13. Els millors desitjos

Amb el canvi d'any ens solem fer propòsits per millorar la nostra qualitat de vida, adquirir nous coneixements o ser millors persones. També és un bon moment per plantejar-nos nous reptes o atrevir-nos a tirar endavant projectes que ens motiven. Per nosaltres, a banda de fixar-nos noves metes, significa continuar gaudint del que possiblement serà el viatge de la nostra vida. Una aventura que hem estat perfilant durant tres anys i que marcarà un abans i un després a les nostres vides, el començament d'una nova etapa. 


Intentant escurçar la distància que ens separa i volent compartir la nostra felicitat, des de Tailàndia us volem desitjar molt càlidament...

12. Taxis, rafflesia, Laksa i altres històries de Malàisia

L'últim dia a Singapur vam tornar a omplir les motxilles i, carregats com gitanos, vam anar a agafar l'autobús que ens portava a Kuala Lumpur. Després de l'experiència del viatge de més de trenta hores amb autobús i ferri per Indonèsia, aquest trajecte va ser una delícia: els seients eren molt més espaiosos i confortables del normal, no hi havia més persones de les permeses oficialment, no pujaven venedors cada dos per tres a insistir que compréssim els seus productes i ens van posar una pel·lícula i tot (Fast & Furious 5, a tot tai!). Just quan entràvem a la capital de Malàisia vam veure un cotxe tunning, però que en comptes de posar spoilers i alerons havia embellit el 4x4 amb ninots. Quin professional! Enlloc d'anar al mecànic deu anar al Toys”R”Us...

Aquesta entrada triomfal a Malàisia ens va dir adéu quan vam posar els peus a terra. Per norma general, quan estem arribant al poble o ciutat que dormirem llegim la Lonely Planet per saber quin allotjament pot estar bé. A vegades passem de la guia o els establiments que ens proposa no els trobem o són més cars del que diu la ressenya, i anem mirant els hostels que ens trobem pel camí. Però en el cas de les gran ciutats, tal com vam fer a Sydney i Singapur, sí que fem la reserva prèviament per internet, per estalviar-nos mal de caps. Aquesta vegada, però, no vam imprimir el mapa sobre com arribar-hi, sinó que ens vam quedar amb una idea vaga de la seva ubicació. Com que la llei de Murphy no falla, no el vam trobar i després de molt caminar carregats i de preguntar a vàries persones que no sabien a on era, vam decidir agafar un taxi perquè ens hi portés. El que ens va passar va ser bastant còmic... El diàleg va anar més o menys així:

• A quina adreça heu d'anar?
• A 4th Floor, No 27, Jln Tun Sambathan 4 Brickfiel, Kuala Lumpur.

Al cap d'una estona ens tornava a preguntar l'adreça i li repetíem.

• No ho trobo. Quin número?
• 27.

El taxista, per dir-ne d'alguna manera, anava passant pel carrer on hi havia d'haver el hostel i no el trobava. Evidentment, no tenia GPS.

• No ho trobo. Quin número?
• 27.

El “fenòmenu” va parar el taxi i pretenia que baixéssim i ens espaviléssim a buscar-lo. Nosaltres flipàvem!

• Hem pagat perquè ens hi portis, no perquè ens deixis aquí tirats.
• Si no em dieu el número com voleu que ho trobi?
• Però si te l'hem dit 3 o 4 vegades!

L'home s'indignava.

• No sé on és, no puc conèixer totes les adreces de la ciutat!
• Ja ho entenem, només faltaria, però si no saps a on és pregunta-ho a algú, fes alguna cosa.
• A qui vols que ho pregunti?
• A nosaltres ens ho dius? Com vols que ho sapiguem, acabem d'arribar a la ciutat. Ets tu el taxista i que t'has d'espavilar a trobar-ho.

Al final, davant d'aquest situació absurda, li vam demanar que ens tornés a on l'havíem agafat. Li va semblar bé i vam acordar que no el pagàvem. El més fort va ser que amb el segon taxista ens va passar el mateix. A més, l'home ens deia que feia cinquanta anys que vivia a KL, precisament a la zona on érem, se la coneixia a la perfecció i que al carrer que ens havia de portar no hi havien números baixos, sinó números alts a partir del 100. A part, parlava com si ens fotés crits. Al final, veient que no anàvem enlloc, li vam dir que ens deixés a prop d'algun cyber cafè, perquè ja començàvem a dubtar que haguéssim anotat l'adreça bé. L'home no tenia ni idea d'on hi havia internet. En fi, ens va deixar al mig d'un carrer qualsevol, vam espavilar-nos a trobar un cyber cafè però quan hi vam entrar no tenien connexió a internet (...) i al final ens vam il·luminar i vam pensar que al tablet potser visualitzaríem els e-mails que havíem descarregat anteriorment, sense necessitat d'estar on-line, i podríem llegir el correu de la reserva. Va ser la salvació! Vam poder llegir les indicacions sobre com arribar-hi. L'adreça estava bé! La mare que va matricular els dos taxistes! Quina colla de dròpols!

Anècdotes a part, la nostra estada a Kuala Lumpur va ser breu. Venint de Singapur, KL és un “quiero y no puedo”. És com una còpia pirata i mal acabada, sense massa interès, a excepció de les Torres Petronas, que són molt atractives. Si haguéssim aterrat aquí procedents d'Indonèsia, segur que ens hagués produït una sensació diferent i ens hagués agradat molt més. Vam arribar-hi el diumenge a la tarda i vam marxar-ne el dimecres al matí. La parada ens va servir per tramitar el visat de Tailàndia, posar en ordre alguns temes, visitar les Coves de Batu (un temple hinduista) i visitar Chinatown i Little India.

Després de passar sense pena ni glòria per KL teníem al cap la promesa de les baixes temperatures, les plantacions de te i el bosc plujós de les Cameron Highlands. Fent ruta cap a aquest nou destí vam quedar parats amb el paisatge que anàvem veient: muntanyes altes amb carenes arrodonides cobertes per una densa capa de vegetació, que intercalava falgueres de més de tres metres amb palmeres que els hi feien ombra. Tot d'una, però, vam veure com de l'esplendor natural fèiem un salt al plàstic dels hivernacles, que fent equilibris per no lliscar pendent avall, ocupaven extensions interminables (un mar de plàstic a l'estil d'El Ejido). I finalment Tanah Rata, la petita població des d'on vam explorar la zona, i que ens va rebre amb aire fresc i net. Arribar a aquell poblet va ser sinònim de treure l'abric i el calçat tapat i, també, sinònim de sorpresa. Des d'allà vam contractar el tour que ens va portar a veure la segona flor més gran del món, la rafflèsia. El dijous al matí ens vam equipar per anar a “la selva” i després de passar una hora entaforats en un Jeep conduït per un kamikaze, caminar tres hores, travessar dos ponts fets de bambú i veure aranyes de mig pam que no et maten però que et deixen distret, vam poder veure la flor. La veritat és que enfangar-nos fins a sota genoll, suar com porquets i deixar-nos posar una branca de falguera al cap (a mode de para-sols-repel·lent-de-mosquits-ridiculitzador-de-guiris) no va tenir preu un cop vam arribar al nostre destí. Quin esclat de natura! La flor, vermellosa, aixecava poc més d'un pam de terra, però tenia un diàmetre de prop d'un metre, un pes d'uns deu quilos i cinc pètals carnosos que semblaven ventalls. Aquesta flor pertany a una família de plantes paràsites que estan distribuïdes per Borneu, Malàisia, Sumatra, Filipines i Brasil, i només se'n troben quinze espècies en tot el món. Entre altres coses, es caracteritza per no tenir tija, no fer la fotosíntesi, tenir un creixement lent (es desenvolupa durant un any i mig) i una vida molt curta (un cop ha florit viu uns set dies) i fer una olor de carn podrida que atrau a molts insectes i repel·leix els humans. Per nosaltres va ser una gran experiència poder veure-la en el seu hàbitat natural.

Durant aquesta petita parada per les muntanyes, vam tenir l'oportunitat de provar el Durian, o rei dels fruits, que per nosaltres és més aviat com una tortura... La seva flaire intensament desagradable es fa sentir a metres de distància, i el seu sabor no és menys desagradable. La textura mantegosa del teixit que envolta la llavor té un regust a ceba que no ens va agradar gens. El volíem provar, però no repetirem l'experiència.

Ens hagués agradat viatjar per Taman Negara (un parc nacional de jungla ombrívola, humida i impenetrable), per la costa est de la península de Malàisia i per alguna de les seves illes, com Palau Tioman, que la Marta i en Joan ens van recomanar visitar per la seva bellesa, però al ser època de monsons, les pluges ens han impedit viatjar per aquest costat del país. Per tant, vist KL i Tanah Ratah, ja teníem moltes ganes d'anar cap a Tailàndia. Abans, però, volíem fer la última parada a aquest país, concretament a Georgetown, a l'illa de Penang, considerada la capital malaia del menjar al carrer. Hi vam arribar divendres al matí a bord d'una nevera amb rodes, perquè l'autocar que ens hi va portar tenia l'aire condicionat al màxim. Quan vam baixar, la xafogor ens va donar la benvinguda i vam tornar a ser persones. Després de buscar allotjament al barri xinès, vam anar a dinar a un establiment d'aquest col·lectiu. Era curiós perquè qui dirigia el negoci eren dones que caminaven coixes. No ens en riem, però era molt còmic, especialment perquè anaven passant totes per la nostra taula a intentar que demanéssim alguna cosa més a part dels plats que havíem escollit. Vam acabar sucumbint i demanant una espècie de te de flors amb gust a mel, molt bo. El plat principal van ser uns noodles cruixents, que submergies en una sopa gelatinosa que contenia gambes, vedella i una verdura verda que hem trobat a mols plats però que encara no sabem què és. Va estar bé, però el va superar el sopar al restaurant hindú Java, on per menys de 3 € tots dos vam menjar tres plats boníssims: unes verdures fregides picants amb dues salses de curry diferents al costat, el Fried koay teow (un plat típic de Malàisia molt popular a Penang, de noodles d'arròs aplanats fregits amb gambes, mongetes, ous, salsa de soja i altres ingredients) i una espècia de pa de pita farcit amb formatge.

L'endemà dissabte vam quedar amb la Teh, que vam conèixer juntament amb la seva família al hostel que ens vam allotjar a Singapur, i que quan vam marxar ens va dir que si passàvem per Penang que li diguéssim que ens faria de guia. Ens va tractar com a grans amics i durant tot el dia ens va portar amunt i avall amb el seu cotxe, fins a acabar donant la volta a tota l'illa. Vam començar anant a esmorzar a un restaurant de menjar típic de Hong Kong. Durant aquests quasi tres mesos que portem fora hem fet grans esmorzars, a base d'arrossos o noodles fregits molt saborosos, de pancackes amb plàtan i mel o d'altres plats deliciosos. Però aquest, de moment, s'emporta el premi al més bo i espectacular. Mare de Déu quin festival! No sabem com es diu el que vam menjar, però eren aliments cuits al vapor molt gustosos. Per les fotos us podeu fer una idea de la felicitat i energia que teníem quan vam sortir:) Ens va explicar la història colonial de la ciutat i vam visitar diversos edificis històrics, però el que ens va agradar més van ser els temples budistes, especialment tres que tenien una forta personalitat cadascun: un en el que tothom cremava encens a marxes forçades i del que vam haver de sortir de picor als ulls, un altre que hi havia una estàtua gegant d'un Buda estirat acompanyat per quatres de més petites en posició de meditació, que en realitat eren quatre cossos momificats i recoberts de làmines d'or, i per últim, un que estava dedicat a les serps i com no podia ser de cap altra manera, n'hi havien de vives repartides per diversos llocs. Durant una estona es va afegir amb nosaltres l'Olivier, un noi belga de mare xilena amb el que havíem coincidit a l'ambaixada de Tailàndia a Kuala Lumpur, i que ens vam trobar per casualitat. Per dinar vam menjar plats típics de Penang, que per desgràcia no ens van agradar gaire. El plat principal era una sopa anomenada Laksa bastant forta de gust, feta a base de caldo de peix, fideus d'arròs gruixuts, menta i chili. Per postres, tres plats molt curiosos, i gens recomanables, fets a base de gel i gelatines, i d'altres ingredients com mongetes vermelles, blat de moro, fruita... A mitja tarda la Teh ens va tornar a deixar el hostel i li vam agrair el que va fer per nosaltres. Quina dona més generosa, alegre i atenta! Per sopar, ja pel nostre compte, i per compensar al desingust del dinar, vam tornar a sopar al Java, on vam tornar a degustar grans plats.

Ahir diumenge a les 5 del matí ens van recollir al nostre allotjament amb un mini-autobús per a traslladar-nos fins a Koh Lanta, una illa al sud-oest de Tailàndia. En teoria havien de ser vuit hores de trajecte i canviar només una vegada de transport, però al final van resultar ser deu hores amb sis mini-autobusos diferents. Anàvem com baldufes d'un costat a l'altre, perquè a cada parada no sabíem què ens esperava i només d'arribar ja ens entaforaven directament cap al proper destí. Al final va ser divertit i tot i vam arribar a Koh Lanta just a temps per a fer un dinar-berenar. Ens hem allotjat a un resort a tocar de la platja, a una zona que està plena de xiringuitos-restaurants i llocs de massatges, tot amb una aire molt pintoresc. Hem trobat un altre paradís, que a diferència de Gili Trawangan, a la nit es bolca a la platja, que es transforma i il·lumina amb les llums suaus i de diferents colors dels establiments que la ressegueixen. Creen una atmosfera molt relaxada i acollidora, on si no hi ha res de nou, durant una setmana hi farem parada i fonda. Vora el mar trobarem l'energia per afrontar el Nadal sense la família i els amics.

No podem acabar aquesta entrada sense escriure unes quantes dades d'interès:)

- Malàisia és com dos països en un, partit pel mig pel mar de la Xina Meridional. La part peninsular és un bufet multi-cultural de sabors malais, xinesos i hindús, mentre que Borneu alberga selves, orangutans, pics granítics i tribus remotes.

- Respecte al menjar, Malàisia, sobretot la costa est peninsular, desplega una de les millors gastronomies del món, des de la cuina nonya xino-malaia i els currys hindús sobre fulla de plata, fins als bufets xinesos.

- La bellesa d'aquesta nació no s'ha de buscar en l'acumulació, sinó en la fusió, una singularitat que la converteix en un dels països més estables, segurs i governables del sud-est asiàtic.

- Els malais estan obsessionats pels rècords mundials i es publica anualment un llibre que els recull. En aquest s'inclouen el màxim de dies passats per una persona en una caixa amb 6.069 escorpins.

- El terme malai abraça diversos grups ètnics: malais, xinesos, hindús, els indígenes orang asli (poble original de la península), i al Borneu malai, diverses tribus.

- Quasi tots els malais són musulmans, i tot i que l'islamisme sigui la religió oficial es garanteix la llibertat de culte.

11. Singapur, el petit oasi del sud-est asiàtic

Si vens d'Indonèsia, Singapur sembla que formi part d'una dimensió paral·lela. Estan de costat, però els separa una distància abismal. Amb només dues hores de vol, dilluns vam tornar al primer món. Singapur és un país ric, amb quasi cinc milions d'habitants i amb l'objectiu d'arribar a sis i mig. Si el seu creixement en quan a població no és prou significatiu, resulta que és una nació petita que s'eixampla des de fa anys i en què els enginyers treballen durament per guanyar terreny al mar. Als anys 60 van agafar terra de les seves muntanyes fins a deixar un territori quasi totalment pla, però des de fa anys en compren en grans quantitats als països veïns.

Segons una llegenda malaia, un príncep de Sumata va veure un lleó a l'illa de Temasek i va fundar una ciutat anomenada Singapura (ciutat lleó). Aquesta ciutat marina va rebre un fort impuls quan Sir Thomas Stamford Raffles va arribar amb la missió de garantir una base estratègica per l'Imperi britànic en aquest racó de món. Durant la Segona Guerra Mundial els japonesos la van conquerir, però al cap de pocs anys va aconseguir la independència. En les últimes 3 dècades, ha passat de ser un país pobre a un dels més rics, que té per objectiu continuar desenvolupant industries com el turisme, els serveis financers, els mitjans de comunicació digitals i la investigació biomèdica.

De la informació que t'arriba de Singapur a través dels mitjans de comunicació t'esperes trobar una ciutat policial en què t'han de multar per tot. Però la realitat és molt diferent: no veus policia quasi per enlloc, tot i que sí que hi ha moltes càmeres de vigilància pels carrers. És molt acollidora, hospitalària i extremadament neta, ja que no hi ha papers pel terra ni pintades per enlloc. El metro, anomenat MRT, està impecable.

Una gran part de la població viu en pisos de protecció oficial, que reben unes fortes subvencions del govern. Són construccions que criden molt l'atenció perquè destaquen per la seva senzillesa, en clar contrast amb els moderns grata-cels, centres comercials, teatres i edificis oficials. En Norman Foster va dissenyar la cúpula del Tribunal Suprem, que sembla una nau espacial.

El 75% de la població són xinesos, seguits dels malais (13%) i dels hindús singapuresos (9%) i la resta de diferents nacionalitats. Aquesta diversitat ètnica fa que hi hagi quatre idiomes oficials: l'anglès, el xinès, el tàmil i el bahasa. Tots els habitants han de ser bilingües, amb l'anglès i un dels altres tres idiomes, en funció de l'origen dels pares. Aquesta mescla de cultures queda totalment reflectida als fogons, ja que trobes una oferta gastronòmica immensa, amb cuines de molts països asiàtics, en els nombrosos mercats de menjar repartits per tota la ciutat. No cal dir que ens hem submergit de ple a descobrir nous sabors!

Un dels altres aspectes on pots comprovar la multi-culturalitat d'aquesta societat és en els diferents barris. El primer dia a la ciutat ens va portar a conèixer el Colonial, on hi vam veure tot d'edificis imponents, herència de l'estada dels britànics, i el CBD (el centre de negocis). Les edificacions robustes i clàssiques del primer rivalitzen amb els grans grata-cels de ferro i formigó d'alçada vertiginosa que caracteritzen el segon. La proximitat d'un amb l'altre forma un conjunt molt divers que conflueix a la riba sud del riu Singapur. En aquesta zona és on hi vam trobar l'estàtua del Merlion, un híbrid entre lleó i peix que als anys 60 es va crear com a icona de la ciutat (mentre que el lleó simbolitza la fortalesa del país, el peix vol reflectir la unió de la nació amb el riu i el mar).

El riu, molt important pels singapuresos, adopta un aspecte ben diferent per aquestes dates, perquè al llarg del desembre hi van posant milers de boies de color blanc, decorades amb els desitjos pel nou any que els vianants anònims hi van escrivint. El dia 31 celebren el cap d'any des d'aquest punt, amb una macro festa que combina música, pirotècnia i jocs de llum i aigua. Com que és una convocatòria oberta a tothom, no vam voler deixar passar l'oportunitat de participar-hi tot escrivint els nostres desitjos pel 2012. A aquesta zona, coneguda com Marina Bay, hi ha una gran activitat, ja que també hi ha un escenari a l'aire lliure, on ahir al vespre hi vam poder escoltar tango, molts centres comercials de nova generació i el circuit de Fòrmula 1 (el primer Gran Premi nocturn de la història). Tot i que l'últim dia de l'any no serem aquí, vam poder veure un petit tastet del que pot arribar a ser l'espectacle de canvi d'any, perquè ahir a la nit vam assistir a una performance de llum, aigua, vídeo-projeccions i música molt ben aconseguida i emotiva.

A mesura que han anat passant els dies ens hem anat perdent pels barris més petits i frenètics de la ciutat. Els que més destaquen per les olors a encens, pels diferents tipus de temples, pels colors de les cases i pels habitants són Little India i Chinatown. Pels noms ja us haureu fet una idea del que és més característic de cadascun... Little India és un barri desordenat on s'apilonen des de temples budistes i taoistes a botiguetes de venta de saris, de records, d'espècies... Els productes han envaït el carrer i avançar esquivant camisetes, rellotges, sabates i vianants és el més comú. Chinatown, en canvi, està regit per l'ordre. Els centres comercials harmonitzen amb els pisos de protecció oficial (cada bloc amb el seu color i el seu número ben conservat), el temple que preserva el dent de Buda està ubicat entre un mercat de productes frescos i incomptables llocs per menjar, i pels carrers de vianants que fan tan característics aquests barris.

L'últim barri que vam visitar va ser el musulmà, el Kmapong Glam. Tot i que té la mesquita més gran de la cuitat, culminada per una gran cúpula daurada, és el que passa més desapercebut de tots. En ell hi vam veure des de grans executius dinant a corre-cuita o botigues de teles i estores, a noies tapades de dalt a baix amb grans vels. Tot plegat és digne de ser vist, per nosaltres, va tenir poc encant. Molt allunyada d'aquest barri hi ha Orchard Road. D'ella havíem llegit que reuneix tots els grans i caríssims centres comercials que ens podem imaginar i que per Nadal s'engalana amb la millor il·luminació. Quan vam posar els peus al carrer no podíem imaginar que l'impacte seria tan gran. Milions de llums, arbres, boles i estrelles ens van transportar a casa (heu de tenir en compte que els dinou dies que vam estar per Indonèsia no vam veure cap referència de Nadal i el xoc va ser important), però una hora després vam posar, de nou, els peus a terra i ens vam adonar que estàvem molt lluny...

Un dels aspectes en els que destaca Singapur és en la tecnologia, i fins hi tot hi ha algun centre comercial que només venen aparells electrònics, com el Funan DigitalLife Mall o el Sim Lim Square. Va ser en aquest últim on vam ampliar el nostre arsenal. Si el netbook, l'iPod i les dues càmeres digitals que portem no eren suficients, vam adquirir un tablet! Hi havia alguna oferta d'alguna marca estranya, com Innovative, i una altra que no recordem però que quan ens van ensenyar l'aparell es va tancar sol... Davant d'aquesta falta de confiança, vam optar per comprar un Acer, més car però que si més no coneixem i ens va bé, ja que el netbook és d'aquesta marca. Així que a partir d'ara, en els llargs trajectes i en les hores mortes podrem llegir llibres i guies al tablet, i jugar amb les aplicacions que ens haguem descarregat. I quan tinguen connexió a Internet, després ja podrem fer de tot:)!

Si en algunes ciutats europees es va posar de moda repartir pel carrer estàtues de vaques pintades per diferents artistes, aquí han fet el mateix però amb elefants. L'Elephant Parade Singapore 2011 és l'exhibició d'aquestes figures a l'aire lliure més gran del món, i té per objectiu ajudar a la conservació dels elefants d'Àsia. En vam veure un decorat a la daliniana, la qual cosa confirma que l'esperit d'en Dalí ens persegueix, ja que a la nostra habitació de Brisbane hi havia penjada una reproducció d'un quadre seu. Comencem a sospitar que tindrem més trobades amb el geni surrealista. Qui sap si algun dia tindrem un quadre seu...?!

Els llums de Nadal que ens han fet sentir com a casa, però també hi ha col·laborat la simpatia de la mestressa de la botiga xinesa de sota al hostel. Quina alegria de dona! I els seus pastissets de mongeta verda i vermella són boníssims!

Demà agafarem el bus per anar a Kuala Lumpur, Malàisia, però només estarem 6 hores a la carretera i ja haurem creuat mig país. Serà bufar i fer argolles!

10. Carretera i manta per Indonèsia

Els últims dies a Gili Trawangan van donar molt de sí. Vam poder donar la volta a l'illa caminant, veure la posta de sol des de la banda oest, sopar cada nit al mercat de menjar amb ple de parades que muntaven quan es feia fosc (alguna tenia peixos “frescos” exposats que no ens vam atrevir a provar), llegir, beure cerveses Bintang ben fredes... I també vam fer snorkelling, ja que en alguns punts entraves a l'aigua, nedaves deu o quinze metres i al·lucinaves amb la riquesa del fons marí, amb la gran quantitat de peixos de colors i coralls. Va ser en una de les “immersions” que vam veure una tortuga de més d'un metre de llarg que arrancava corall amb la boca per menjar les algues que hi havia, mentre molts peixos petits aprofitaven per engolir el plàncton que es desprenia. Com que era molt pacient, la vam tocar i tot, no fos cas que ens ho estiguéssim imaginant!


L'últim vespre que vam passar a l'illa paradisíaca ens va colpir amb una posta de sol irreal. I diem irreal perquè no vam ser capaços d'experimentar en sentiments tota la bellesa que ens inspirava. La llum taronjada que inundava l'aire li conferia una tonalitat commovedora. L'aigua cristal·lina evolucionava fins a fusionar-se amb el cel blau, que seguidament adquiria una brillantor que es filtrava entre diverses capes de núvols, des del gris més opac, al ja familiar taronja o al blanc inexpressiu. I la sorra, que harmonitzava tots els colors. Érem conscients d'aquell moment únic, però per més que ens hi esforcéssim no podíem arribar a sentir la veritable essència de l'instant. El sol ens deia adéu, i nosaltres érem incapaços de retornar la salutació.


En un primer moment deixar enrere el “Gili paradise” va ser un xoc, ja que de la seva calma i del seu silenci vam fer el salt cap a l'ensordidora Mataram, la capital de Lombok. Parar en aquesta ciutat ens va suposar dues coses: poder lligar el transport amb bus fins a Surabaya, una ciutat al nord-est de Java, i adonar-nos que érem dels poquíssims turistes que hi passejàvem (la gent ens mirava descaradament encuriosida i amb un somriure, a vegades tímid, ens saludaven i ens deien coses en bahasa indonesi).

L'experiència de fer un viatge de vint-i-dues hores en un bus ple d'autòctons, agafant dos ferris i fent diverses parades per arreglar el motor va ser impressionant. El primer impacte el vam tenir abans de sortir de l'estació-mercat de Mataram quan, per art de màgia, van anar apareixent venedors que pujaven a dalt del bus oferint tot tipus de productes: arrós cuit dins paperines, aigua, roba, refrescos, snacks, mocadors, etc. Quan ja ens pensàvem que arrencàvem i pujava el que nosaltres crèiem que era l'últim passatger, acompanyat de la seva guitarra, ens va sorprendre que el noi es palplantés al principi del passadís i es posés a cantar una cançó melancòlica. Després de veure tot això, el que ens va venir al cap va ser que només faltava que pugés el venedor de pollastres vius...però per sort no va passar. Que ens aturéssim cada 5 minuts per carregar caixes (que amuntegaven al sostre del bus), i sobretot, per afegir més i més persones, també ens va sorprendre, ja que tot i sortir de l'estació amb el bus ple, quan portàvem mitja hora de trajecte, ja havíem recollit a més de 15 persones (que sí, d'acord, hi cabien, però dretes al final o assegudes al mig del passadís sobre caixes de refrescos, en unes condicions deplorables). Per si no n'havíem tingut prou amb tots els venedors que havien aparegut durant el matí, a les parades que vam fer pel sopar i al ferri de Bali a Java (en plena nit) vam tenir la mateixa sort... Però després de passar per aquesta petita odissea vam decidir repetir-la, i sense ni adonar-nos-en (vam posar els peus a terra no gaire més d'una hora) ens vam veure una altra vegada en el mateix escenari però amb destí a Yogyakarta. La història es va repetir: venedors a tota hora oferint de tot i més, aturant-nos a carregar gent cada dos per tres, nosaltres com els únics no-indonesis objecte de l'observació de la resta de passatgers, etc. I finalment, deu hores després vam arribar al nostre destí final a Indonèsia, Yogya, una ciutat que li agraden els ocells.


Aus per donar i per llogar és el que et trobes al mercat dels ocells, amb milers de bitxos voladors de totes les espècies. I és que als yogyakartans, si és que s'anomenen així, els hi alegren la vida i els hi agraden les seves melodies. És comprensible, perquè si una cosa té la ciutat, és que és molt sorollosa. De fet, són ells els que fan fressa, al menjar, al parlar i al circular. Aquesta gent té un gran problema de mobilitat: anar a peu no és comú i hi ha una gran quantitat de motos, cotxes i altres vehicles. Si continuen així hauran de tirar cases a terra per ampliar els carrers i arribarà un dia que no se n'adonaran i estaran vivint en uns auto-xocs gegants. Però Fires de Sant Martirià a banda, pel carrer hem trobat a gent molt simpàtica i agradable. En general són tots molt macos, però per desgràcia a vegades molt pesats. Ara, que comparats amb els marroquins són un sol, perquè aquells sí que són mosques colloneres, sovint amb un punt de malícia. En canvi aquí són bonassos.

Tot i que Yogya és el primer destí turístic de Java, la capital és Jakarta, un lloc que diuen que no val la pena visitar, per la seva falta d'encant i bellesa, encara que té la curiositat que durant quatre anys hi va viure i estudiar un jove Barack Obama, que es veu que parla indonesi (qui sap si també català en la intimitat, com la perla del bigoti...). Però tornant a Yogya, entre els seus interessos destaquen els bàtiks, una tècnica originària de Java que s'ha estès arreu del món. Ens van ensenyar el procés d'elaboració d'aquestes pintures i és increïblement llarg i laboriós. El resultat solen ser estampats amb colors molt cridaners i amb temàtiques molt diverses. Una altra atracció turística és el kraton, el palau del sultà. No té massa res d'especial, a banda de poder comprovar que aquí tenen una situació tant trista com la nostra, amb una figura de sang “noble” que transmet els seus privilegis una generació darrera l'altra. És ben bé que per desgràcia l'estupidesa humana no té límits.

A aquesta ciutat també hi vam trobar una manifestació d'estudiants que reclamaven més igualtats entre homes i dones, i tenir més recursos per lluitar contra la SIDA. Un professor d'aquests nois ens va explicar que el seu pare tenia dues dones, però que cada vegada era menys comú. La tendència està canviant, en una ciutat que té un peu a la tradició i l'altre a la modernitat, però que encara li queda molt camí per recórrer, com a altres parts del país. A nosaltres moltes vegades ens resulta xocant la manera que tenen d'actuar, amb molta falta d'organització. A més, a molts comerços o serveis hi ha molt més personal del necessari i tot i així van lentíssims, ja que no tenen sang i demostren molt poca professionalitat. Des d'una mentalitat europea, resulta difícil entendre aquestes diferències culturals i socials, i això que hem estat a algunes de les illes més desenvolupades d'Indonèsia.


Ahir dissabte ens vam aixecar a quarts de cinc del matí per visitar Borobudur, considerat un dels monuments més majestuosos del sud-est asiàtic. És un temple budista que després de ser abandonat pel declivi d'aquesta religió a la zona va quedar sepultat durant vuit segles de cendra volcànica, ja que està rodejat per volcans, entre ells el Merapi, el més impetuós d'Indonèsia, quasi permanent actiu des de fa cents d'anys. Té deu pisos en forma de piràmide i hi ha vora 1.500 panells en relleu que il·lustren les ensenyances budistes, amb 432 imatges de Buda en diferents càmeres. A dalt de tot hi ha estupes amb 72 estàtues grans de Buda.


Avui és el nostre últim dia a Indonèsia i demà ben aviat al matí volarem cap a Singapur, un país ric i molt evolucionat que contrasta amb els estats pobres que el rodegen.

Ah, per cert, si a l'anterior entrada linkàvem un vídeo de la mare d'en Marc, ara toca fer publicitat del meu pare, ja que el passat 29 de novembre va inaugurar una exposició de quadres a la Sala de plens de l'Ajuntament de Banyoles, que es prolongarà fins el 24 de desembre. En ella s'hi agrupen quadres pintats a l'oli, sobre tela i fusta, en què s´hi conjuga una temàtica diversa i un estil molt acurat, que transmet un realisme impactant. A veure si us animeu a anar-hi, perquè pinta molt bé:)!