Exposició "L’Òrbita d’un viatge"

Ens fa molta il·lusió anunciar-vos que amb en Rapha Dehesa hem preparat una exposició que recull la volta al món que vam fer del 29 de setembre del 2011 al 27 de març del 2012, i que ens va portar a Austràlia, Indonèsia, Singapur, Malàisia, Tailàndia, Laos, Cambodja, Vietnam, Japó i Estats Units d’Amèrica. Es titula L’Òrbita d’un viatge i s’exposarà a la sala Annexa del Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles. Esteu tots convidats a la inauguració, que tindrà lloc el dissabte 18 de gener a les 19 h! La mostra, que es podrà veure fins el diumenge 23 de febrer, obrirà els dissabtes de 10:30 h a 13:30 h i de 16 h a 19:30 h, i els diumenges de 10:30 h a 14 h.

Cadascun dels 10 països està representant per un quadre de 92 x 65 cm. del pintor Rapha Dehesa,  que valent-se de la tècnica de l’oli sobre tela recrea una estampa típica de cada zona, com l’Opera House de Sydney, el Temple Daurat de Kyoto i el Golden bridge de San Francisco.

 

Dehesa utilitza el realisme per buscar el paral·lelisme entre cada quadre i les tres fotos que l’acompanyen. Instantànies impreses que mostren a personatges originals, situacions insòlites i monuments imponents, entre d’altres. Per aconseguir una mirada més àmplia de cada país, a més de les fotos que acompanyen els quadres també es reprodueixen altres instantànies a través d’un vídeo, que pretén que el visitant es faci una idea més aproximada de la cultura de cada país. Petits textos relacionen aquests elements gràfics amb el viatge, oferint així una visió global i completa.

Us animem a descobrir el nostre viatge a través de les entrades d'aquest blog i ens veiem a l'exposició!

25. The end (final a l'americana)

Com no podria ser de cap altre manera, acabem el nostre viatge com si es tractés d'una pel·lícula de Hollywood. No és que nosaltres pensem que som l'Angelina Jolie i en Brad Pitt, sinó que la ciutat de New York, tantes vegades immortalitzada en el cel·luloide, ens serveix de teló de fons per dir adéu a la nostra aventura. El dijous 29 de setembre vam agafar el primer avió i avui dilluns 26 de març, sis mesos després, tornem cap a Banyoles. Finalment haurem fet la volta al món i com a tot bon llargmetratge, s'hi han mesclat tot tipus de sentiments: il·lusió, alegria, emoció, sorpresa, romanticisme, tristesa i incertesa. També hi ha hagut petits conflictes, però una altra vegada, com a tota bona pel·lícula típica americana, els bons moments viscuts sobrepassen molt de llarg els dolents i el que et queda és un sentiment de felicitat.

Però abans que aparegui en pantalla THE END fem un repàs de New York, una ciutat que ens ha fascinat. Us podríem explicar el que hem visitat, tal com hem vingut fent fins ara, però al ser un lloc que ja forma part del nostre imaginari no se'ns acut una millor manera de resumir les nostres experiències que fer-ho de forma visual.

Ara ens ve de gust tornar i poder estar amb la família i els amics, descansar i no haver de decidir a on anar, com arribar-hi, a on dormir... ni de visitar res més durant un temps, si més no lluny de casa. Les ganes de compartir la nostra aventura amb vosaltres ens ha motivat per fer aquest blog. Gràcies fer-hi un cop d'ull, deixar els vostres comentaris i fer-nos sentir més a prop vostre. Ens veiem a Catalunya!

Ara sí, THE END.

24. De Tokyo a San Francisco via Pekín

Si Osaka, Kyoto i Hiroshima ens van agradar molt, no podem dir menys de la nostra última parada al Japó. Vam arribar a Tokyo el dimecres 7 de març i no vam tenir massa sort amb el temps, per no dir gens, ja que ens va ploure i ens va fer vent fred quasi tots els dies. Tot i així vam aprofitar per visitar molts barris interessants.

Ginza està farcit de botigues de luxe, centres comercials i del famós edifici Sony (pots pujar diverses plantes i veure les últimes novetats de la marca, ja sigui en televisors, càmeres fotogràfiques, de vídeo, mòbils, etc.). Shibuya és una gran zona que reuneix centres comercials, botigues a on hi pots trobar les últimes tendències en moda i els love hotels (es poden llogar habitacions i tot tipus d'”accessoris” per unes hores perquè les parelles puguin saciar les seves necessitats). A Ikebukuro hi ha la seu mare de Toyota i un carrer on la majoria d'edificis són grans sales d'entreteniment, que combinen videojocs, jocs d'aposta i els purikura, uns fotomatons molt divertits on pots tunejar les fotos. Aquí també hi vam veure un nekocafe, una sala plena de gats on els japonesos paguen per poder-los acariciar durant una estona. Shinjuku, el cor de la capital nipona, està farcit de neons i pantalles gegants als edificis. És un àrea molt activa que a part de tenir el barri roig té l'estació de metro més transitada del món, amb una mitjana de tres milions de passatgers diaris (és estrany caminar-hi i no tenir sensació de claustrofòbia, ja que tothom camina ordenadament). A Akihabara el més famós són els edificis de més de cinc plantes amb botigues de còmics Manga, els comerços per otakus (els fanàtics de l'Anime i del Manga) i el carrer de l'electrònica. I per acabar, Asakusa, el barri més tradicional, que conserva un mercat de l'època Edo, el temple més antic de la ciutat, l'edifici en forma de gerra de cervesa de la marca Asahi, la torre de Tokyo i el nostre barri d'acollida. Les primeres nits a la ciutat vam dormir a una càpsula, una espècie de nínxols molt populars al Japó.

De tot el que vam veure a Tokyo, una de les coses que ens va agradar més va ser Tsukiji, el mercat de peix més gran del món. Ens havien recomanat visitar-lo a primera hora del matí, quan pots veure tot el moviment dels repartidors que van distribuint el peix a les parades i has d'anar alerta de no ser envestit pels carros que condueixen. Ens vam aixecar a dos quarts de cinc del matí, vam agafar el metro a un quarts de sis i a tres quarts hi vam accedir d'estranquis. Vam quedar impressionats amb les tonyines gegants, que tallaven entre dos i tres homes amb una catana digne d'un samurai. També vam veure tot tipus de peixos i mariscs. Del que no hi havia ni rastre era d'altres turistes, ja que a aquesta zona no hi pots accedir fins a les nou del matí. Nosaltres vam tenir sort i hi vam poder-hi voltar durant mitja hora fins que va venir un guarda de seguretat, que ens va fer fora molt educadament i ens va indicar on eren els restaurants de sushi. Vam esmorzar a un d'ells i va ser un festival de sabors, tal com ja us vam explicar a l'anterior entrada.

Per arribar a San Francisco vam haver de fer escala a Pekín. Aquesta parada i les setze hores de diferència horària que separen el Japó dels Estats Units van fer que per nosaltres el dilluns 12 de març tingués quaranta hores i es convertís en el dia més llarg que hem viscut mai. El vol d'anada al Japó també va fer parada a la Xina, en aquella ocasió a Guangzhou, però per sort l'odissea va ser molt menys llarga.

Una vegada als Estats Units ens vam retrobar amb en Javi, que ens va venir a recollir a l'aeroport, i la Maga, que venia des de Catalunya. Va ser una trobada emotiva! Després de 24 hores de trajecte necessitàvem una dutxa, que va ser revitalitzant, i menjar alguna cosa. El que no ens esperàvem és que en Javi ens preparés un pa amb tomata amb pernil salat. Oooh, ens queien les llàgrimes d'alegria. Que bo!!!!!

Després d'una visitat fugaç per la universitat de Stanford vam anar al laboratori a on treballa la Marta per fer-li una sorpresa. Fa nou mesos, quan vam decidir finalitzar el nostre viatge als EUA, en Javi ens va demanat que no li diguéssim res, i ja us podeu imaginar que quan ens va veure va al·lucinar!

Si a Tokyo feia mal temps, a San Francisco no és que fos millor. Normalment no hi plou i quan ho fa és durant poca estona. Però des que hi vam arribar fins dissabte passat no ha parat de fer mal temps: pluja, vent fred i boira... Durant aquests dies vam anar descobrint la ciutat mica en mica (primera aproximació al Golden Gate, primeres vistes a la presó abandonada d'Alcatraz, el carrer Lombard (el típic que baixa fent esses), el barri xinès, etc.) i vam poder fer algunes coses típiques d'aquest país: un brunch americà (esmorzar gegant i hipercondidor amb el qual no és necessari que dinis), partides de bowling (l'Helena és molt millor que jo i fins i tot va ser l'única que va aconseguir guanyar a en Javi), menjar una hamburguesa gegant amb patates (aquí et serveixen molt de menjar, que moltes persones no s'acaben i s'emporten per no haver de cuinar a casa), veure la celebració de Saint Patrick's Day (el dia nacional irlandès), visitar el Museu dels Cable Cars (una espècie de tramvies que es mouen per tota la ciutat i que circulen gràcies a un sistema de cables enterrats a sota terra), etc.

Però ahir finalment va sortir el sol i vam poder visitar San Francisco en el seu màxim esplendor: el pont de Golden Gate des de tots els angles, vistes magnífiques de tota la ciutat des d'alguns turons, diversos barris típics, la platja... Molts llocs interessants que els nostres amfitrions ens van anar ensenyant.

Ha sigut curiós canviar de dinàmiques després d'estar una mica més de cinc mesos viatjant sols. Ha sigut com entrar de cop a un Gran Hermano. En Javi i la Marta han sigut molt hospitalaris i uns grans guies. I hem pogut tenir una visió del que passa al país a través de persones que fa temps que hi viuen. Precisament això també és el que ens trobarem a New York, gràcies a la Judit. Hi va viure durant un temps i amics seus ens allotjaran a casa. Segur que serà una experiència que no tindrà preu. Aquesta nit agafarem un avió i demà al matí ja hi serem. A més, l'Olga s'afegirà al viatge. Com diu la frase: com més serem, més riurem.

23. Més enllà del sushi

La cuina japonesa és molt més que el sushi i la tempura, els dos plats més coneguts a Catalunya. La gran diversitat de menjars que es serveixen en els diferents tipus de restaurants ens han acostat a uns quants dels incomptables sabors de la cuina nipona. Al ser un país que consumeix un terç de la pesca a nivell mundial, la gran majoria dels plats que hem anat provant, portaven algun que altre ingredient provinent del mar.

Pel que fa a la beguda, i a nivell general, al Japó es consumeix bàsicament: te, cervesa i sake. De te n'hi ha de moltes varietats i per moments ben diferents: l'hojicha (que es pren durant els àpats), el sencha i el matcha (verds i amargs, es solen prendre durant la cerimònia del te). Pel que fa a la cervesa, tot i que va ser introduïda a finals del segle XIX, és una beguda molt comú que a nivell local es produeix a les empreses Kirin, Asahi, Sapporo i Suntory. El món del sake va més enllà d'on arriben les altres begudes, ja que a part de ser un producte de consum diari, també pren un paper molt important en el culte religiós, les celebracions i els festivals. Al país, n'hi ha més de 1500 productors, i de tipus diferents (per exemple, la varietat d'Hiroshima és coneguda com la més dolça). Es sol prendre calent a l'hivern i fred a l'estiu, en una mena de xupitos de ceràmica o en uns vasos quadrats de fusta. El shochu, és la versió econòmica del sake. Amb més graduació i menor preu, és la beguda que sol escollir la gent jove per acompanyar un sopar al cap de setmana. En Jun, el noi japonès que vam trobar a Kyoto, ens va comentar que el solen diluir amb aigua per fer-lo més fàcil de beure...

El nostre tastet de la cuina japonesa va començar per la porta del darrera, per dir-ho d'alguna manera, ja que un cop vam arribar a Osaka, vam anar a buscar menjar preparat en un supermercat. Amb aquest primer contacte ja ens en vam endur una bona sorpresa. La gran diversitat d'onigiris, boletes o triangles d'arròs farcits de peix, carn o verdures embolcallats amb alga nori, i els variats o-bentos, safates de menjar preparat que combinen arròs o noodles amb peix o carn i verdures, competien amb tots els productes locals que hi havia als prestatges. El més bo del cas és que un cop has escollit el que vols, ho pots escalfar allà mateix. Tots els supermercats tenen microones i bullidors d'aigua perquè els seus clients s'acabin de preparar el menjar. Aquests japonesos pensen en tot!

El segon contacte va venir de la mà d'un okonomiyaki, que, traduït literalment del japonès vindria a dir “cuina el que t'agradi”. Es diu així perquè cada comensal es prepara el plat al seu gust. El podríem descriure com la pizza o el pancake japonès per la similitud amb la forma però no pels ingredients, ja que es basa amb una pasta densa que es barreja amb col i un altre ingredient principal, que generalment sol ser peix. El primer que vam provar va ser a Osaka, i per sort nostra, com que ens van veure turistes, ens el van portar fet. Ens vam asseure davant un teppan, una planxa calenta de ferro, i deu minuts després d'haver-lo demanat, la cambrera va arribar amb els nostres plats. Va posar els okonomiyakis de tonyina i calamar a sobre la planxa i hi va acabar posant una salsa especial, uns flocs de peix sec fumat, maionesa i alga seca. Ens va donar una espàtula petita i uns palets i després ja va ser cosa nostra. És un dels millors plats que hem provat, i que dies després vam repetir a Hiroshima, amb la varietat local que incorpora noodles com a ingredient principal.

Al costat del castell d'Osaka vam demanar una altra especialitat de la ciutat, els takoyaki, unes boletes de pop i verdures que es serveixen condimentades amb la mateixa salsa, alga i flocs de peix sec que els okonomiyaki. Va ser un altre plat deliciós que ens va cridar l'atenció veure com preparaven, ja que feien servir una espècie de sandwichera amb forma de glaçonera.

A Kyoto en Jun ens va portar a sopar a un izakaya, que vindria a ser com el nostre bar. Allà vam estar en una sala privada, i tot deixant que el nostre amfitrió escollís, vam tastar una de les creacions més famoses dels nipons, el tofu. Ens el van servir fred, cobert de soja, gingebre i ceba tendra. També hi vam menjar una brotxeta de pell de pollastre fregida (molt apreciada, juntament amb els menuts, que per sort no va demanar!). I tot plegat ho vam fer baixar amb cerveses i sake calent. El dia següent, i per combatre el fred hivernal, en Jun ens va portar a menjar ramen. Tot i que aquest plat ha estat importat de la Xina, els japonesos li han sabut donar el seu toc particular. Conegut com el menjar ràpid més deliciós del món, consisteix en un brou de carn amb noodles acompanyat de llesques fines de carn de porc, brots de soja i alga. Després de l'experiència viscuda, hem pogut diferenciar els restaurants de ramen perquè des de l'entrada sempre pots veure vols fumejant i escoltar els xarrups de la clientela.

En aquesta ciutat, al mercat de Nishiki, vam veure els productes més particulars que s'utilitzen a la seva cuina. Els més abundants, i que són una especialitat a la zona degut a la distància que els separa del mar, són els encurtits, els escabetxos i els peixos secs.

Un cop a Tokyo, hem entrat a la cuina dels shokudo, uns petits restaurants que ens van cridar l'atenció des de bon principi perquè a banda dels característics models de plàstic que tenen exposats en una vitrina a l'exterior de l'establiment, per fer la comanda has de pagar i seleccionar el número del plat que vols en una màquina que hi ha a l'entrada. Llavors has de donar el paper al cuiner i amb cosa de 4 minuts tens el teu vol de noodles (soba o udon en funció de si els prefereixes fins o gruixuts) al teu davant. Aquesta és una de les opcions més utilitzades pels treballadors i és impressionant veure'ls menjar... mentre tu t'acabes un vol, al teu costat han passat tres persones diferents!

I finalment va arribar el moment del sushi, un plat que teníem moltes ganes de provar en el seu país d'origen i en les seves diferents presentacions: el nigiri-sushi (amb el peix cru posat a sobre un llit d'arròs) i el maki-sushi (on l'arròs i el peix estan enrotllats en una làmina d'alga nori). Al restaurant Maguro, amb la cinta carregada de plats que et va passant pel davant, vam tenir una gran experiència. El funcionament és ben senzill: la cinta porta plats amb sushi i cadascun té un color diferent associat a un preu. A mesura que te'ls vas menjant, els vas apilant i al final, quan demanes el compte, s'acosta un dels cambrers amb una màquina que calcula l'import total. Tot plegat va ser una demostració més de l'ordre i la pulcritud que tenen els japonesos quan fan les coses.

Tot i que aquesta experiència va ser espectacular, la que vam viure al mercat de peix de Tsukiji a Tokyo va ser inigualable. Fer l'esforç de llevar-te abans de les 5 del matí per agafar el metro i entrar al mercat va tenir la seva recompensa, quan, després de gaudir de tot el seu moviment, vam acabar en un dels restaurants que hi havia a l'entrada, demanant el que segurament deu ser el sushi més fresc del món.

22. Japanize us

Les primeres experiències viscudes al Japó ens han fet veure que l'essència de la seva cultura es va descobrint de mica en mica. Els petits detalls es poden amagar de maneres ben diverses, ja sigui en el caràcter japonès, que prioritza el benestar del grup i la seva homogeneïtat envers l'individualisme, o bé amb l'ordre i la pulcritud que regne a tot arreu i a tota hora. El respecte i l'autocontrol també són dues particularitats nipones de les que n'hem vist moltes mostres, per exemple, estant en el tren i veient com entraven un grup de nens i nenes d'una escola. Tots en silenci, fent fila, esperant drets a que arribessin a la seva parada i sense aixecar la veu. Es pot palpar a l'ambient que l'educació és rigorosa i efectiva. Aquesta descoberta, constant i fascinadora, va més enllà de les persones. Al carrer, tant si estàs al centre financer, com si estàs en un barri perifèric, tot es veu nou, com acabat d'estrenar. L'esforç per mantenir el patrimoni material i cultural està a l'ordre del dia. Els lavabos públics són el paradigma de la màxima escrupolositat en la neteja, i un s'hi pot encantar tot descobrint el funcionament del comandament que ofereix música, rentat i assecat. I podria continuar enumerant mil i una particularitats que ens han anat sorprenent minut a minut, però la llista no acabaria mai.

Japó, traduït literalment del japonès, significa “el país de l'origen del sol”. És un arxipèlag situat al cinturó de foc del Pacífic, i això fa que estigui sotmès a terratrèmols repetidament (Tokyo està ubicat en una zona on convergeixen tres plaques tectòniques diferents, i això fa que sigui de les zones on hi ha més activitat). Aquest país acull 127 milions de persones que treballen per mantenir-lo com a tercera potència econòmica mundial. El govern es caracteritza per una monarquia constitucional on la figura de l'Emperador, com a cap d'estat, és purament cerimonial. Però el que fa que sigui un país tan particular és el fet que és un arxipèlag que no ha estat mai colonitzat, no s'ha convertit mai al cristianisme i ha estat vetat als estrangers durant molts anys. A més a més, ha estat una nació que ha rebut moltes influències de cultures forasteres però que no ha perdut la capacitat de ser original i mostrar al món una identitat pròpia. La gran majoria de japonesos tenen dues religions que compaginen indistintament, el budisme i el sintoisme.

Des de que el dimecres 29 de febrer vam aterrar al Japó no hi ha hagut un sol instant que no haguem quedat meravellats amb el que hem anat trobant. Vam aterrar a Osaka de nit, després d'un dia llarg, i havent agafat dos vols, però la rebuda va ser complerta. L'hotel on ens vam allotjar, amb habitació japanese style, tatami de bambú i estora juntament amb un coixí farcit de peces cilíndriques de plàstic (tot i que pugui sonar molest, la veritat és que s'adaptava molt bé i era molt còmode), va ser el millor per arrodonir la rebuda. Els dos dies que vam passar per la ciutat vam passejar-nos pels barris més típics. Al nord, al barri de Kita, ens va sorprendre la tranquil·litat que s'hi respirava tot i ser el centre financer. Ara bé, el que no esperàvem trobar-hi era una segona ciutat a sota terra, on abundaven estacions de metro, trens, restaurants, oficines i botigues de tota mena. Més al sud, el barri de Minami, famós per la galeria comercial farcida de comerços i sales de joc, ens va transportar al món encegador dels neons de la zona de Dotombori. Aquí, un hi pot veure els carrers que van inspirar els escenaris de la pel·lícula Blade Runner juntament amb la imatge dels caramels Glico (un dels enormes rètols de neó que tapissen els edificis d'aquesta zona) i és corrent trobar-ho saturat de gent. Per donar el toc cultural de la nostra visita vam anar cap a l'est on, enmig d'un gran parc farcit de pruners i cireres, s'eleva, el castell d'Osaka. Reconstruït diverses vegades al llarg dels anys, és un símbol de la unificació japonesa, i un punt popular de trobada durant les festes del Hanami, durant el floriment de la sakura.

Després de la nostra primera experiència amb el tren bala, una mica fugaç perquè el nostre recorregut va durar 20 minuts, vam arribar a Kyoto. Considerada com el bressol del cor japonès, tots els nipons hi viatgen per visitar el lloc on s'han forjat les seves tradicions. Per nosaltres, aquesta parada obligada significava dues coses. En primer lloc, retrobar-nos amb en Jun, el company japonès de l'escola d'anglès d'Austràlia, i en segon lloc, endinsar-nos en la cultura i l'arrel d'aquest poble que ens va sorprenent dia a dia. Amb en Jun vam fer un primer contacte amb la zona comercial de la ciutat, que té com a exponents més destacats, la torre i l'edifici de l'estació central i també amb el barri de Gion, famós per ser on viuen les geishes. Per acabar el dia, vam sopar en una Izakaya, una mena de bar-restaurant molt concorregut per joves, ja que per 10 € durant 90 minuts pots beure tant com vulguis. Vam aprofitar per provar diversos plats japonesos acompanyats per diverses cerveses i una ampolleta de sake calent. Després, però, no vam tenir l'esperada sessió de Karaoke (tot i la insistència d'en Marc, la timidesa del nostre amfitrió va fer decantar la balança).

La riquesa històrica i patrimonial de Kyoto ens ha portat a visitar diversos edificis, santuaris (sintoistes) i temples (budistes) envoltats de jardins i estancs cuidats de manera minuciosa. El castell de Nijo, propietat dels shoguns, els senyors de la guerra, durant l'època en que aquests governaven enlloc de l'emperador, és particular per la presència del “terra rossinyol” en els passadissos. Un terra de fusta construït de tal manera que quan algú el trepitjava emetia un so similar al cant d'un rossinyol que alertava als guardians samurais. L'impactant temple Kiyomizudera sorprèn per l'enorme terrassa amb vistes a l'est que es recolza sobre enormes pilars, mentre que el pavelló daurat, convertit en un temple zen i recolzat a la riba d'un llac, veu reflectida la seva imatge en les seves aigües. El Fushimi, el santuari més famós consagrat a Inari o déu de l'arròs i del sake, destaca pels milers de toris vermells, donacions de particulars o empreses, que delimiten el camí pel turó en el que es troba el santuari. A cadascun d'aquests recintes hi ha racons preciosos farcits de simbolisme, com per exemple els centenars de paperets enllaçats a les branques dels arbres, a baranes... que esperen que el vent se'ls emporti i que contenen una predicció de “mala sort” que un creient ha preferit abandonar.

Amb ell segon viatge amb el Shinkansen, més productiu, vam recórrer els 362 quilòmetres que separen Kyoto i Hiroshima amb una hora i cinquanta minuts. Aquesta ciutat, la primera del món a ser bombardejada per una bomba atòmica, fa una apologia absoluta a la pau mundial. Des de que vam sortir de l'estació, no vam parar de veure parcs, monuments, carrers, escoles i edificis que en feien referència. Al Museu Commemoratiu de la Pau d'Hiroshima impacta, entre altres coses, veure la fredor amb la que els grans dirigents de l'època van prendre una de les decisions més catastròfiques per la història de la humanitat. També és esfereïdor imaginar-se el que devia passar a partir de les explicacions i reconstruccions que en fan: una bomba que va explotar a sis-cents metres d'altura i que en poc segons va matar a més de 200.000 persones, ja que la bola de foc que va crear va arribar a més de 2.000 graus. Persones i edificis es van fondre a l'instant, i la pluja negra que va seguir va continuar contaminant i matant a gent. També posa la pell de gallina saber que en l'actualitat hi ha bombes nuclears mil vegades més potents (ho diu literalment una de les explicacions del museu) i que cada vegada hi ha més països que en disposen. La perseverança en el desig per aconseguir la pau i la fi de les armes nuclears fa que cada vegada que un país fa una prova, l'alcalde d'Hiroshima escrigui una carta al seu màxim dirigent demanant que aturi la investigació i destrueixi aquestes armes.

Des d'Hiroshima, i per acabar d'aprofitar el dia d'excursió, vam pujar a un ferry per anar a la illa-déu de Miyajima. En ella hi destaca la el torii flotant que dóna entrada al santuari.

El quimono és una túnica llarga que composa el vestit tradicional japonès. Encara que actualment la majoria de japonesos utilitza roba occidental, acostumen a vestir-se amb quimonos els dies de festa i en ocasions especials. La peça és molt senzilla, segueix línies rectes i no té en compte la forma de la persona. Una altra part important d'aquest vestit és l'obi, la faixa ampla que s'ajusta a la cintura. N'hi ha de diversos tipus: informal, nupcial, de geisha...i tenen motius de decoració diferents que s'adapten a l'estació de l'any. Nosaltres hem tingut l'oportunitat de posar-nos una yukata, que és com s'anomena el quimono d'estiu i el d'anar als banys. Pels carrers de Kyoto n'hem pogut veure de diferents estils, fins i tot el d'una geisha autèntica!

El primer contacte amb el Japó ens ha impactat, captivat i sorprès. Les ganes de continuar viatjant-hi no poden ser més grans! Uns deixem amb una de les imatges més conegudes del país: La gran ona de Kanagawa, d'en Katsushika Hokusai.

21. Good bye Ho Chi Minh!

Prova superada! Vam agafar l'últim bus nocturn del viatge i no vam morir d'incomoditat en l'intent! Tot i despertar-nos mil vegades, vam poder dormir a estones, i el dimecres 22 vam arribar a les vuit del matí a Hanoi, al nord del país, sota un cel gris impenetrable que va fer acta de presència per primera vegada a Hoi An, sis dies abans, i que des d'aleshores ens acompanya allà a on anem. No cal dir que enyorem el cel blau...

Ennuvolada, rural i austera, Hanoi té una aparença més comunista. És el cor polític del país però transmet la sensació que és una ciutat provinciana a la que la capitalitat se li fa grossa. Els últims set dies els hem passat aquí, a excepció de divendres i dissabte passat que vam anar a la Badia de Halong. Ens hem allotjat al centre, al cas antic, parcel·lat per carrers estrets, molt transitats i plens de vida. Els bars, restaurants i botigues surten a fora i envaeixen les voreres, en el que es converteix en una explosió de vida al carrer. Les motos aparquen a l'espai per on suposadament han de transitar els vianants, per la qual cosa hi ha moments que has d'anar esquivant vehicles, persones assegudes en tamborets menjant i productes de tot tipus. Però moltes vegades és impossible passar i has de caminar per la carretera, compartint espai amb una infinitat de cotxes, motos, bicis i cyclos. Desplaçar-te pel centre de la ciutat és una aventura per si mateix. És com si durant tot l'any hi haguessin les gangues al carrer, però amb molt de trànsit.

Hem tingut temps per vorejar el llac Hoan Kiem, al centre de la ciutat, veure el Temple de la Literatura, d'arquitectura vietnamita tradicional del segle XI i seu de la primera universitat nacional, perdre'ns per infinitat de carrers i carrerons, i visitar el complex del mausoleu de Ho Chi Minh. Lloc de pelegrinatge de molts vietnamites, aquest espai comprèn un museu que explica la seva vida, dues residències oficials en les que va viure durant diferents períodes de la seva vida (austeres, es veu que com ell), una pagoda d'un pilar, el Palau Presidencial i el mausoleu que conté la figura momificada del líder comunista (seguint la tradició de Lenin, Stalin i Mao). Va ser embalsamat en contra del seus desitjos, ja que volia ser incinerat. El sarcòfag, de fusta amb figures molt elaborades i els laterals de vidre, conté el cos il·luminat per una tènue llum vermella. La figura té una aparença estranya, molt irreal. Un fossar i quatre guardes separen el sarcòfag del passadís per on camines. Tot plegat en un ambient molt solemne. Però fa certa gràcia saber que el cos gaudeix de tres mesos de vacances a l'any a Rússia, per tenir cura del seu manteniment.

Originades fa menys de mil anys al nord del país, les marionetes d'aigua són un art escènic fascinant que fusiona llegendes fantàstiques amb escenes de la vida al camp. L'escenari sobre el que es manipulaven aquestes marionetes de fusta, creades pels arrossaires, eren els propis camps inundats. Ja sigui en teatres ambulants o llocs fixes, actualment aquest art es continua desenvolupant sobre l'aigua, o a dintre si tenim en compte que a les persones que manipulen les figures els hi arriba l'aigua fins a mitja cintura, amagades darrera la pagoda que fa de teló de fons. Les marionetes tenen el tronc i les cames d'una sola peça i els braços, el cap i algun complement, articulats. Representen a personatges de la vida diària del camp i a criatures mítiques, com dragons, unicorns o fades. Acabem d'assistir a una representació al Teatre Thang Long, on a banda de veure tot el moviment hem pogut escoltar a una orquestra amb instruments tradicionals, que han posat la banda sonora i la veu als personatges. Les fotos que hem tirat ens han quedat bastant malament i no fan justícia al que hem vist. És un espectacle que podríem definir com a entranyable: les marionetes van contínuament d'un costat a l'altre, creuant-se entre elles, i oferint un gran dinamisme. La música està molt bé i ajuda a crear una atmosfera molt especial, ajudada pels “efectes especials” casolans, com la boira sobre l'aigua o la pluja. Molt recomanable!

Declarada Patrimoni Mundial per la Unesco, la Badia de Halong és una zona preciosa en la que més de tres mil illes esquitxen les aigües del golf de Tonkín. Formades per esculls de pedra calcària i cobertes de vegetació, ofereixen un paisatge únic. Per les fotos pot semblar un decorat dels Pastorets, ja que la boira distorsiona la visió i a la llunyania es veuen les protuberàncies en diferents tons de blau. Però vist en directe té molta força i al·lucines amb el paisatge. Per navegar-hi, vam embarcar-nos en un creuer de “luxe”. Bé, de luxe per gent com nosaltres, perquè les persones amb un alt poder adquisitiu poden llogar embarcacions només per elles per cinc-cents dòlars per cap. A bord de l'Alova, de seguida ens vam entendre amb les onze persones restants que feien la travessia: un holandès, una parella de Londres, una d'EUA i dues famílies també d'aquest país, concretament d'Alaska. Precisament, una de les dues famílies havia viscut durant quasi un any a Catalunya, primer a Capmany (al costat de Figueres) i després a Sitges. És més, coneixien Banyoles i l'estany. Una vegada més ens va sorprendre com pots creuar camins amb altres persones als llocs més inesperats.

L'experiència al vaixell va ser immillorable: estèticament era molt bonic; els àpats que hi vam fer, especialment el sopar, van ser deliciosos; la nostra cabina era confortable i et podies relaxar i gaudir de la vista a la coberta. A més, vam poder practicar l'anglès i parlar durant molta estona amb en Todd, el pare de la família que havia viscut a Catalunya.

A banda de navegar entre les illes, també vam visitar la Cova Sorprenent. El nom es deu a que a mesura que t'hi endinses cada vegada trobes cavitats més grans i maques, sense esperar-t'ho, per la qual cosa la sensació que tens és la de sorpresa.

Des que el dimecres 16 de novembre vam arribar a Bali, hem fet milers de quilòmetres en tot tipus d'autobusos, mini-autobusos, furgonetes, vaixells, avions, tuk-tuks, etc. I ens hem trobat amb moltes situacions diferents: a Indonèsia, sent els únics turistes entre els passatgers i rodejats d'escarabats; a Singapur i Malàisia, en autobusos VIP; a Tailàndia, tractats com baldufes i traspassats d'una furgoneta a una altra, sense saber quantes vegades més canviaríem de vehicle ni quanta estona hi estaríem, i dormint de nit en un vaixell amb ple de matalassos al terra...

Deixarem enrere una infinitat d'anècdotes i demà marxem del sud-est asiàtic, tres mesos i mig després de posar-hi els peus per primera vegada. Com a imatge de comiat ens ve al cap una escena de la pel·lícula Good bye Lenin, protagonitzada per en Daniel Brühl.

Al film, la seva mare, una fèrria militant comunista, cau en un coma just abans de la caiguda del mur de Berlín. Quan es desperta, un temps després, el metge li diu al personatge interpretat per en Daniel que la seva mare ha d'evitar situacions dures, ja que fàcilment pot tenir un segon atac de cor i morir. Per evitar-ho, el fill la porta a casa, li oculta la fi de la República Democràtica Alemanya i fa tot el possible perquè tot continuï com si no hagués passat res. Fins que un dia la mare es troba millor i mentre el seu fill dorm surt al carrer. Aquesta és l'escena que ens ve a la memòria: la mare, des de la vorera, veu passar un helicòpter que porta penjada una estàtua d'en Lenin i que s'allunya fins a ocultar-se darrera d'un edifici. Aquest moment descriu molt gràficament la desaparició del control comunista sobre l'Alemanya de l'est.

Però a la nostra realitat els papers s'intercanvien i som nosaltres els qui ens allunyem volant des d'un avió, veient com la societat vietnamita avança cap al capitalisme i s'allunya progressivament de l'oncle Ho, que descansa tranquil·lament al seu recinte funerari, al més pur estil soviètic.

20. Salvats per la cuina vietnamita

Una opció senzilla i econòmica per viatjar per Vietnam és l'open bus, en el que compres un bitllet per travessar el país, en el nostre cas de Saigon (al sud) a Hanoi (al nord) fent parades a diverses ciutats interessants. Cada vegada que vols canviar de destí només has d'avisar a la companyia amb un dia d'antelació perquè et reservin plaça. Després de recórrer mils de quilòmetres en autobús, cada vegada que hi pugem ens sentim com si fos la nostra segona casa. De fet no tenim ni la primera, però a hores d'ara ens estem plantejant viure en una auto-caravana quan tornem a Catalunya. Més que res per no perdre l'hàbit de passar moltes hores a la carretera. Això o canviar de feina i passar a treballar a la Nacional II...

Després de dir adéu a Saigon, el dissabte 11 de febrer al migdia vam arribar a Mui Ne. Vam trobar-hi una combinació d'elements una mica estranya. Potser el que menys esperàvem veure eren moltes botigues i allotjaments amb cartells en rus. Es veu que un dels operadors turístics més importants de Rússia ofereix aquest destí des de fa temps, per la qual cosa és comú que hi viatgin persones d'aquest país.

Però amants del vodka a banda, vam allotjar-nos en un resort econòmic amb una piscina arran de mar, que vam aprofitar com és deguda davant de la insistència del lorenzo vietnamita en fer-nos suar com dos godalls. Els banys en aigua dolça van ser especialment benvinguts després de passar un matí pedalant en bici. La nostra intenció era dirigir-nos a unes dunes a uns quants quilòmetres d'on érem, però pel camí ens vam topar amb una gran sorpresa! Primer vam veure a dones al costat de la carretera, per sobre la platja, que tiraven gambes petites a unes gran xarxes perquè s'assequessin al sol. A sota, diversos pescadors treien una xarxa del mar, sense massa sort. Al cap d'una estona vam trobar unes drassanes a l'aire lliure. Diversos vaixelles estaven essent reparats o reformats de forma totalment manual sobre la sorra. A l'aigua, una embarcació amb rodes estava aparcada sobre l'aigua... A terra ferma, pescadors amb petites barques rodones, que semblaven més banyeres que no pas embarcacions decents per flotar sobre l'aigua, preparaven els estris per fer-se la mar. Al seu costat, un grapat de gent seleccionava el que havien pescat, rebutjant estrelles de mar, eriçons i altres organismes, que anaven a parar sobre el que semblava un cementiri de tresors naturals. Darrera seu, un gran nombre de barcos tacaven el mar i deixaven ben clar que allà hi havia un poble de pescadors. Vam continuar avançant fins que hi vam arribar, i el que hi vam veure encara ens va agradar més. Els 4x4 carregaven cossis plens de peixos petits, que un grup de dones descarregaven de les “banyeres” encallades uns quinze metres endins, per culpa de la manca de profunditat. Era un ambient de pescadors rurals, d'una comunitat de veïns que viuen artesanalment del mar. No sabem com devien ser els nostres pobles de pescadors cent anys enrere, però intuïm que devien tenir un esperit i una vitalitat similars.

A la tarda, després de l'intent fallit del matí d'arribar a les dunes, ho vam tornar a intentar, però aquesta vegada amb moto. A tot el sud-est asiàtic és molt comú llogar-ne, però nosaltres encara no ho havíem fet. Va ser tota una aventura haver de conduir enmig del trànsit. El seu codi de circulació és molt senzill: qui vol passar pita. Això vol dir que si algú et vol avançar et pita o que tu ho has de fer als que s'incorporen a la carretera sense mirar, per dir-los-hi que estàs passant. El sistema els hi funciona bastant bé, tot i que sempre acaben tocant el clàxon en accés i moltes vegades sense sentit, i al final acaba sent molest. Tinc la teoria que el número de vegades que toquen el clàxon és proporcional al grau en el que volen demostrar la seva virilitat. O sigui que estan fets tots uns macho man! Tornant al tema, a les dunes, el contrast de colors entre el taronja de les dunes i el blau del mar era molt atractiu.

Arribar a Dalat, el dilluns 13, va ser com entrar en un altre país. Des d'Austràlia que no havíem tingut la necessitat d'abrigar-nos, a no ser que fos en els transports públics per protegir-nos dels aires condicionats. En canvi aquí ho vam haver de fer, ja que aquesta població a 1.457 metres d'altitud té un clima més fresc durant tot l'any i és coneguda com la ciutat de l'eterna primavera. De fet, és un lloc a contra-corrent, ja que a banda de la diferència climàtica, i hi ha cases d'estil francès, en comptes de vietnamita, i a les zones del voltant s'hi cultiven maduixes i flors, no arròs. Però el que el fa un lloc molt divertit és que és el destí preferit de les parelles vietnamites per passar la lluna de mel. La ciutat té menys de dos-cents mil habitants i rep cada any uns tres-cents mil turistes, la majoria d'ells vietnamites. Això es deu al paisatge forestal i boirós que té la zona, especialment en l'època humida, i a les seves cascades. Si per nosaltres el paradís és una platja amb sorra blanca, aigües turqueses i palmeres, en l'imaginari de l'Extrem Orient l'edèn està format per muntanyes boscoses amb cascades i boira. Al llac Xuan Huong vam poder veure a diverses parelles, suposem que de recent casats, creuant les seves aigües a bord d'ànecs gegants. Oooh, que romàntic:)

De Dalat també ens va agradar molt l'ambient del vespre/nit al voltant del mercat i de les parades de menjar, i la Casa Boja Hang Nga, un conjunt d'edificis a mig camí entre Alícia al país de les Meravelles i l'univers gaudinià, encara que d'una qualitat i originalitat molt inferior. En tot cas, no és el tipus d'atracció que t'esperes trobar en aquest país, tot i que queda clar que no ets a Europa una vegada transites pels passadissos que passen per sobre els teulats, a gran alçada, i només estàs protegit per una barana de trenta o quaranta centímetres. Més val no patinar...

Veient tanta muntanya ens van venir moltes ganes de caminar i vam decidir pujar el segon cim més alt del país. El Lang Bian té una alçada de 2.167 metres per sobre el nivell del mar i ofereix unes vistes espectaculars d'aquesta antiga vall volcànica, tacada d'hivernacles on hi cultiven les maduixes i les flors. Vam fer la ruta amb un guia local, en Liêm, que ens va donar molta informació de la zona, des de la situació de la minoria Lat, a la mitologia que envolta la muntanya. Durant la ruta ens va fer moltes preguntes sobre la cultura catalana i la relació de Catalunya amb Espanya (té un amic de Barcelona que li havia explicat que Catalonia is not Spain, cosa que vam corroborar) i nosaltres també vam aprofitar perquè ens fes cinc cèntims sobre com viuen. Una altra vegada vam sentir el que sembla que és una tònica a tot el sud-est asiàtic: cobren poc i no tenen vacances, només dies lliures de tant en tant. A banda, a Vietnam és il·legal criticar al govern, o sigui, al partit comunista que governa tot el país des del final de la guerra.

Vam descendir de la muntanya per tornar a la costa, aquesta vegada a Nha Trang, la capital de platja de Vietnam. Va ser dijous passat, 16 de febrer, i va ser el nostre comiat a les temperatures altes, la calor i el sol brillant. Ens podríem haver banyat en aquest espècie de Lloret de Mar a la vietnamita, ja que la seva platja convidava a fer-ho, però vam preferir mirar-nos-ho tot des d'un banc del passeig marítim, sota l'ombra d'un arbre. Sí, sembla una imatge d'una parella de la tercera edat, però encara que us pugui fer ràbia, ja en tenim prou de calor i d'aigua salada, i vam preferir llegir i estar frescos. Fins al vespre, que vam pujar al bus nocturn que ens va deixar a Hoi An l'endemà al matí.

I amb Hoi An va arribar la pluja, que encara no ha marxat... Tot i que fins que siguem al nord del país no entrarem a l'hivern, si que hem començat a notar un descens de les temperatures. Al ser un país tant allargat, el sud és tropical i només hi ha dues estacions (la seca, de novembre a març, i la plujosa), mentre que al nord tenen quatre estacions com nosaltres. Per tant, d'aquí a poc passarem de l'estació seca tropical que hem anat trobant al llarg del sud-est asiàtic, a l'hivern, que per sort no és tan fred com el de Catalunya, a no ser que vagis a les muntanyes del nord. De totes maneres, tot i que fa uns quants dies que plou, no ens podem queixar, ja que fins ara hem tingut molta sort amb el temps!

A l'hotel que ens vam allotjar a Saigon vam conèixer a en Larry, un americà que l'endemà volava a Tailàndia a un festival motero (amb Hells Angels inclosos), però que el 15 anava a Hoi An. Fa disset anys seguits que viatja a Vietnam i ens va recomanar un lloc per dormir. El fet és que teníem ganes d'anar a aquest establiment per tornar-nos-el a trobar, ja que volíem conversar amb ell i fer-li preguntes. És un ex-soldat que quan tenia dinou anys va ser destinat durant dos anys al delta del Mekong per lluitar contra el Viet Cong. Suposem que forma part dels nombrosos ex-combatents que a partir dels 90, amb l'obertura a l'exterior per part del país comunista, van aprofitar per venir i afrontar els fantasmes del passat. I potser, en molts casos, el sentiment de culpabilitat. A la pregunta de si li havia afectat lluitar aquí tan jove ens va contestar que moltíssim, que quan va tornar la seva dona es va acabar divorciant perquè havia entrat en el tema alcohol, drogues i armes. Per sort seva, després es va centrar i es va casar per segona vegada amb la que encara avui és la seva dona. També ens va dir que té gravat a la memòria sobrevolar zones devastades pel napalm i per altres productes químics. Ens va sobtar molt la manera en la que ens ho va explicar, com si ja hagués fet les paus amb si mateix, tot i que al dir-li que havíem visitat els túnels de Cu Chi ens va dir que durant la guerra i va ser una vegada, que no hi ha tornat mai més i que té amics que hi van lluitar. Potser són records massa dolorosos.

Diuen que Hoi An és la ciutat amb més encant de tot el país, i segurament deu ser així. Si més no a nosaltres ens va agrada molt. Caminant pel barri vell, declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, és fàcil imaginar-se com devia ser aquesta zona cent cinquanta anys enrere. Era un port comercial internacional al segle XVII, i la influència de les cultures xinesa, japonesa i europea encara es reflexa en l'arquitectura i en l'art local. Vam entrar en algunes cases d'antics comerciants, conservades generació rere generació i obertes al públic des de fa uns anys, i vam poder comprovar la barreja d'estils. Són cases de fusta que cada anys, durant uns quants dies, queden parcialment inundades per l'aigua desbordada del riu Hoai. Algunes vegades l'aigua puja fins a dos metres. Com que ja estan construïdes pensades amb aquest contratemps, els materials utilitzats són molt resistents, i el que han de fer és retirar els mobles, esperar que tot torni a la normalitat, netejar i tornar a posar el mobiliari.

La ciutat també és el millor punt del país per comprar roba feta a mida. Com que estem entrant a l'hivern i no tenim gaire roba d'abrigar, hem de comprar el que ens falta. Aprofitant aquests dos fets, i després de mirar diverses opcions, em vaig decidir per fer-me fer una jaqueta a mida en un temps rècord. Vaig triar el model que em va agradar, la tela de fora, el forro i em van mesurar de tot arreu. L'endemà a les una del migdia me la vaig anar a provar, només van haver de canviar una cremallera que no anava gaire bé i a les sis de la tarda la vaig recollir. La sastreria estava plena de nois i noies que encarregaven vestits. Un èxit absolut!

A Cambotja, tips de menjar arròs i noodles molt menys gustosos que a Indonèsia i Tailàndia, ens vam passar a les patates fregides, les hamburgueses i la pasta. Al final també ens vam cansar de la nova “dieta”, però ho vam fer just a temps, perquè a l'entrar a Vietnam la història va canviar. Tenen una cuina molt variada i gustosa, sobretot al centre del país. De fet, la cuina de Hue està considerada la millor de Vietnam, ja que l'emperador Tu Duc, que va regnar durant la segona meitat del segle XIX, cada dia obligava a cinquanta cuiners que li preparessin cinquanta plats diferents, amb la qual cosa van haver de ser molt creatius.

A la capital imperial de Hue hi vam arribar ahir al migdia i ens vam haver de posar el jersei. A part de gastronomia, la ciutat també té una tradició cultural i espiritual molt forta. Va ser capital del país del 1802 al 1945 i té un recinte imperial que allotja la Ciutat Prohibida. A l'estil de la xinesa, era la residència privada de l'emperador i els únics servents que hi podien entrar eren els eunucs, que no suposaven cap amenaça per a les concubines. Per desgràcia, una gran part dels edificis van desaparèixer quan els americans els van bombardejar...

Demà a la tarda agafarem un bus nocturn per recórrer els cinc-cents quilòmetres que ens separen de Hanoi, la capital. D'entrada pot semblar que és una distància curta i que no hi estarem massa, però al sud-est asiàtic tot es magnifica. En teoria hi estarem unes catorze hores... Quan portarem noranta quilòmetres creuarem la Zona Desmilitaritzada (DMZ), que del 1954 fins al 1975 va servir com a línia divisòria entre Vietnam del Nord i Vietnam del Sud. Era una extensió de cinc quilòmetres a cada costat de la línia i va ser escenari d'algunes de les batalles més dures de la Guerra Americana. Trenta-set anys després de la finalització de la guerra encara queden zones amb artilleria sense explotar. De fet, a tot al país cada any moren unes cinc-centes persones víctimes d'aquests artefactes.