lo al portamaletes com si fos una vaca! Ah, vam al·lucinar bastant a la terminal quan vam veure que arribava un bus amb ple de maletes a sobre i dues motos. Aquí tenen un altre concepte de transport!

Ahir diumenge a quarts de set del matí vam arribar a Vientián, vam agafar un tuk-tuk que ens va deixar a la zona d'allotjaments i vam intentar trobar una habitació, per primera vegada al viatge sense èxit. Estàvem al centre de la capital de Laos i molta gent es trobava com nosaltres que fins a les 10 h del matí, l'hora en què els que marxaven havien de deixar les habitacions, no sabien si tindrien un lloc per dormir. A aquest fet s'hi va sumar la impressió d'estar en un lloc no gaire atractiu. Penseu que és la primera ciutat del país i Girona al seu costat sembla una gran metròpolis. Davant d'aquest rebuig inicial vam decidir retallar la nostra estada a un sol dia i contractar un altre bus nocturn per marxar a la mateixa nit. Tot i així, una vegada ens vam poder dutxar a l'agència-hostel que ens van vendre els bitllets i vam haver esmorzat, ens vam posar a descobrir una part de la ciutat, que ens va acabar agradant molt. Primer vam accedir al Museu d'Història Nacional de Laos, ubicat en un edifici molt embellit i amb unes exposicions sorprenents. Perquè us en feu una idea, l'antic Museu Darder estava molt més ben conservat i en condicions, i això que aquest és el nacional! Però això també és el que precisament el fa molt entranyable i atraient, juntament amb maquetes explicatives que semblen fetes per alumnes d'EGB, fotos de la Guerra Secreta i armes utilitzades durant el conflicte.

Abans de dinar vam visitar el Centre Nacional per a la Rehabilitació, que recolza a les víctimes de l'artilleria sense explotar i proporciona tutela mèdica i programes de formació per a la fabricació de pròtesis ortopèdiques d'alta tecnologia i baix cost, així com activitats de rehabilitació. Des del final de la guerra, més de dotze mil persones, moltes de les quals nens, han sigut víctimes de l'artilleria sense explotar. Es preveu que es necessitaran cent anys per eliminar totes les bombes llançades pels americans,i és que tal com hem citat anteriorment en van quedar 80 milions sense explotar. El problema és que per moltes persones sense recursos el metall de les bombes és una font d'ingressos, ja que el poden vendre com a ferralla, però a vegades pagant-ho amb la seva vida o amb una part del seu cos, per no parlar dels nens que hi juguen. De fet, moltes bombes es reciclen i s'utilitzen per crear barques, culleres, utensilis de cuina, portes, escales...

Vam acomiadar Vientián després de veure pondre's el sol a darrera el riu Mekong. Vam agafar un altre autobús, aquesta vegada amb lliteres més còmodes i sense música insuportable, i aquest matí ens hem plantat a Pakse, des d'on demà visitarem els voltants. Esperem que sigui aquí al sud on el país ens desplegui el seu encant, ja que de moment no hem acabat de trobar allò que hem vingut a buscar. Això sí, al seu ritme...

15. Jungla de ciment i laberint de temples (de Bangkok a Chiang Mai)

Una vegada més, ens vam desplaçar amb ferri i autobús i d'aquesta manera vam arribar a Bangkok el dilluns a la nit. Van deixar-nos al costat del carrer Khao San, el gueto de motxillers ple de pensions i hotels. I de nou vam haver-nos d'espavilar a buscar allotjament. Sort de la guia Sureste asiático para mochileros de la Lonely Planet, que s'està convertint en la nostra Bíblia particular, tot i que no sempre la clava i en moltes ocasions ens busquem la vida pel nostre compte. Vam trobar una pensió en una zona tranquil·la amb una habitació senzilla, però neta, i pagant 7,25 € per nit (tots dos!). La zona centre de Tailàndia és més barata que les illes del sud (que tampoc són cares). Ara, el premi se l'emporta la part nord, que és la més econòmica!

La bellesa de Tailàndia la pots trobar en molts racons, des dels paisatgístics, amb platges precioses, als creats en alguns establiments amb decoracions molt ben aconseguides, jugant amb petxines, coralls o altres productes naturals. El menjar també alegra la vista, i en especial l'estómac, a qualsevol hora del dia, perquè en tot moment trobes gent assaborint algunes de les especialitats d'aquest país. Al sud gaudeixes (i pateixes) dels plats més especiats i picants ja que el chili i l'all són els ingredients i complements més utilitzats. Al nord la cosa canvia, el condiment estrella són els curris. En tenen una gran varietat: de verd, de groc, de vermell i l'elaboren barrejant i torrant diferents tipus d'espècies. Al final del procés hi afegeixen oli de gira-sol o de soja per donar-li una consistència de pasta i llavors ho afegeixen acompanyant verdures, arrós o noodles, donant un toc de color a les conegudes sopes de llet de coco...Una explosió de sabor que ens està alegrant cada àpat.

El nostre primer contacte amb la capital de Tailàndia va ser increïblement positiu. Totes les persones amb qui havíem parlat que hi havien estat havien coincidit en dir-nos que és una ciutat molt caòtica i sorollosa, que al primer moment et tira endarrere, però que després ja t'hi acostumes i t'acaba encantant. Sentint això, i després de dues setmanes d'extrema calma, ens pensàvem que el xoc seria bastant gran. Però a l'hora de la veritat va ser tot el contrari: ens sembla un lloc molt ordenat i no especialment agressiu auditivament parlant, amb el qual hem connectat des del primer moment. Algunes ciutats d'Indonèsia sí que les hem trobat realment caòtiques, estan saturades de motos, tothom pita fins a la sacietat i a vegades no tens ni una vorera decent per on caminar. En comparació, Bangkok és ordenada i hospitalària. I el que és encara millor, poca gent et crida pel carrer intentant-he vendre alguna cosa.

Amb vuit milions d'habitants, Bangkok concentra el seu atractiu al centre, que en el seu cas comprèn la part antiga i la nova. Durant quatre dies ens hi vam desplaçar a peu i vam poder comprovar algun dels seus nombrosos contrastos, com visitar un temple budista amb molts fidels fent ofrenes i al cap d'una estona veure una parada al carrer amb vibradors i objectes pornogràfics varis. Això sí, tots dos espais tenen en comú la fixació per les grans mides, ja que si en un pots trobar-hi un Buda de quaranta-sis metres de llargada per quinze d'altura, a l'altra t'ofereixen un consolador big size d'algun Maquelele superdotat!

La part antiga queda delimitada a l'oest pel riu Chao Praya, que antigament s'utilitzava per desplaçar les mercaderies i les persones, fins al punt que era l'autopista que connectava el golf de Tailàndia amb el centre del país. Actualment ha perdut importància, tot i que encara s'utilitza molt per moure's per la ciutat. En aquesta zona vam poder veure per fora el Gran Palau, l'antiga residència reial. I és que el rei és omnipresent i per tot arreu trobes fotos gegants seves recolzades en una espècie d'altar. La típica frase éramos pocos y parió la abuela aquí es podria adaptar com a éramos pocos y apareció el rey. El culte a la seva persona és tan gran que fins i tot és il·legal trepitjar les monedes i els bitllets perquè hi apareix la seva imatge. Bhumibol Adulyadej és el cap d'estat que porta més temps en el càrrec de tot el món, amb més de seixanta anys en actiu. No cal dir que ens resulta molt absurd tot plegat...

Pel barri antic també vam visitar el Wat Pho, el temple més antic i gran de la ciutat, que allotja el Buda més gran del país (el que hem citat anteriorment) i el que compte amb la col·lecció més gran d'imatges de Buda del territori. Ens van agradar especialment els teulats dels edificis, amb formes esveltes molt atractives i originals.

Un dels moments més surrealistes el vam tenir quan a la façana d'un gran centre comercial vam veure que anunciaven que estem al 2555. Per un instant ens vam sentir protagonistes de Regreso al Futuro i esperàvem que en qualsevol moment apareguessin en Marty i en Dog amb el De Lorean. Després d'aquest subidón d'adrenalina vam descobrir que els tailandesos van 543 anys per davant d'Occident, ja que el seu calendari comença amb l'inici de l'era budista. Quin sust!

Entre altres zones d'interès, vam estar a Chinatown (amb moltes parades al carrer de tot tipus de productes), al bar Sirocco (a la planta seixanta-quatre de l'State Tower i escenari d'una de les escenes de la pel·li Resacón II), a Patpong (mercat nocturn que munten cada tarda, rodejat de bars de go-gós especialitats en espectacles eròtics, que per desgràcia quan hi vam anar estaven tancats:), a Luphini Park (un gran jardí amb estanys al mig de la ciutat), al carrer Siam (ple de centres comercials) i al santuari d'Erawan (dedicat al Déu Brahma de quatre caps al que hi acudeixen moltes persones, ja que tenen la creença que respon a totes les pregàries i concedeix bona sort). L'únic mitjà de transport que vam agafar va ser una barcassa al San Sap, un canal amb una aigua grisa i bruta fastigosa a on si hi caus segur que és la última cosa que fas a la teva vida...

Un bus nocturn molt còmode ens va portar fins a Chiang Mai, al nord el país, on hi vam arribar dissabte a quarts de set del matí. És una ciutat molt acollidora que t'ofereix infinitat d'excursions i d'atraccions turístiques, tot i que nosaltres ens hem centrat en la seva gastronomia (que estrany...), els massatges i els mercats nocturns. Ah, i els temples budistes, que n'hi ha a cada cantonada! Dissabte vam fer una doble sessió de massatges, primer una hora als peus (molt agradable) i després seixanta minuts més a les espatlles, el coll i el cap (totalment necessari perquè estàvem molt contracturats). Quines mans, colzes i peus que tenen les tailandeses (absteniu-vos de fer comentaris els malpensats) i quins preus (en total vam pagar 15 €, o sigui que no ho trobes més barat ni a Andorra ni al Carrefour)! Jo vaig sortir fet pols i l'Helena com si li haguessin injectat tres dosis intravenoses de Red Bull! Amb aquesta descompensació entre un i l'altre ens en vam anar al mercat nocturn del dissabte, instal·lat al mig del carrer Wualai, i farcit de productes artesanals i tot tipus de menjar. Ahir, a part de gaudir del sol i de la piscina de l'allotjament, també vam aprofitar per anar al mercat nocturn de diumenge, que és similar al de dissabte però té lloc a un altre carrer. Vam aprofitar per fer algunes compres i ens va sorprendre la parada que venien cucs i llagostes fregides per menjar. No ens esperàvem trobar-ho fins al Vietnam, però per aquí també els hi deu agradar...

Tant per Bangkok com per Chiang Mai hem anat veient “parelles” formades per un occidental de més de cinquanta anys amb una noia o noi tailandès molt jove. Tailàndia té fama de destí de turisme sexual i realment és trist comprovar que ho és...

A molt llocs, al costat de la bandera nacional hi oneja la groga del budisme theravada, ja que aproximadament un 95% de la població és budista practicant. S'espera que tot home experimenti un breu període de la seva vida com a monjo, que sol ser de tres mesos. Pel carrer pots veure molts monjos amb la túnica taronja, que s'aixequen aviat al matí per passar per les cases recol·lectant menjar. Davant de molts edificis pots trobar petites construccions de fusta que són les cases dels esperits, per animar aquests a que visquin independentment de la família, però còmodes, i que així portin bona sort al lloc. Per fer-ls'hi la vida més fàcil se'ls hi ofereix menjar, beguda i mobles.

Aquest matí hem anat a fer una nova sessió de massatges (realment la necessitàvem, perquè encara que no ho sembli carretejar les motxilles amunt i avall carrega molt) i demà farem camí fins a Chiang Khong, un poble just abans de la frontera amb Laos, que creuarem dimecres al matí. Serà el nostre adéu a un país on ens hi hem sentit molt a gust per la seva bellesa i per la simpatia de la seva gent, però ja tenim ganes d'endinsar-nos a Laos i d'aventurar-nos riu Mekong avall.

14. Perduts en illes tailandeses

Cada vegada que agafem transports per fer llargues distàncies, ens sentim com petits Ulisses. Mentre que a ell déus, deesses, monstres i altres criatures mitològiques li feien la vida impossible, a nosaltres ens ataca la desinformació. El diumenge 18 vàrem sortir de Georgetown, Malàisia, a les 5 de la matinada, per anar a Koh Lanta, una illa a l'oest de Tailàndia en ple mar d'Andaman. Durant el trajecte vam creuar una frontera, vam canviar cinc vegades de transport (furgonetes i taxis) i vam pujar a dos ferris. A mig camí, mal informats com estàvem, dubtàvem molt seriosament que amb tot aquell embolic de vehicles, nosaltres acabéssim arribant al nostre destí. Però les agències que gestionen aquests tipus de viatge funcionen així: et diuen l'hora que marxes, una hora aproximada d'arribada i obvien tot el que queda entremig (el que a nosaltres ens fa ballar el cap). Per molt que preguntis no en treus l'aigua clara. De totes maneres, un cop conegut el seu modus operandi o t'hi adaptes o pots acabar patint un atac d'histèria. El més sensat és relaxar-se i deixar-los fer. Finalment vam arribar a Koh Lanta, i allà ens hi esperava una setmana sencera de sol, platja i relax. La nostra rutina durant aquells dies va ser ben simple: trobar bons llocs per menjar (la cuina tailandesa te una fama ben merescuda), gaudir de banys de sol i capbussades al mar d'Andaman, deixar-nos “maxacar” pel massatge tailandès i poca cosa més. Per nosaltres va ser una gran sort poder fer aquestes vacances en les dates de Nadal perquè tot i trobar molt a faltar a família i amics vam gaudir d'unes bones festes. Van ser ben diferents, amb temperatures per sobre els 25 ºC i una cuina diferent deliciosa.

Des de Koh Lanta vam aprofitar per fer una excursió d'un dia a la mundialment famosa Maya Bay (que surt a La Playa, la pel·lícula protagonitzada per en Leonardo DiCaprio), que està situada a la petita illa de Koh Phi Phi Lay. La visió que un té només arribar-hi és aclaparadora. Els penya-segats calcaris, de centenars de metres d'alçada, cauen al mar amb una força brutal, mentre que els tons verdosos de l'aigua de la badia donen una sensació de suavitat que contrasta a la perfecció. És un lloc preciós però ultra-massificat i això fa que perdi una mica d'encant. Tot i això és un paratge d'una bellesa extraordinària.

Esgotats els nostres dies a Koh Lanta, dilluns vam tornar a creuar els dits i ens vam deixar endur per la mateixa rutina de transport, aquesta vegada cap a l'illa de Koh Tao, a l'est, situada al Golf de Tailàndia. Més preparats i mentalitzats que mai, vam afrontar estoicament els canvis de busos, furgonetes i vaixells, per tornat a posar els peus al continent, travessar-lo i fer nit a un barco amb matalassos prims al terra. L'endemà, vam agafar un vaixell ràpid i a mig matí vam posar l'àncora a l'illa tortuga (una mica marejats per les fotes onades, tot sigui dit).

A Koh Tao a en Marc li esperava un dels objectius del viatge que li feia més il·lusió: treure's el títol PADI de submarinisme en aigües obertes. De dimecres fins ahir dissabte va aprendre la teòrica i va posar en pràctica els coneixements adquirits, primer en una piscina, i els dos últims dies al mar. Li va agradar molt i va suposar tot un repte pensar en català, llegir el llibre en castellà, i veure els vídeos i escoltar al professor en anglès. Però ahir va aconseguir el certificat i vam poder veure les imatges que va gravar el càmera que els va acompanyar a les dues últimes immersions que van fer. Un vídeo molt ben editat acompanyat de les cançons que van escollir els alumnes. Un bon record!

Aprofitant la bona relació amb els companys del curs, ahir vam anar a rebre el 2012 amb en Dirck (l'instructor alemany) i una parella de canadencs molt macos. Vam sopar unes pizzes boníssimes al Farango, per acomiadar el 2011 més a l'europea. Va ser molt curiós entrar al nou any amb màniga curta a la platja, sense els amics i rodejats de focs artificials, molt d'ambient i els odiosos i omnipresents mosquits. El més espectacular eren els centenars de fanalets budistes, de poc més d'un metre d'alt per quaranta o cinquanta centímetres de diàmetre, que la gent encenia i veia allunyar-se volant amb els seus desitjos. Una estampa realment preciosa.

Com que vam anar a dormir aviat, aquest matí ens hem aixecat ben frescos i hem anat a caminar a un mirador que hi ha a l'extrem sud de Koh Tao. Hem tingut unes vistes molt maques de l'illa, ideals per afrontar el nou any amb energies renovades i desitjar-vos molt bon 2012!

Demà al matí marxarem i arribarem al vespre a Bangkok, una ciutat que tenim moltes ganes de visitar però que no sabem si estem preparats per afrontar-ne el seu estrès, després de dues setmanes de relaxació màxima. Però que com que viatjar és adaptar-se, canviarem el xip i llestos!