19. Good morning Vietnam!

L'entrada a Vietnam no podria haver sigut més evocadora. El diumenge 5 de febrer vam deixar Cambotja enrere i ens vam endinsar en un paisatge distant però alhora familiar. El delta del Mekong va presentar-se disfressat del nostre estimat Empordà. D'acord, hi havia molts elements dissonants, com els grans canals tacats de tot tipus d'embarcacions, un trànsit ininterromput de motos carregades amb mercaderies diverses i vietnamites a granel. Però amb una mica d'esforç podies obviar aquests detalls i quedar-te amb la gran plana, les carreteres amb rectes infinites i els camps d'arròs. Si a aquestes similituds hi afegies la música de Sanjosex, els dos paisatges es fusionaven fins a tal extrem que ens transportaven als nostres estius, als moments d'il·lusió en què recorrem el Baix Ter Montgrí per Tarroella (com en diuen ells) en busca de la platja de Pals, escoltant el músic bisbalenc. En qualsevol moment esperàvem creuar Serra de Daró i veure aparèixer el Bisbe. Aquesta fusió es veia alterada pels barrets cònics dels treballadors dels arrossars, tant característics d'aquest racó de món, de la mateixa manera que la música adquiria personalitat amb els cants imperfectes d'en Carles Sanjosé. Un verd intens de melodies quotidianes, un paisatge proper i auster embolcallat per cançons senzilles. És precisament aquesta falta de pretensions el que fan del paisatge empordanès, del vietnamita i de la música del cantautor bisbalenc uns elements tan especials que ens captiven. Potser és per això que ens els sentim tan nostres!

La màgia del moment va desaparèixer quan vam arribar a Chau Doc, vam haver de canviar de mini-bus i vam quedar comprimits entre maletes i videoclips horribles, a un volum molt alt, de cançons d'artistes nacionals. L'Helena durant una part del viatge va haver de “lluitar” contra el vietnamita de l'altre costat de passadís, que li pressionava la maleta que hi havia entre ells. L'home era tossut, mal educat i parlava el seu idioma. L'Helena era pacient, decidida i li parlava en català. Una anècdota del viatge i un diàleg entre cultures.

Si una cosa tenen els vietnamites és que sembla que visquin al país de Lil·liput. L'amplada del passadís del mini-bus era d'uns trenta centímetres i quan vam parar per menjar vam veure el que és una tònica al país: els bars destinats a la gent local tenen cadires de plàstic de la mida dels nens petits. No cal dir que a nosaltres no ens importa gaire perquè som baixets i ens sentim com a casa, però podríem dir que Vietnam no es país para altos...

Finalment a quarts d'una de la nit vam arribar a la zona principal d'allotjaments per motxillers de Saigon, vam trobar un hotel, vam anar a sopar i bona nit! L'endemà ens vam despertar i vam començar a recórrer l'oficialment anomenada Ciutat Ho Chi Minh, nom que se li va atorgar després que els vietnamites del nord vencessin als yanquis i als vietnamites del sud a la que aquí s'anomena Guerra Americana. Què dir d'aquest conflicte armat que molts de nosaltres coneixem a través de nombroses pel·lícules? Potser el més sorprenent és veure com per a ells això forma part del passat i ja és història. Tenen una frase que ho descriu a la perfecció: Vietnam és un país, no una guerra. El fet que la major part de la població tingui menys de 30 anys ajuda a que sigui una societat que miri cap al futur.

Tot i així, el Museu dels Vestigis de la Guerra és un dels elements que recorden aquesta tragèdia. A l'entrada del recinte, a l'aire lliure, hi ha alguns tancs, helicòpters i bombarders nord-americans, i només d'accedir a l'edifici trobes a un grup de persones realitzant treballs manuals i a un noi tocant el teclat. Són persones amb deformacions físiques greus causades pel napalm i per altres productes químics utilitzats pels yanquis. Entre les diverses mutacions, els hi poden faltar mans, braços, ulls, tenir gepes exageradament grans, problemes de pell... Però no són ells els qui van estar exposats a aquests productes tòxics, sinó els seus pares. Es calcula que a Vietnam hi ha més de tres milions de persones víctimes de l'agent taronja, i cap d'elles rep cap tipus de compensació de l'administració dirigida pel Sr. Barack Obama. El museu acull moltes fotos impactants dels horrors comesos, armes i explicacions diverses d'aquesta guerra que va costar la vida a tres milions de vietnamites i que en va ferir a dos. És el punt de vista dels vencedors, d'un conflicte en què els EUA es van haver de retirar. I tot i que només s'ofereix la seva versió del conflicte, no pots evitar sentir molta empatia, ja que van ser les víctimes de la demència yanqui. Perquè el pensament que tens quan marxes és el de que fills de puta que van ser el govern i els soldats nord-americans. De fet, l'insult queda petit en comparació amb la sensació que tens, i més quan són un país que assassinen impunement arreu del món de forma sistemàtica.

Un altre punt històric que teníem ganes de visitar és Cu Chi, a trenta quilòmetres de Saigon, famós pels quasi dos-cents cinquanta quilòmetres de túnels que hi va construir el Viet Cong durant vint-i-cinc anys. Primer, per amagar-se dels francesos, van excavar uns quaranta quilòmetres, i més tard, per lluitar contra els americans, dos-cents més. En alguns punts hi havia tres nivells de túnels: el primer a tres metres de profunditat, el segon a sis, i el tercer entre vuit i deu. A hores d'ara n'han desaparegut un 95%, ja que eren túnels sense apuntalar i sense cap tipus de material perquè aguantessin. Vam fer-ne un tram i resultava claustrofòbic, i això que després de la guerra el van ampliar perquè hi poguessin passar els turistes. Es veu que en algunes seccions només s'hi podia passar caminant flexionant les cames, de manera que les natges toquessin els talons. Cada quaranta o cinquanta metres feien una petit forat que sortia a la superfície i servia de ventilació.

De dia, quan els bombardejaven, hi feien vida. Hi tenien cuines (feien el menjar al matí perquè el fum que sortia es confongués amb la boira), habitacions, hospitals, trampes per si hi entraven els soldats americans, pous que recollien l'aigua d'algun riu subterrani...

I de nit, amb la foscor, sortien a la superfície i aprofitaven els cràters que havien fet les bombes llançades pels B-52 per tirar-hi la terra que extreien dels nous túnels, així els americans no sabien a on eren. A la llum de la lluna i vestits amb roba fosca, el Viet Cong controlava la zona. Resulta increïble com van aprofitar al màxim els recursos que tenien al seu abast: plantaven arròs a on podien per alimentar-se, obrien les bombes que no havien explotat per construir mines anti-persona, del cautxú que extreien dels arbres de la zona en feien sandàlies, amb la sola de la sabata girada, de manera que posaven una trampa i marxaven. Els soldats americans, en comptes de veure petjades que marxaven d'un punt veien que hi anaven i seguien el rastre, fins a caure a la trampa, que podia ser des d'una mina anti-persona a desenes de trampes amb molta mala llet fetes amb bambú, un altre dels materials que tenia infinitat d'aplicacions.

És inimaginable pensar com hi podien fer vida i lluitar, en plena guerra i amb l'afegit de la humitat i dels mosquits que hi devien haver. És una autèntica heroïcitat que diu molt de la gran fortalesa de caràcter dels vietnamites. Dubtem que hi hagi cap país europeu que sigués capaç d'arribar fins aquests extrems per tal de defensar el seu territori.

Hem trobat un vídeo al Youtube que mostra com funcionaven les trampes que construïen. Així us en feu una idea més exacte que amb les fotos:

<

Amb deu milions d'habitants, per Saigon hi transiten cinc milions de motos. És fàcil imaginar que hi ha un trànsit ferotge i que tothom pita per fer-se sentir i reclamar prioritat de pas. Molts motoristes van amb màscares per protegir-se del fum, oferint una estampa tot curiosa. Però a banda de la contaminació acústica i ambiental, la locomotora que impulsa els canvis del país i la ciutat més poblada i important (que no la capital) ens ha captivat pel seu dinamisme. Després de la relativa tranquil·litat de Tailàndia i del ritme pausat de Laos i Cambotja, ja teníem ganes d'activar-nos i tornar a caminar per una gran metròpolis. Hem recorregut a peu els carrers del centre, el districte 1 d'un total de vint-i-un, dels quals cinc rurals. Creuar els carrers i endinsar-te en un mercat és un pas més en el perfeccionament de l'art d'esquivar, ja sigui per evitar la massa de cotxes i motos o als insistents venedors.

Però tot i tenir ganes de ciutat, no volíem perdre l'oportunitat de retrobar-nos amb la mare de tots els rius i recórrer algunes de les ramificacions que formen el seu delta. A bord d'una de les centenars d'embarcacions que creuen el riu, vam anar al mercat flotant de Cai Be. De bon matí és quan hi ha més moviment, i és quan les barcasses-magatzem-casa ocupen l'amplada del canal mostrant el seu gènere. A l'hora que hi vam arribar nosaltres, però, tan sols quedaven venedors de carbasses, moniatos, cistells i tapioques. Eren fàcilment identificables perquè cadascun portava una canya de bambú llarguíssima enganxada a la proa, on hi havia penjada una mostra del material que venia. Aquest “màstil de mercat” no va ser el que ens va cridar més l'atenció, sinó que van ser els ulls blancs sobre fons vermell que la gran majoria de vaixells del delta tenen pintats a sota la proa. Tenen una funció protectora, ja que els mariners creuen que veuen tot el que hi ha a l'aigua i això els fa sentir segurs. La veritat és que davant d'aquella mirada intensa i intimidant un no es queda indiferent. Aquesta regió del país, també és coneguda com la zona d'elaboració de caramels de coco i de paper d'arròs, dos grans clàssics en l'alimentació vietnamita. En els dos casos, la producció és 100% sostenible: ho aprofiten tot i el residu és nul. Però el que caracteritza a aquesta zona són els camps d'arròs. Vietnam és el segon exportador mundial d'aquest cereal (superat només per Tailàndia) i la meitat de la seva producció es realitza al delta.

La vida rural al delta està estretament lligada a la riquesa de productes que porta el riu. Des de petites cloïsses, al sediment que enriqueix la plana per la collita de l'arròs o a la sorra que draguen de les parts més profundes, “lo riu és vida”, com dirien per les Terres de l'Ebre. Fins i tot s'aprofiten les plantes aquàtiques, que provenen de Cambodja, i que fan servir per capturar peixets que llavors són empresonats i engreixats fins que són suficientment grans per poder-los vendre.

De tornada a la gran ciutat, vam fer bona part de la ruta a través de camps d'arròs que destacaven pel verd intens dels brots joves. Però hi havia uns elements que per nosaltres no encaixaven... les tombes. Enmig de les plantacions, i esquitxant el verd amb tons blans i marronosos, apareixen tombes que reclamen la seva part de protagonisme. En aquesta zona és tradició enterrar als morts als camps propietat de la família, en comptes de fer-ho a un cementiri.

Tot i que hi ha molta propaganda comunista per tot arreu i que no hi ha llibertat política, Vietnam ha seguit l'exemple de Xina i ha obert la seva economia al capitalisme. El govern utilitza la censura per controlar als quasi noranta milions d'habitants, com es pot comprovar en el fet que des del 2009 no és possible accedir al Facebook ni a altres pàgines web considerades perilloses.

A partir de demà començarem a pujar cap al nord de Vietnam, visitant els llocs que trobem més interessants. La primera parada serà Mui Ne, una de les últimes oportunitats per gaudir de la calor...