03. The A-Team (The Australian Team)

Si alguna cosa té Brisbane, a part d'un riu molt gran que el travessa, és que hi ha molts parcs! I si alguna cosa ens caracteritza a nosaltres és que som uns matats i ens motiva molt caminar. Per tant, ja us podeu imaginar què ens hem dedicat a fer bona part de les tardes que hem tingut lliures: mirar la tele!

Tot i haver-ne vist molts, encara ens en queden uns quants per descobrir, i més endavant ja farem una entrada de les nostres incursions a les zones verdes de la ciutat. Mentrestant us volem explicar una anècdota que ens va passar ahir divendres al Merthyr Park. Us posem en situació: havent dinat, com cada dia que ha fet bon temps (perquè a vegades plou i no hi ha dret, que això no estava en el contracte:), vam sortir de Shafston (our International College, oh yeah!) per anar a conèixer un nou parc. Aquesta vegada ens havíem decidit pel que veiem cada dia des del balcó de la nostra habitació, una franja verda allargada i arbrada al costat del riu. Després d'estar 30 minuts caminant finalment hi vam arribar. Al principi tot ens va semblar normal: gespa de color verd al terra, arbres amb arrels i branques gegants, animalots varis i entre ells els temibles corbs que intimiden a l'Helena (oh, pobra noia!), pigmeus caminant i corrent per l'esquerra del camí... En fi, tot el més comú de trobar en aquests espais. Però hi havia alguna cosa fora de lloc. En un primer moment no sabíem ben bé què era: vam mirar les soles de les bambes, per assegurar-nos que no haguéssim trepitjat algun regal, vam palpar-nos el coll per comprovar que algun aborigen despistat no ens hagués tirat algun dard enverinat (males llengües asseguren que a alguns turistes els han cuit a la brasa amb una poma a la boca, després de quedar sedats sotes els afectes d'aquests drogues)... But, el més estrany és que no havia passat res d'això. What's going on? Després de fer-nos aquesta pregunta existencial els vam veure! Oh my God! What the hell is that? (o sigui, macagumdeu, què collons és allò?!). Estaven allà relaxats, prenent el sol, com si no haguessin trencat mai cap plat. Semblava que realment estaven fent el que els hi agradava.



La putada és que no havíem begut cap cervesa, perquè almenys ho haguéssim pogut atribuir a l'alcohol. Però allà estàvem, més serens que unes pasqües, tenint al·lucinacions en ple migdia. La primera reacció va ser la de bufetejar-nos l'un a l'altre diverses vegades, fins que vam veure que teníem les galtes més vermelles que les d'un caçador dissabte al matí després d'esmorzar a Can Selvatà, i que el coi de figuretes encara seguien allà. Després de fer-los aquestes fotos robades en pla Paparazzi, ens vam ocultar entre la malesa i vam poder veure com en mini-Garfield, la mini-dona australiana i el mini-koala (amagat a la foto entre les fulles de l'arbre) baixaven i es reunien a la gespa amb un nou mini-company: un cangur small size. Semblava Catalunya en miniatura a l'altre costat de món. Com que nosaltres ja som de per si baixets, vam pensar que si ens hi acostàvem no els espantaríem. I efectivament, ens van mirar de fit a fit i ens van obsequiar amb un G' Day (salutació “uriunda” dels pigmeus). Al cap de mitja hora ja érem amics de l'ànima, havíem intercanviat històries i e-mails, i havíem quedat que ens visitarien properament a la nostra escola. Resulta que són The A-Team (The Australian Team), uns furagits de la llei que sobreviuen com poden al marge del govern que antigament els havia emparat. El més curiós de tot, és que el koala s'ha acostumat a menjar fulles que no són d'eucaliptus. Esperant que ens vinguin a veure un dia, us deixem amb una foto de l'equip al complet:

Conclusió: som dissabte al matí i havíem de trobar-nos amb uns companys de feina de l'Helena de la Universitat de Girona per anar a fer una visita cultural per la zona dels museus d'art. Però plou pels descosits i hem quedat més tard, o sigui teníem temps lliure...