18. Same same but different

Els diversos països que hem visitat del sud-est asiàtic tenen moltes coses en comú, però també grans particularitats. De fet, els tailandesos ho resumeixen en la frase same same but different (igual, igual, però diferent). Ho vam poder comprovar una vegada més el dijous 26 de gener, quan per anar de Siem Reap a Battambang vam agafar un vaixell. Aquesta vegada, però, no vam navegar pel Mekong, que no passa per aquesta regió, sinó que ho vam fer pel Tonle Sap, que primer és un llac i després un riu. Diverses embarcacions vam sortir del port més o menys al mateix moment, però al cap d'uns minuts el fitipaldi del nostre conductor va fer un trompo a la dreta i no se li va acudir res més que emmerdar-se a passar per un petit canal guanyat a la vegetació, on en el que si no vigilaves t'hi podies deixar un ull, perquè les branques dels arbustos entraven a dins de la cabina amb set de venjança. La mare que els va matricular, aquests cambotjans són un perill públic!

Passada un estona vam tornar a al·lucinar, però aquesta vegada amb els poblats que vam anar trobant, ja que són pobles flotants formats per vaixells-cases que suren sobre l'aigua o per cases construïdes varis metres per sobre d'ella. La pobresa dels seus habitants és bastant extrema i a nosaltres se'ns va fer molt difícil imaginar com pots arribar a viure en aquest entorn. Tot i així, aquest recorregut té molt d'encant, ja que les construccions són d'una gran bellesa. Aquesta forma de vida es deu a un fenomen natural molt curiós: durant l'estació seca (de desembre a abril), el riu Tonle Sap desaigua al Mekong i el llac es buida dramàticament. Pel contrari, en època de pluges (de maig a octubre), les aigües del Mekong pressionen les del Tonle Sap cap amunt i provoquen un augment enorme del volum del llac. Aquest fet és molt beneficiós i implica un canvi en el sentit de la corrent del riu Tonle Sap dues vegades a l'any. Aquestes inundacions són molt necessàries, ja que aporten grans quantitats d'aigua i de nutrients, i gràcies a elles poden cultivar grans extensions d'arròs, de les que en depenen moltes famílies.

A Battambang, tot i ser la segona ciutat del país, no hi vam trobar massa res, o sigui que l'endemà mateix al matí vam agafar un bus cap a la capital, Phenom Penh. Aquí el tràfic s'intensifica considerablement i creuar el carrer a vegades resulta tota una heroïcitat. Com en altres països veïns, has d'anar travessant progressivament enmig dels cotxes i motos. Al primer moment costa, i val la pena anar seguint algun dels autòctons, però després d'anar trobant-ho a varis països al final ja hi desenvolupes certa facilitat. No estem fets uns pequeños saltamontes però ja som bastant ninges, perquè si no t'hi acostumes ho tens clar: només hi ha semàfors a les interseccions importants i a la resta no hi ha senyals ni de cediu el pas ni de stop, sinó que tots van intercalant-se i fluint intermitentment. Com deia en Bruce Lee, be water my friend!

Parlant d'aigua, vam poder contemplar el punt on el riu Tonle Sap desemboca al Mekong, i a on es produeix en canvi de direcció de l'aigua en època de pluges, cosa que no vam arribar a entendre com pot arribar a passar, vista l'amplada i la forma del lloc. És ben bé que no hi entenem pas ben res...

Com vam comentar a l'entrada anterior, l'assassí d'en Pol Pot i els seus esbirros van matar a un gran nombre de cambotjans durant el seu regnat. A Phnom Penh hi ha la tristament famosa presó de Presó de Seguretat 21 (S-21), ara reconvertida en museu. Les aules d'aquest antic institut, inicialment anomenat Tuol Sleng, van ser transformades en cambres de tortura. En l'època de major activitat, hi assassinaven a cent persones cada dia, i en total es creu que hi van deixar la vida unes vint mil persones en quatre anys, nens inclosos. Les instal·lacions, formades per quatre edificis, es mostren bastant igual a com les van trobar quan van alliberar la ciutat, i al pati hi ha enterrats els catorze cadàvers que hi van trobar quan van entrar-hi. No cal dir que és bastant impactant. Realment és trist comprovar com hi ha “persones” que es poden arribar a deshumanitzar d'una forma tant brutal, i que això passa repetidament al llarg de la història. Perquè som tant desgraciats els humans?!

Abans de continuar el viatge, encara vam tenir temps per veure el monument a la Independència (construït el 1958 per commemorar la independència de França), els voltants del Palau Reial i racons de la ciutat plens de brutícia, perquè tot s'ha de dir, Cambodja és un país molt recomanable per visitar però és molt brut. Ah, i també vam visitar el mercat nocturn, que a part d'haver-hi un escenari gegant on hi feien una espècie de karaoke molt dolent, a uns decibels desorbitats, allotja parades de roba i, més sorprenent, de DVDs pirates (que es noti que han tancat megaupload!). També hi ha parades de menjar, on excepcionalment vam aprofitar per gaudir de la gastronomia local. Tant a Laos com a Cambodja, el plats són molt menys gustosos que a Tailàndia i a Indonèsia, i comencem a estar una mica tips d'arròs i noodles, per la qual cosa estem fent un període de desintoxicació que passa per menjar patates fregides, hamburgueses i pasta!

Amb ganes de sol i platja vam arribar dilluns 30 al migdia a Sihanoukville. Després d'un mes sense veure el mar (quina nostàlgia, snifff) ja tocava fer un volta i volta sobre la sorra blanca. S'ha de reconèixer que no és un lloc especialment bonic, però pel que nosaltres volíem ja ens va servir. A més, el dimarts hi vam poder celebrar el nostre cinquè aniversari junts amb un bon sopar (qui ens havia de dir quan ens vam conèixer que estaríem junts i que faríem cinc anys aquí).

L'endemà al matí vam fer una sortida amb barca pel Parc Natural de Ream, on vam poder veure molts manglars, alguns ocells i diverses famílies de pescadors guanyant-se la vida amb la pesca de gambes i ostres, ja sigui amb xarxes o una a una amb les mans. El que ens va colpir més va ser la conversa que vam tenir amb un dels conservadors del parc, en Chamra. Ens va explicar que treballa cada dia de set del matí a set de la tarda, set dies a la setmana. Quan vol festa ho ha de demanar i només li concedeixen si ho justifica per motius familiars. El seu sou mensual és de 35 dòlars (uns 50 euros) i ha intentat canviar de feina però li ha estat impossible, i això per parla l'anglès bastant bé. Des d'Indonèsia que anem passant per zones molt pobres, però a Cambotja ha sigut el lloc on hem trobat més gent demanant pel carrer i a més persones que els hi falta algun membre del cos, suposem que a causa de les mines anti-persona. La seva vida ha de ser molt dura!

No entenem com és possible, però a Cambodja està de moda que les nenes-noies-dones vagin en pijama pel carrer a ple dia. Suposem que és per una qüestió de comoditat, però amb la calor que fa, només de veure les mànigues llargues que porten ja suem, per no dir que els estampats que porten, moltes vegades amb ossets de peluix, són de vergonya aliena... Tot i així, com diu el meu pare, és normal que vagin en pijama perquè són de Can boja (Cambotja)!

De Sihanoukville vam passar a Kampot el dijous passat al matí, anxovats dins d'una furgoneta. Sort que només van ser dues hores... Aquest poble és famós pel seu pebre. Diuen que abans que la guerra civil passés factura, no hi havia cap restaurant francès que presumís de ser-ho a París sense pebre de Kampot a la seva taula. Després de molt de temps sense cultivar-lo, des de fa uns anys s'ha recuperat el seu cultiu, tal com vam poder comprovar al mercat local, que a part d'aquest producte oferien tot tipus de verdures, peixos i carns, aquests dos últims a unes condicions anti-higièniques sorprenents. Aquí un inspector de sanitat estaria més ocupat que en súper-Rajoy salvant la gran pàtria espanyola... El moment més surrealista el vam tenir quan vam anar a una oficina de turisme, no hi havia ningú atenent i vam ser nosaltres qui vam acabar informant a uns altres turistes a on podien trobar una fleca... Com diuen els punks, do it yourself (fes-t'ho tu mateix)!

I ahir divendres va arribar el gran dia. Vam caure en la trampa de fer una sortida al Parc Nacional de Bokor, cèlebre per l'estació de muntanya francesa, avui abandonada, pel seu clima fresc i pel bosc. Va ser un complet desastre. A aquesta suposada zona protegida, un milionari d'aquests que fan ràbia s'hi està gastant un bilió de dòlars per construir-hi un casino, un hotel de tres estrelles i un de cinc. Vaja, el que tothom espera trobar en una zona suposadament protegida...

I per acabar el nostre pas per Cambodja hem fet una parada a Kep. Si Kampot és conegut gràcies al seu pebre, Kep és famós pels crancs cuinats amb aquesta espècie. El poble en sí no té massa encant, però quan t'acostes a la platja tot canvia. El mercat del cranc fa honor al seu nom. Un grapat de dones tapades fins les orelles treuen gàbies de bambú de l'aigua on hi guarden els crancs vius. Els burgesos de Phnom Penh, que passen el cap de setmana a aquesta ciutat tot fent pícnics de marisc, s'acosten a les venedores i regategen el preu de les peces que volen. És una llotja directe de venedor a consumidor. A part de crancs, el mercat ofereix gambes, popets, calamars, llagostins...és un autèntic paradís! A un costat de les venedores hi ha les cuineres, que pel mateix preu et couen el que acabes de comprar.

Però nosaltres per dinar hem triat l'opció més còmode: una renglera de restaurants, al costat del mercat, que t'ofereixen l'especialitat local bona i cuinada. Mmmmm, hi hem menjat molt bé. Aquest vespre tocarà repetir-ho!

Disposats a tornar a passar deu hores en un autobús, demà entrarem a Vietnam i ens dirigirem a Ciutat Ho Chi Minh (l'antiga Saigon). Ens sap greu deixar enrere els cambotjans, perquè ens tenen el cor robat! Però ja toca canviar de país!